El voraviu

No anava desencaminat ahir sobre el que ens pot costar a la ciutadania la nova caseta i hortet de Rosa Romà, el 3Cat, el Netflix català, que n’han dit. El xiuxiueig que circula pel sottogoverno sobre l’economia de l’experiment parla de 300 milions d’euros per als quatre propers anys. O sigui que potser vaig tirar un pèl llarg quan em preguntava si ara “la nostra” ens costaria 400 o 500 a l’any, però deixarem el temps per testimoni i contrastarem si hem afinat. També deixarem per a més endavant (qualsevol dia es posaran de peus a la galleda i ara no tenim espai) les respostes a la pregunta clau sobre l’envelat de l’anxova que basteixen. Per què el futur (una plataforma de continguts) s’ha d’aixecar sobre un mort deficitari i llastat laboralment pel passat, pensat per competir com a ràdio i televisió lineal i que agonitza com a model? De moment, he quedat astorat, com Carme Forcadell, en veure el plantejament informatiu del 3Cat amb el dia gran d’Elionor. Calia? El model és connexió, directe, debat i tertúlia al matí, migdia i tarda per la jura de la Constitució de la princesa espanyola? No seria més model de “la nostra”, que en la contrasenya per donar-me d’alta a l’aplicació m’acceptessin una cosa tan nostrada com la ce trencada (ç)? No seria més model de “la nostra” que en el desplegable de país a l’aplicació per donar-me d’alta tingués una opció més sobiranista que Espanya? Catalunya, per exemple?

Una cosa és clara a hores d’ara. Si hi ha acord per a la investidura i s’investeix el dia 8 o 9 com diuen, algú podrà explicar algun dia per què hi ha sigut. O no. Però s’expliqui o resulti inexplicable, haurà estat un acord a crèdit i sense garanties. Sánchez no haurà pagat per avançat com s’havia dit que es pretenia. Ja no hi és a temps. Ni tampoc ha pagat al comptat, com semblava que es podia acceptar. Tampoc s’hi és a temps, ja. Ni ha presentat cap aval que doni garanties serioses del cobrament. Tampoc s’hi és a temps, ja. Si hi ha acord per a la investidura algú podrà explicar algun dia per què hi ha sigut, però és molt evident que s’investeix a crèdit, i que s’havia dit, escrit i proclamat que el crèdit estava esgotat. Sánchez és d’aquells que no paguen mai els deutes vells (posem-hi la publicació de les balances fiscals) i que deixa fer vells els deutes nous (posem-hi el català oficial a Europa). Una autèntica garsa, que diria l’àvia Neus. L’independentisme li haurà donat nou anys de govern (moció de censura i dues investidures) mentre ell el maltractava i el perseguia, i ara provarà de relatar-nos que ell és el nou messies de l’Espanya perifèrica i progressista per aturar l’Espanya de la dreta extrema i l’extrema dreta, victoriosa en el que havia estat el graner de vots del PSOE: Madrid, Andalusia i Extremadura. Sumar, Bildu i ERC han tornat a acceptar talons que sovint venen sense fons i lletres que són pilotes. Com en els vells temps!

S’han consumit tres quartes parts del temps potencial de negociació per a la investidura i ha arribat el pronunciament del Cercle d’Economia amb la nota d’opinió corresponent a aquest octubre i presentada dijous pel seu president, Jaume Guardiola, i el seu secretari general, Miquel Nadal. Disfressada de consens, com tantes altres propostes del lobby de pressió del secretariat de les classes dominants, el Cercle apostaria per l’amnistia si l’independentisme es canibalitzés, si s’autodestruís, si renunciés, si fes la farina plana autonomista. Li demana que renunciï al referèndum d’autodeterminació. No és l’amnistia com a punt de partida per a la resolució del conflicte polític. És l’amnistia com a punt final del procés i dels anhels sobiranistes. El Cercle explica clarament el que els negociadors socialistes pretenen. El que Sánchez dissabte en deia “el retrobament total a Catalunya”. I diu el Cercle, sense cap tipus de pudor, que si l’amnistia és a canvi de la investidura, que ja els està bé tornar a anar a eleccions. No s’amnistia perquè se’ls necessita per formar govern. Se’ls amnistia perquè renunciïn a la independència. Precisament se’ls va condemnar per independentistes. Com a unionista emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador), el Cercle es disfressa per acostar-se i provar, com diria l’àvia Neus, de fer-te la clenxa al mig. Quan votem? El 14 de gener?

Quina sort tenim que Ada Colau sigui com és! Valenta! Decidida! Ferma en els seus principis! Resilient a les temptacions! Les legions de partidaris que eixordaven tot Catalunya des de fa dies reclamant un ministeri per a l’exalcaldessa han començat a recollir el campament i tornen cap a casa! S’ha acabat la cridòria! Per fi descansarem! L’Ada els ha desmobilitzat amb la seva valenta i coherent decisió! No cal que hi insistiu més! El país, fins ara bloquejat pendent de la decisió de Colau, ja pot arrancar cap al seu destí. Gràcies, Ada. Ho pots dir més alt, però no més clar! “No seré ministra!” Els agraeix la pressió i la devoció, però no serà ministra! Raons personals i raons polítiques, ha dit! Les personals són personals i està bé que una les tingui. Jo tampoc no seré ministre. I també serà per qüestions personals, no en dubteu. Però Colau, a més, en té de polítiques. Diu que ella està per Barcelona. No descarta, encara que tampoc assegura, tornar a lluitar per l’alcaldia el 2027. Colau creu que “una mateixa persona no ha d’estar a tot arreu i que no ho ha de fer tot”. Quin desengany! Hem de renunciar-hi encara que hi hagi persones omniscients, omnipotents i omnipresents com ella! Crec que si li han insistit de manera abassegadora perquè fos ministra és perquè a ella la veuen omniscient, omnipotent i omnipresent. O s’hi veu ella, més ben dit, perquè és ella qui ens diu que l’hi han demanat. Per cert... de quin govern la volien ministra?

