La caiguda dels 113, 50 anys

El 28 d’octubre del 1973, el Barça jugava en camp propi contra el Granada, al qual guanyà 4-0, amb dos gols fets per un jove holandès de nom Johan Cruyff que, justament, s’estrenava aquell mateix dia com a jugador barcelonista. Era diumenge i estàvem convidats a dinar, amb la meva parella, Teresa Comas, a cal Jordi Carbonell, on la cambrilenca Mercè Berenguer, que ja feia anys que els ajudava a casa, havia de preparar un arròs de peix. No el vam poder tastar mai. Vam sortir a primera hora del matí del domicili del filòleg i polític, al carrer Craywinckel, per arribar puntuals a la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, prevista per a aquell dia a la parròquia barcelonina de Maria Mitjancera, al carrer Entença, no gaire lluny de la presó Model. Sembla que, al carrer, a l’entrada del temple, hi havia un carret de venda de flors, atès per algú que, després, es va comentar que era policia, però jo no ho recordo. Devien haver seguit alguns dels dirigents més destacats, intervingut alguns telèfons o correspondència, o bé tot alhora, el cert és que ens tenien caçats des del primer moment. Quan feia poc que havia començat la reunió, diria que Pere Portabella i Miquel Sellarès van advertir-nos que havien passat tot de furgons policials per davant de l’església i que, per precaució, la reunió era acabada i calia fugir. En baixar escales avall, els grisos ja pujaven i vam haver d’anar amunt, però des del terrat també baixava policia de paisà i uniformada, algun d’ells pegant al cap d’algun dels nostres amb la pistola que duien a la mà: no ho havia vist mai. Vam tornar a la sala de reunions, que aviat va veure’n el trespol emblanquinat de papers dels quals ens despreníem, mentre ens menjàvem, esbocinats, les notes amb adreces, telèfons i noms. Recordo la bòfia entrant a la sala, armats, quan eren ben presents encara les imatges del cop d’estat de Pinochet, un mes abans. A un dels policies, li va quedar enganxat el peu a la porta, després d’haver-la oberta a puntades, però ni tan sols vam riure. Eren moments de tensió, preocupació i, sobretot, incertesa, però no gosaria dir la paraula por. Feia només sis dies de la mort de Pau Casals i semblava que les adversitats no ens abandonaven.

Ens van emmanillar i a mi em van posar al mateix furgó que Solé Barberà, asseguts davant per davant: “Cambrilenc, tu tranquil, que no passarà res. Recorda que no saps res i que no coneixes ningú. Digues allò de la Pacem in Terris (la coartada prevista en cas de detenció) i res més!”, m’animà. Enmig del neguit, ell donava seguretat i calma, sobretot als més joves. Arribats a la prefectura de Via Laietana, em comentà en veu baixa: “Jo hauria d’anar al lavabo.” “I jo també”, vaig respondre. Els policies s’hi van avenir, però no ens treien les manilles. Llavors, amb posat seriós i veu d’autoritat, els amollà: “Mirin, o ens treuen les manilles o ens treuen una altra cosa, però així no podem anar al lavabo.” I ens les van treure, les manilles. A la nefasta comissaria de Via Laietana, Carbonell va ser repetidament torturat per parlar en tot moment en català i negar-se, malgrat la brutalitat policial, a canviar d’idioma. Érem al mateix calabós, amb altres detinguts. En algun moment, se’ns acostà un uniformat i, discretament, va dir-nos als de la nostra cel·la: “Tranquilos, muchachos, soy de los vuestros”, confessió que va fer exclamar algú “hosti, un poli demòcrata” que, en sentir-ho l’interessat, va desmentir-ho a l’instant: “Qué coño demòcrata, yo soy del Barça!”, donant per suposat que tots nosaltres també ho érem. A mi van interrogar-me cap a quarts de tres de la matinada, totalment adormit després de jeure estirat per terra, amuntegat, en inferioritat de condicions amb els policies que havien començat el torn feia poc. Van posar-me de cara a la paret, amb els braços en creu i els dits de les mans completament oberts. Cada cop que passava algun guripa per darrere em clavava un clatellot que em feia petar el front contra la paret. Després de preguntar-me per les primeres pintades independentistes fetes a Tarragona aquell any, sobre les quals vaig mentir dient que no en sabia res, remetent-me en tot moment a la coartada de la commemoració de la Pacem in Terris, l’interrogador va demanar-me: “Tu eres catalán, no?”, i jo vaig respondre: “Sí, sí, claro.” Llavors, a l’instant, va completar la jugada: “Por lo tanto, eres español, verdad?” No li vaig voler donar la satisfacció d’una resposta treta en condicions de superioritat evident i vaig amollar-li: “Estoy muy mareado, me encuentro mal, creo que voy a vomitar.” Em va fer seure i em va donar un got d’aigua. Va ser en comentar-ho a Carbonell, de retorn al calabós, que m’explicà els detalls de la seva tortura i em vaig sentir molt petit...

