El català truca a la porta de la UE

El 19 de setembre, el Consell de la Unió Europea va celebrar el primer debat sobre l’oficialitat del català, el basc i el gallec a les institucions europees. De moment, els ministres d’Afers Exteriors dels vint-i-set estats membres van evitar prendre cap decisió al respecte, però es va remarcar la voluntat de continuar treballant en la proposta i de tornar-la a abordar en la propera reunió, que probablement serà el 24 d’octubre. “El català el parlen més de 10 milions de persones, més que altres llengües que ara són oficials a Europa”, va argumentar José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors. És la primera vegada que un representant de l’Estat espanyol s’expressa amb aquesta claredat i contundència no només sobre la petició d’oficialitat, sinó també d’una manera que tanca el debat sobre l’existència de llengües diferenciades dins l’àmbit lingüístic dels països de parla catalana. El català és, d’altra banda, una llengua que té un estatus diferent de les llengües que a Europa es coneixen lamentablement com a “regionals” (com si les llengües dites nacionals no en fossin, també, de regionals). A diferència del basc o el gallec, el català és parlat en quatre països europeus, tres dels quals són de la UE i en un altre, Andorra, és l’única llengua oficial. És una llengua que fa més de trenta anys que és parlada a l’Assemblea General de les Nacions Unides, i que s’utilitza legalment per presentar demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per tal que el català esdevingui la 25a llengua oficial de la UE, caldria modificar el reglament 1/1958 del Consell d’Europa, que estableix quines són les llengües oficials a Europa. Aquest reglament ja ha estat modificat diverses vegades per incloure-hi noves llengües. És cert que cal que tots els països hi votin a favor, però fins ara la UE ha estat oberta a l’hora de reconèixer la diversitat lingüística i no ha passat mai que un cop un país proposa la modificació del reglament, cap país hagi votat en contra que una llengua esdevingui oficial a la UE. Dependrà de l’habilitat diplomàtica espanyola assolir el reconeixement llargament reivindicat, i tindria poca explicació que precisament ara que l’Estat espanyol assumeix la presidència rotatòria del Consell de la UE no aconsegueixi un objectiu com aquest. Al capdavall, l’experiència de la diversitat lingüística al Congrés dels Diputats espanyols no ha fet més que normalitzar el que és una pràctica habitual en diversos parlaments plurilingües… entre els quals hi ha el Parlament Europeu.

En un moment en què el català està en hores baixes, l’oficialitat de la nostra llengua a la UE suposaria un boost d’autoestima més que necessari per als catalanoparlants, que posaria fi a dècades d’anomalia lingüística i ajudaria a reivindicar la nostra llengua al món sense complexos.