El voraviu

Un dia després de la investidura i ja hi ha tota una literatura especialitzada en la cara que li ha quedat al rei espanyol. Hi va haver una oportunitat d’or per examinar-lo quan Felip VI va rebre ahir la presidenta del Congrés, Francina Armengol. I hi ha hagut una oportunitat de platí avui, divendres, quan Pedro Sánchez ha promès el càrrec. És probable que l’àvia Neus en veure l’escena digués que amb la cara pagava, i que s’estalviés especificar detalls de què pagava, per què ho pagava, com ho pagava i a qui ho pagava. Podia concretar més, perquè l’espectacle s’ho valia i ho permetia. Concretés com han concretat observadors que han vist a Felip VI cara de pomes agres. Intueixo que aquests estan més en la línia dels que li han vist “una gesticulació avinagrada” i que a xarxes ha originat un debat sobre si tenia a veure amb la situació política o era una qüestió fisiològica com la que va obligar Lamine Yamal a deixar el terreny de joc en el minut 71 el dia del seu debut en la Champions. Una tercera via entre els de la cara paga i els de les pomes agres seria la posició dels que li han vist “cara de gos quan fuig”. No em digueu per què, però si jo m’hagués de pronunciar estaria amb els d’aquesta tercera via. Ahir no ho vaig veure tan clar, però avui, divendres, per mi era cara de gos quan fuig al cent per cent. Potser per la conya aquesta dels militars jubilats que insten el jovent a fotre fora Sánchez? Ves a saber!

Segons el darrer CEO, el PSC eixampla la base a cor què vols. S’imposa clarament al Parlament de Catalunya amb 39-45 escons, molt per sobre dels 33 actuals. Un ventall de creixement entre el 18% i el 36% que inclou, tant se val, l’absorció de Cs. El PSC d’Illa guanyaria per golejada i més. Aconsegueix que no es generin aritmètiques alternatives, cosa que vol dir que decidiria si dona una mica per la menjadora a Junts o si hi dona a ERC, o si fa geometries variables i altres galindaines diverses a partir d’una entesa inicial amb ECP. La majoria absoluta independentista passa a millor vida. En la franja més alta del ventall els independentistes en sumen 66 (34 ERC, 24 Junts i 8 la CUP), que vol dir que ens n’hi falten 2. És clar que en la franja baixa del ventall comença a fer por la guilla perquè en sumen 52 (29 ERC, 19 Junts i 4 la CUP), que vol dir que ens n’hi faltarien 16 per a la majoria absoluta. No vull ni imaginar com pot quedar la situació si alguns dels que volen empescar-se una tercera i una quarta via hi posen cullerada. I no vull ni imaginar la situació si s’esgota la legislatura i en els quinze mesos que falten la ciutadania recompta el que li ha pagat Sánchez ara que diuen que cobrarem a tant la peça. L’àvia Neus acostumava a dir-ho ras i curt i ben clar: “Tal faràs, tal trobaràs!” No sé si aquesta vegada l’enquesta l’ensopega, ni què canviarà en quinze mesos, però no se’m fa estrany que es dibuixi aquest naufragi.

Dreta extrema, extrema dreta i fatxenderia fan procés a Madrid amb les activitats que els són pròpies quan tenen pujades d’adrenalina, com la que tenen aquests dies. Hi insistiran tant que al final descobriran què és el que més els excita, si la investidura de Sánchez, si la llei d’amnistia o si la rehabilitació política de Puigdemont. N’hi ha que passen el rosari al carrer, devoció que també ha rescatat el vicari de l’Hospitalet. N’hi ha que planifiquen una encerclada tumultuària del Congrés per al dia que l’amnistia s’aprovi. Diuen que l’encerclada serà amb assalt i tot, a l’estil dels ianquis i dels brasilers. Un alferes de la darrera fornada es passejava per la mani amb pistola, que ho tenen prohibit. Han consolidat un nou crit identitari que serà la sensació mediàtica de l’any: “Ens agrada la fruita!” És una idea del servei de comunicació d’Ayuso, que va trobar que cridar “fill de puta” a Sánchez tenia poca classe i va buscar algun so que s’hi assemblés. “M’agrada la fruita! M’agrada la fruita!” Algun descerebrat amb càrrec electe reclama l’execució de Sánchez. Hi ha partidaris d’un tret a la nuca i hi ha partidaris de fer-ho a la manera de JFK a Dallas. En el cas del 130è president continuen amb les seves dues destinacions predilectes, presó i escamot d’afusellament. Veurem quina deriva agafa tot, però es mostren molt convençuts que han de fer això i més per la democràcia i l’estat de dret. “Aquí t’hi vull, Pauleta!”, diria l’àvia Neus.