Ara potser pot costar d’entendre, però vam viure l’anada a la presó com una mena d’alliberament, lluny de les arbitrarietats, els mètodes i els abusos de la brigada politicosocial de la policia franquista. Si bé el més jove dels detinguts era Lluís Colomines, en ser menor d’edat no entrà a la presó, amb la qual cosa jo em vaig convertir en l’empresonat més jove de tota la caiguda dels 113. El primer que vaig rebre en entrar a la Model va ser un raspall de dents i un dentífric Blenamed, amb un jersei negre de coll alt, que m’havia enviat Cebrià Pifarré, monjo de Montserrat amic meu, per l’amistat del qual jo havia adoptat Cebrià com a nom de guerra en tant que militant del PSAN. Repartits en cel·les de tres, amb dues lliteres i el quart llit fent d’armari per a tots, els altres dos companys eren Joan Subirats (de Bandera Roja, avui ministre d’Universitats) i Marcel Cirera (PSU). Amb ells compartíem brutícia, confidències i somnis. Cada dia fèiem l’operació d’introduir un diari cremant pel tub de les lliteres per sacsejar-les i alliberar-nos de les xinxes i, al final, vam enginyar-nos, amb una manta, un cordill i un bocí de canya, un sistema per tapar la tassa del vàter, un recurs elemental per dotar-nos d’un mínim d’intimitat.

A la presó vam organitzar-nos i fèiem classes i xerrades al pati, sobre temes tan diversos com la vida quotidiana a l’URSS per part d’alguns companys comunistes que hi havien estat, o tallers d’escacs o classes de llengua catalana, matèria en què jo vaig tenir Solé Barberà d’alumne, cosa que em provocava una incomoditat enorme. Un dia, a Miquel Sellarès, a l’aparellador Jordi Sabartés i a mi ens van fer netejar les latrines del pati on sortíem a estirar les cames sota el sol i he de confessar que l’experiència de fàstic encara viu en el record. Passàvem el temps parlant, anant de cel·la en cel·la, ara xerrant amb uns, ara amb altres, i cadascú, en aquestes petites reunions improvisades, hi duia el que tenia: aigua mineral, galetes, xocolata, magdalenes... Recordo que el metge Ramon Espasa va celebrar-hi el seu aniversari, a primers de desembre, i que jo vaig poder tastar alguna de les menges que els seus van entrar-li. Sellarès era dels que més destacava per parlar amb tothom i va ser a la seva cel·la on vaig sentir per primer cop “policia democràtica catalana”, expressió que em semblava impossible per una adjectivació llavors incomprensible, malgrat que jo estudiava filologia. Un vespre, vam sentir els sorolls dels clàxons que, en solidaritat, van fer sonar vehicles passant per davant de la Model. Les dones eren totes a la presó de la Trinitat. Cada dia omplíem una instància demanant un piano per a Carles Santos, autor de la música de l’himne de l’Assemblea de Catalunya, amb lletra d’un altre pres, Josep Ayza, pescador vilanoví d’origen valencià. Encara ara el taral·larejo, algun cop, sense adonar-me’n. Una nit va arribar-nos la notícia que, per Ràdio París, havien anunciat la formació d’un govern provisional a Catalunya, presidit per Pere Portabella, amb la lògica preocupació de l’interessat per les conseqüències possibles per la falsedat de la informació.

