Visca la ficció

Era l’escriptor italià Umberto Eco qui deia que després de llegir les paraules “hi havia una vegada...” o “temps era temps...” es generava una mena d’encanteri que feia que a la història que s’explicava a continuació hi pogués passar de tot. És la màgia de la literatura, que gràcies a la imaginació dels escriptors i les escriptores ens fa viatjar en el temps i en l’espai sense necessitat de moure’ns de casa. L’eina idònia per fer-ho és una ficció, un relat, un conte a través dels quals podem ajudar els lectors a entendre la realitat, l’actual o la passada. I, a més, els incentivem la curiositat, motor necessari per voler conèixer i saber més, i així créixer i ampliar horitzons. Aquesta és la idea que vaig mirar de transmetre en un taller d’escriptura de relats curts als nens i nenes de cinquè i sisè de l’Escola Santa Fe de Medinyà. L’activitat l’organitzava l’escola conjuntament amb la Fira del Conte. El mes de maig passat, la meteorologia no va permetre que se celebrés l’edició d’enguany quan estava prevista i, finalment, es farà aquest diumenge. I allà, al marge de tots els actes, hi podreu llegir el resultat d’aquell taller. L’heu de buscar en un llibre gegant que han titulat Vint històries mai explicades. Es tractava de facilitar-los eines per poder explicar el seu relat. Els vaig dir que abans d’escriure s’havien de plantejar tres preguntes. Per què escric? De què vull escriure? I per a qui vull escriure? I una vegada ho van tenir clar, van aconseguir trobar històries ben interessants i es van deixar anar a l’hora d’escriure-les. Històries d’amistat, de superació, d’aventures, fantàstiques..., contes amb girs inesperats, amb bons i dolents i títols molt suggeridors. I sí, històries que mostren que la mainada puja ben desperta pel que fa a tot el que passa al seu voltant. S’atreveixen a explicar una història d’assetjament escolar d’una manera clara i explícita, però al conte saben capgirar el patiment de la nena. O tracten el canvi de gènere. I també saben donar missatges positius i algunes històries deixen finals ben oberts. I em fa il·lusió veure que han descobert que han pogut expressar com és la seva vida o com els agradaria que fos gràcies a les paraules, a la ficció.