La mort en imatges

Sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho, diu Joan Fuster. I com que vivim, sobretot, el que és notícia en el sentit periodístic del terme, no oblidem com les imatges dels refugiats sirians ens colpien i com ens commouen els cadàvers en ciutats d’Ucraïna quan televisió i diaris ens hi acaren. Ara als informatius audiovisuals les imatges són d’Israel i Gaza. Des de dijous, de moment, Israel i Hamas han pactat quatre dies de treva. Una treva que ha de permetre l’alliberament de cinquanta ostatges en grups de dotze i el de cent cinquanta presos palestins. Una treva que permetrà l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza. Però si els mitjans decidissin no fer-ne notícia, de totes aquestes crueltats, a nosaltres no ens avergonyiria tant la poca voluntat d’Europa, i del món, per resoldre aquests drames humanitaris. I no ens avergonyiria tant perquè als nostres ulls el drama no existiria. Ens fa més mal perquè ho veiem, perquè veure les imatges ens porta a sentir l’atmosfera absurda de la violència mortal.

La mort sempre arriba a deshora. Són, certament, molt colpidores les imatges dels infants, però quan aquells cossos plens de vida, en el punt àlgid de la seva creativitat, s’hi troben, amb la desconeguda –que diu el poeta-, la ràbia que produeix la mort sobtada costa molt més d’encaixar que no pas aquella que es presenta anunciada. O no ens consta de poder racionalitzar l’assassinat de les dues germanes de vint i de vint-i-quatre anys establertes a Terrassa que van caure en un parany per tornar al Pakistan? Elles eren originàries de Gujrat, i com que es negaven a tornar a Catalunya amb els cosins amb qui les havien casades, i dels quals es volien divorciar, membres de la mateixa família sembla ser que les van estrangular i els van disparar un tret mortal mentre dormien. Crim d’honor, en diuen. Dones que no poden decidir ni sobre la seva intimitat. El decidir torna autònom l’actuar, perquè quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre. Vet aquí la llibertat.

JV Foix escrivia l’any 1973 en vers, que estrafaig, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman i que tots hi serem, al Port, amb la desconeguda. Versos que dedicava a Gabriel Ferrater, que l’abril de l’any abans, el del 72, l’havia anada a buscar ell, la desconeguda. Materialitzava potser aquella reflexió de Sèneca quan diu que el savi pensa sempre més en la qualitat de la vida que no pas en la durada, i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar. Una actitud que potser no l’adopta en cas de necessitat extrema, sinó que quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. Potser perquè “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament, tot just perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament”. Un bel morir tutta una vita onora, diu Petrarca.

De fet, sempre ens sembla que hem après a encaixar-la, la mort, per aquesta condició de mortals que ens recorda Joan Fuster que ens sabem, i que som. Hi ha un fragment bellíssim a Indíbil i la boira de Josep Vallverdú, de qui enguany celebrem el centenari, que reporta la mort de la mare, que diu: “En una cambra de miralls tapats, ja a la postguerra, la meva mare i jo estiguérem plegats prop de dues hores. Ella tan quieta, tan estirada; jo, com una mostra darrera de vinculació, fent-li un retrat a l’aiguada. No em tremolà gens el pols. Vam tenir el diàleg més intents de tots els nostres, ens vam dir tot de coses en el silenci absolut de la cambra. Jo tenia setze anys plens de vida, ella, quaranta-dos, en l’estrenada mort. Jo podia analitzar trets del seu rostre que mai no havia sospitat. Encara avui podria reproduir de memòria aquell perfil, una mica angulós, el gran cansament d’unes parpelles morenes, que ara amagaven uns ulls que en vida foren envejats.” A banda potser de les més íntimes, és ben cert que inserim totes les morts dins una mena de pietosa mecànica social i aviat es petrifiquen en el record, des d’on algunes llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat. Després de la mort de la mare, i torno a Vallverdú, “tots els consols que trobaria, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquell ésser únic”. Però mentre algú en guardi record, la mort, al morent, el fa immortal absent, perquè com diu Joan Margarit “els records guarden l’essència de la vida”.