La pitjor notícia

““Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya.” Recorden aquesta promesa? Dilluns que ve, dia 13 de novembre, farà just vint anys d’aquest d’anunci. El llavors president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, deia als catalans allò que la majoria volia sentir. Era en un acte de campanya al Palau Sant Jordi de Barcelona. Zapatero hi intervenia per donar suport al candidat a les eleccions a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, que les va guanyar. Ara vivim una situació diferent, ho sé, però en essència no deixa de ser el mateix. Confiar en l’altre. En el que et promet que farà l’altre perquè li convé. Venint del que venim i veient el que hem vist hi ha una frase que aquests dies em ronda pel cap: “Gat escaldat, aigua tèbia tem.” Doncs això. En política i amb Catalunya, les promeses costen molt de creure. Encara que es redactin acords i se signin documents conforme es complirà el que s’ha pactat un cop negociat. Perquè sovint s’obliden del més important, que és que s’han de complir, perquè és la paraula donada, és el compromís, és el deure, és l’acord que t’avens a fer realitat. És confiança. És creença. És garantia. És seguretat. És crèdit. És solvència. És tranquil·litat. I no n’hi ha. Perquè quan t’han traït diverses vegades, t’han fet perdre la confiança i t’han generat incredulitat, intranquil·litat, inseguretat, fragilitat i desempara. En la política espanyola hi ha un abisme entre allò que s’anuncia i allò que es compleix. No és només una qüestió de promeses incomplertes, de polítics frívols que fan promeses inassumibles o que després se n’obliden i qui dia passa legislatura empeny. No és un problema d’incompliment, ja que en moltes ocasions els polítics fan el que diuen que faran. El que passa és que sí que compleixen, però ho fan amb uns altres. Es pleguen a unes altres exigències que consideren més convenients. Perquè dels interessos reals de la política només en viuen els polítics. Nosaltres, els ciutadans, en patim les conseqüències. I l’única eina que ens quedava, les urnes, votar, no és garantia. Perquè després la política de pactes tot ho espatlla. I que s’instal·li la desconfiança és la pitjor notícia per a la democràcia.