LES PRÒXIMES CITES ELECTORALS

Hi ha dues noves cites marcades al calendari: les eleccions europees del mes de juny del 2024 i les catalanes previstes per al febrer del 2025. Per tant, les maquinàries dels partits es tornen a posar en marxa. Si és que, en algun moment, han abaixat la guàrdia després de les municipals del mes de maig passat i de les espanyoles del 23 de juliol. Ara és el moment de començar a perfilar el relat de cada formació per afrontar, novament, la disputa a les urnes. Però, alhora, caldrà analitzar els perfils dels possibles candidats. I, en el cas dels partits que els escullen via primàries, activar tot l’engranatge.

Tot i així, els escenaris estaran condicionats per l’acord d’investidura de Pedro Sánchez amb els partits independentistes, ERC i Junts. En funció de com avanci la legislatura, també podrem preveure els resultats electorals. Si la taula de diàleg i la llei d’amnistia progressen, els socialistes probablement es veuran encara més reforçats. Aquestes setmanes es parla sovint del gran preu polític que podrien tenir per a Sánchez les manifestacions a Ferraz de fa unes setmanes o els discursos de l’extrema dreta després del seu sí a l’amnistia, però els costos encara no es poden calcular. Serà una legislatura difícil, amb constants embats jurídics, discussions polítiques i potser confrontacions dins del mateix PSOE. Però si es van complint els compromisos de les negociacions, la mediació internacional o els traspassos promesos, això tindrà una repercussió directa en els votants catalans. D’aquí a un any podrem fer balanç i veure si les complicitats hi segueixen sent, si s’ha avançat en els acords en termes econòmics o si l’amnistia ha funcionat.

Mentrestant, tots els partits han d’anar assumint les possibles contradiccions i els estira-i-arronsa d’aquesta conjuntura post 23-J i han d’anar escalfant el terreny per guanyar a les urnes. En el cas d’ERC, el futur del president Aragonès està molt lligat a si prosperen o no els compromisos establerts amb Pedro Sánchez. En canvi, des de les files de Junts caldrà veure què passa amb l’amnistia perquè aquesta afectaria de ple el seu gran líder, Carles Puigdemont. El seu possible retorn jugaria un paper determinant en les europees, però també en unes eleccions a la Generalitat de Catalunya. Potser és massa d’hora per plantejar aquest escenari, però tampoc és descartable tenint en compte que no hi ha un cap de cartell o un candidat ben posicionat per encapçalar la llista.

El que és evident és que el PSC és cada cop més fort a les enquestes. En el darrer CEO, els socialistes es tornaven a situar com a guanyadors en unes eleccions catalanes, i el seu creixement era rellevant perquè Illa sembla que podia tenir possibilitats per ser investit president. En la citada enquesta, l’independentisme perdia la majoria absoluta al Parlament, i això sí que provocaria un canvi en el repartiment de l’hemicicle. Tot i així, les properes setmanes també veurem quina relació vol tenir el PSC amb ERC i si aquests poden facilitar, juntament amb els comuns, l’aprovació dels pressupostos catalans per a l’any que ve, com va passar amb els del 2023.

Hi ha molts moviments sobre la taula. És una partida d’escacs complicada, gens previsible i que necessita prudència, complicitat i, també, algunes concessions. No serà fàcil per a cap formació política perquè hi ha massa coses en joc i molts recels acumulats entre uns i altres. Entre el PSC i Junts, entre Junts i ERC, entre ERC i el PSC o entre Junts i el PSC. Totes les opcions estan farcides de desconfiances i malfiances. Teixir la confiança que ha permès l’acord d’investidura de Sánchez no ha estat senzill ni exempt de moltes mirades de reüll. Ara veurem com evoluciona i fins on està tothom disposat a arribar. Josep Pla va escriure: “En els països consolidats, la política és l’art de la negociació segons les conveniències de cada moment.” Certament, els polítics actuen en funció dels interessos i necessitats, però estaria bé que la política fos l’art de la negociació. Sempre.