Com que no m’agrada ser torrapipes fa dies que provo de fer un vot de confiança a l’independentisme institucional i als acords (en són dos, no?) que han permès la investidura de Sánchez. Miro d’agafar-los per allà on coincideixen per veure si això em dona més possibilitats de positivar-ho. Soc molt escèptic per més cares de pomes agres que hi hagi posat el rei, i em fa molta angúnia veure que cada dia que passa s’accentua allò que ja escrivia el dia 10. “Que el president Puigdemont m’hagi deixat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no comparteixo, no té cap interès ni cap transcendència. Ara el que és vital és que en els propers dies, setmanes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’independentisme. L’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) balla per un peu i al·lucina mandarines.” Per justificar que ferm, ferm (o al comptat que deien) no hi ha res, agafa volada la idea que ara cobraran a tant la peça. Ho diu Junts i ho diu ERC, però com més hi penso menys m’ho empasso. L’únic moment de veritat per forçar algú com Sánchez és mentre et necessita perquè no té el que vol. Què faran quan els hagi deixat més emmascarats que una paella bruta? Li presentaran una moció de censura com la de Vox amb Tamames? Aragonès tira milles amb 33 diputats de 135. Què no farà Sánchez amb 165 de 350?

Tinc molt poca informació i coneixement sobre l’Argentina i, en conseqüència, no tinc cap opinió sòlida formada sobre aquest país i el que hi ha passat en les eleccions. Tothom insinua, però ningú diu obertament que els argentins han embogit. Ja se sap! La voluntat del poble és sagrada! Però tots conclouen que han votat un boig. Diuen que Javier Milei, el president electe, és un boig. No ho sé. Repeteixo que no tinc gaire més domini de la situació que el de l’acudit del rus: molts russos a Rússia! Doncs això! Em moc en aquest tros! Molts argentins a l’Argentina! El que m’ha cridat l’atenció, però, és que, en les primeres entrevistes com a electe, del primer que hagi parlat és de la privatització de la televisió i la ràdio públiques. No sé què més vindrà, però aquesta bogeria de Milei la signo. És aquí (a Catalunya i a Espanya) que fa falta un boig amb el cap clar i el pols ferm per posar fi a tant d’aparell de propaganda que patim i paguem. RTVE, 3Cat i totes les autonòmiques. Una munió de municipals. Un raig continu de llocs web, pòdcasts i canals de vídeo. Desconec el pa que hi donen i com se’ls gasten a l’Argentina, ja ho he dit. Però aquí aniria més que bé, per a les butxaques i per als cervells, que un boig desmantellés tots els serveis de propaganda. Cada dia que passa resulta més espectacular veure la xarxa clientelista que és en realitat allò que venen com un servei públic. Parlem de més de 3.000 milions d’euros l’any.

Toquen dades. Esgarrifen una mica, però és el que hi ha. Es llegeixen a les memòries i als estats comptables del 2022 presentats al registre pels nou diaris amb edició impresa els set dies de la setmana. Es perden diners (-12.939.516 euros). Menys que el 2020 (-17.115.224) i més que el 2021 (-7.668.312). No es remunta i la tendència és a la baixa. El 2022 guanyen diners El Punt Avui (611.312) i Segre (21.466). En perden El Periódico (-5.732.191), La Vanguardia (-5.379.962), l’Ara (-1.021.000), Diari de Tarragona (-833.344), Regió 7 (-277.340), La Mañana (-202.969) i el Diari de Girona (-125.267). Entre tots ocupen una plantilla de 944 persones i facturen 137.253.236 euros, dels quals un 11% (14.553.948) provenen de subvencions i publicitat de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. El diner públic que arriba a cada mitjà varia. A La Vanguardia són 4.083.483 euros. A El Periódico, 3.757.919. A l’Ara, 3.451.838. A El Punt Avui, 1.110.845. Al Segre, 628.222. Al Diari de Girona, 604.927. Al Regió 7, 500.736. Al Diari de Tarragona, 281.826 i a La Mañana, 134.852. Aquest 11% que el diner públic representa sobre la facturació varia molt segons el diari, i hi ha qui s’enfila fins al 29%. Passa igual amb el que representa el diner públic per treballador (15.412 euros de mitjana) i per exemplar venut (146 euros de mitjana). Són ràtios que hem tret per l’interès que tenen des del punt de vista de l’anàlisi, però avui no hi caben. Les veurem i plorarem (o riurem) demà.