A mi, va cridar-me el jefe de centro per comunicar-me que la carta en català que havia adreçat als pares, farcida de mentides com ara com de bé estàvem, com de bo era el menjar i com de còmodes i netes les instal·lacions, no podia enviar-la. Van oferir-me l’alternativa de fer-la en castellà i, en negar-m’hi, més tard, en francès, però jo vaig dir-los que no és que no volgués escriure-la en aquestes llengües que coneixia, sinó que el que volia era redactar-la en la meva llengua. “Pues no vas a escribir ni una sola carta mientras estés aquí y eso puede ser mucho tiempo sin comunicarte con los tuyos.” Em vaig negar a escriure si no ho podia fer en català. I no vaig escriure cap carta més... Un diumenge, quan érem de visita amb els parents una desena de presos, un funcionari va dir-nos a crits amb arrogància que, a partir d’aquell moment, “todo el mundo hablará en cristiano.” Encara ara m’emociono en recordar com algun company, va exclamar: “Si no se puede hablar en catalán aquí no habla ni Dios!” I, tot i que en aquell moment els presos presents amb visita no eren majoritàriament catalanoparlants, es va fer un silenci absolut, sòlid, sorollós. Tots vam esgotar els darrers minuts de visita per quedar muts i mirar-nos a la cara dels familiars. També el meu pare, aragonès i monolingüe castellanoparlant, que amb altres parents de presos, diria que Lluís Armet i Carmina Roig, havia estat feia poc a Madrid carregat amb dossiers de l’Assemblea per a una conferència de premsa internacional.

Antoni Gutiérrez Díaz, Guti (PSU), era el moll de l’os de tot el que es tramava a la presó, i la cel·la compartida per Carbonell i Solé Barberà, la més concorreguda. Jo hi anava molt sovint, per la meva vinculació amb el filòleg, però de seguida vaig fer-hi amistat amb Agustí de Semir i Solé Barberà, que va ser qui m’advertí que, a l’ampolla d’aigua que els acabava de dur, hi havia escrit “Sant Climent”. Vaig reconèixer-hi la lletra de ma germana gran i vaig saber així on m’havia tocat fer el campament per al servei militar. Un dia, aquest advocat comunista i catalanista va amollar-me aquesta frase: “Els catalans som uns italians frustrats”, de la qual arrencà quaranta anys després el meu llibre La passió italiana, Premi Octubre 2012. Recordo també la visita a la Model de Magda Oranich, que havia sortit uns dies abans que nosaltres, el seu optimisme encomanadís i, sobretot, el privilegi intens del seu perfum, en contrast amb les pudors de l’entorn presidiari. Les notícies sobre l’estat de la meva parella, encara empresonada, em van tranquil·litzar. Als engarjolats, ens van anar alliberant per grups, en dates diverses, i jo vaig abandonar la Model el mateix dia i hora que Solé Barberà: “Cambrilenc, ja t’espera algú? Si no, vine a casa, amb nosaltres”, em va dir amable i somrient, com sempre. Ell duia totes les seves pertinences embotides dins d’un sac de dormir que, amb gran estil i dignitat, arrossegava penjat a l’espatlla dreta. El context polític i cultural de l’època, nacional i internacional, han estat minuciosament descrits per Agustí Colomines al seu darrer llibre sobre aquell 28 d’octubre, una data que també ha fet Catalunya. Aquí hi he volgut fer memòria d’alguns aspectes, potser menors, molt personals, aquells detalls quotidians que només acostumen a perdurar en el record dels protagonistes. Però el meu compromís amb l’amnistia, l’autodeterminació i l’accés del poble al poder econòmic i polític continuen tan vius com aquell diumenge de fa cinquanta anys.