Condició humana i revolució tecnològica

Tot i les moltes investigacions que ja es fan sobre l’impacte de les xarxes socials, es pot dir que encara no en tenim un diagnòstic precís, rigorós i complet. Fa massa poc que la banda ampla ha arribat, eixamplant els usos dels telèfon dits intel·ligents. I encara fa menys dels anys de pandèmia, que han accelerat la incorporació de les xarxes al treball, la salut, l’escolarització i, en general, a la nostra vida quotidiana. Cada dia apareixen nous debats pels desafiaments que creen aquestes noves formes de relació i reorganització social, sobretot quan se’n descobreixen conseqüències no previstes.

Ara mateix, es torna a discutir sobre els usos escolars de mòbils i ordinadors –a vegades amb exclusions dràstiques– i es reconsideren qüestions tan elementals com és el retorn a l’escriptura a mà per a la conformació de certes habilitats cognitives. O es debat sobre quina hauria de ser l’edat adequada per començar a disposar de mòbils tan bon punt s’ha comprovat que poden induir a comportaments sexuals precoços i perillosos amb l’accés a la pornografia. Per no parlar –sense cap pretensió d’exhaustivitat– de com canvien les formes d’interacció entre pares i nadons quan les criatures busquen instintivament l’estímul d’unes cares que, atrapades al mòbil, ja no els miren. I no pararíem: canvis en les relacions entre adolescents, entre pares i fills, entre companys de feina, en la productivitat, en l’organització de l’espai domèstic per fer lloc al treball en línia, en l’expressió de les emocions o en les formes de ritualitzar la malaltia i la mort. L’arribada immersiva i massiva d’aquesta nova tecnologia –ara, completada amb l’accés a la intel·ligència artificial–, és un desafiament que ha de revolucionar la sociologia i l’antropologia actuals, i tots els seus vells paradigmes, si és que volen seguir sent útils per entendre el món contemporani.

De tots els canvis que s’han produït sense que gairebé hi haguem oposat cap resistència i, per tant, que s’han assumit sense gairebé adonar-nos-en, és molt evident el que afecta la circulació d’informació. No només de com coneixem el món que ens envolta, amb una crisi dels tradicionals esquemes que situaven la premsa i els periodistes en una posició d’intermediaris –gatekeepers– que oferien credibilitat i confiança, sinó en l’expressió i difusió de les pròpies opinions i en els posicionaments personals en relació amb allò que “coneixem” a través de les mateixes xarxes.

En aquest terreny és lloable l’aparició d’instruments per verificar i contrastar allò que circula per la xarxa, de l’estil del Politifacts, del Verificat català o d’altres plataformes conegudes com de fact-checking. Però òbviament la seu paper és i serà inevitablement marginal, amb una clientela molt conscienciada, i impotents a l’hora de combatre els algorismes que, precisament, van en la línia contrària. Perquè, efectivament, les xarxes han potenciat de manera imprevista alguns mecanismes socials que abans es tenien força ben delimitats. Penso en els processos de creació de les anomenades “evidències col·lectives”, en l’establiment d’allò que en diem “el món donat per descomptat” –taken for granted–, en l’acomodació fàcil del pensament que confon desig i realitat –el wishful thinking– i, en general, en tots els tipus de biaixos de confirmació que acceleren la circulació dels rumors no contrastats i que reforcen els nostres prejudicis i tots els estereotips amb què observem el món que ens envolta.

En tots aquests casos el que ha canviat no és tant la base dels mecanismes, que tenen fonaments neurològics i evolutius prou estables, a més dels socials i culturals, sinó els canals a través dels quals es formen, es desenvolupen i s’expandeixen. I és en aquest punt que estem obligats a tornar a repensar categories com les de credulitat i escepticisme, de creença i agnosticisme o indiferència, de confiança i dubte o sospita. I, en l’èxtasi de l’opinió anònima i reactiva, caldria revisar què és una expressió d’odi, però també el valor fàctic de les adhesions incondicionals que no comporten cap compromís.

La condició humana no sembla haver canviat gaire però, novament, la revolució tecnològica la provoca, l’exaspera i la posa a prova. Caldrà estar atent a com hi respondrà, o si voleu, a com hi respondrem.