Rosa Romà i Ricard Ustrell, encantats d’haver-se conegut i de viure retribuïts per la Corpo (a partir d’ara 3Cat) coincideixen que al fum amb llacet que presentaven dilluns n’hi podien dir el “Netflix català”, i així trobem titulada la peça a la plataforma digital: “Neix 3Cat, el Netflix català.” Ara pla ens esperen dies, setmanes, mesos i anys de lideratge entre les plataformes digitals en català. La nova estrella d’El Matí de Catalunya Ràdio va fer a la mestressa dotze minuts d’allò que en l’argot en diem massatge perquè fa vergonya dir-ne entrevista. La parella va excel·lir en l’art de la cosa quan va arribar al capítol dels calerons. L’entrevistador va preguntar pel pressupost de què es disposava per a tanta meravella que s’anunciava. L’entrevistada va contestar que el mar és blau quan el cel és blau i que el mar és verd quan el cel és verd. Netflix català? Flaira de nas, que no en tastaràs, que diria l’àvia Neus. Netflix és una plataforma privada amb un capital de més de 15.000 milions de dòlars. L’any 2022 va facturar 31.616 milions de dòlars i va tenir un benefici de 4.492 milions. El 3Cat, fins ara Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, després danys i panys de lideratges ha estat incapaç de tenir una facturació comercial que arribi al 20% del seu cost. La resta ens el rasquem de la melsa els ciutadans: 300 milions d’euros any! Veurem fins on ho enfilaran ara. 400? 500? Netflix català! Quina por!

Anéssim a la vessana (com en diem del camp que tenim als vinyers) o anéssim a la vinya (com en diem del camp que tenim al pla), mai n’havíem marxat (si era el temps) sense collir la fruita del terra. Dolça o seca. Figues, peres, pomes, préssecs, prunes, codonys, ametlles, nous o avellanes. Era una de les dues normes bàsiques de la vida, segons l’àvia Neus. Quan t’asseus a taula, no t’aixeques si no deixes el plat ben net (i hi passes pa per deixar-lo com una patena). Al camp i a l’hort la primera feina és collir la fruita caiguda a terra. Proveu-ho ara, de passar pa al plat en un lloc públic. Feu-ho les vegades que sigui necessari i us vingui de gust, sigui amb l’amanida o sigui amb la vedella amb bolets. Jo ho faig fins i tot amb els macarrons i la pasta. Sigui a la bolonyesa, la carbonara, el pesto o amb beixamel. Sempre hi ha algú que dissimulant més o menys em mira estrany i ho troba friqui, que diuen ara. Allò que per a l’àvia Neus era sagrat, durant anys s’ha trobat extravagant i excessivament obsessiu. Coses dels nou-rics! Sembla que començarem a corregir-ho. Llegeixo a Vilaweb una entrevista amb l’enginyera Gabriele Kubiliute, que ha liderat el projecte Ramonet al centre Aina, al parc tecnològic de Paterna (Horta Nord), especialitzat en R+D+I que treballa, principalment, en el desenvolupament sostenible. Ramonet és un robot recol·lector que recull la fruita que cau a terra per evitar que es desaprofiti. Ara anem bé!

M’intriga sobre manera com anirà això del referèndum que han anunciat que faran entre la militància del PSOE. Serà bonic i entretingut de veure! Les bases socialistes li faran boicot atenent la doctrina general del partit i de l’actual direcció que els referèndums els carrega el diable? Li faran boicot atenent la doctrina general del partit que els referèndums només alimenten la divisió ciutadana? Hi haurà en algun moment una declaració prèvia de la direcció federal que rescati aquest referèndum de la doctrina general sobre l’art de referendar? Els referèndums familiars, com és el cas de la consulta que es planteja, estan al marge de les característiques cancerígenes i malignes dels referèndums en general i molt especialment dels referèndums d’autodeterminació? Es valorarà molt la participació com en tot procés de votació amb cara i ulls, o aspiren a una misèria semblant al 4% de participació de les bases del Consell de la República en la seva consulta? Faran campanya les parts? O en realitat no hi ha parts i tot és la mateixa comèdia? Sigui com sigui i vagi com vagi, jo trobaria inexcusable que no es fes un sincer homenatge públic al redactor de la pregunta. Quin geni! Quina audàcia! Quina concisió! Quina claredat! Quina brevetat! Quins pebrots, que diria l’àvia Neus! “Dones suport a l’acord per formar un govern amb Sumar i aconseguir el suport d’altres formacions polítiques per arribar a la majoria necessària?”