Grassofòbia

Com bé sabeu, la setmana passada va morir sobtadament l’actriu, cantant, directora i activista Itziar Castro. Una dona que s’ha passat tota la vida patint grassofòbia i fent activisme LGBTI+ i pels drets humans.

Casualment, deu dies abans de morir publicava una carta a la nena que havia estat, que acompanyava d’una foto seva amb 8 o 9 anys. No cal ser gaire espavilat per entendre que hi ha un component genètic en els casos d’obesitat mòrbida i que molt rarament els afectats tenen opció. Sabut això, quin debat hi ha més? Doncs es veu que sí que n’hi ha, fins al punt que Twitter bullia de grassofòbia amb l’infart de la Itziar, culpant-la de la seva pròpia mort. (També hi ha futbolistes i altres esportistes d’elit que cauen fulminats per la mateixa causa, fumadors, persones sedentàries, addictes a la feina... i no veig que se’ls culpi.)

Es veu que no n’hi ha prou de patir tota una vida d’atacs, insults, burles i amenaces per l’aspecte físic, sinó que resulta que et mors i això no s’acaba, la gent encara es carrega de raons i diu: “Veus com no era saludable estar grassa!” Com si ella hagués escollit tenir aquest físic. Com deia el nutricionista Julio Basulto (com a reacció a la mort de la Itziar a la mateixa xarxa social), “transmetre a un nen la idea errònia que el seu cos és «incorrecte» per tenir sobrepès és pitjor (molt pitjor) que les conseqüències de l’obesitat”.

La grassofòbia destrossa vides: conec nenes que ploren davant els espills, que s’odien perquè voldrien tenir un altre cos, una altra cara. Que arrosseguen una relació disfuncional amb elles mateixes i amb l’alimentació tota la vida. Una relació que es gesta en la infància i que provoca inseguretats aclaparadores, autoodi, depressió i un llarg etcètera de penúries evitables amb un mínim d’empatia, que un percentatge considerable de la societat és evident que no té.

I llavors em surt la fúria: la persona prima que, amb un piti en una mà i una canyeta a l’altra, sentencia: “És que què esperava, sinó morir-se d’un infart, si no es cuidava!”

L’únic que podia escollir la Itziar era com viure la seva vida, i com deia en la carta que ella mateixa va escriure’s: un dia tots aquests que ara es burlen de tu, et demanaran perdó. Tant de bo tinguis raó, Itziar, allà on siguis.