El voraviu

Ens hem d’agafar de per riure la renovada ministra de Defensa. No s’explica com ni per què es renova confiança a tal monument a la inutilitat. O Robles s’ha tornat bacanarda (paraula que sempre m’havia fet molta gràcia quan la sentia dir a l’àvia Neus) o al seu departament de comunicació tracten els ciutadans com bacanards. Ho dic tant pel submarí S-81 Isaac Peral, que finalment Navantia ha entregat a l’armada, com pels dos agents del CNI subornats per filtrar informació classificada als EUA. Avui ens centrarem en el submarí. Demà, espies. Al mes de febrer (quan a Cantàbria i Astúries descobrien que els trens no entraven als túnels) la Robles va anar a Cartagena perquè no sabien si el submarí que li havien d’entregar a l’abril estaria a finals d’any. L’S-81 i tres més eren un projecte del 2004 que s’havia d’acabar el 2013. Robles es va posar com una moto. Eren 1.800 milions d’euros, enfilats als 4.000. Primer va passar que s’enfonsava, però no tornava a la superfície. Van allargar-lo 10 metres, de 70 a 80. Llavors no entrava a l’aparcament de la base de Cartagena i van haver d’engrandir l’aparcament. Robles va dir que l’S-81 s’entregava al novembre tant sí com no. I es va entregar. Com? Sense funcionar el sistema estrella, el gran avantatge competitiu: que pugui estar quatre setmanes seguides sota l’aigua. N’hi està una, i gràcies! Diuen les cròniques que li falten un, dos o tres... anys! Visca la mare superiora!

Ja he escrit alguna altre cop que no imagino esdeveniment humà ni sobrenatural capaç de fer que Margarita Robles canviï aquella cara que sap posar com ningú i que l’àvia Neus en diria de gos quan fuig. Ara, alliberada de la pressió que no li acabessin d’entregar mai el submarí, s’ha trobat que un parell de tórtores del CNI venien informació classificada als EUA. Robles assegura amb rotunditat que el suborn no afectarà la relació entre els dos països. Només faltaria! Importunar l’amic americà! El més al·lucinant és l’explicació del perquè no afectarà. No afectarà la relació perquè els dos països són “aliats i amics”. No afectarà la relació perquè “quan hi ha qüestions que poden afectar es parlen i es tracten”. No afectarà la relació perquè el compromís amb el país americà “és ferm”. I no afectarà la relació perquè “som països seriosos, aliats i compromesos”. Quatre raons dites d’aquella manera que diu les coses la ministra Robles, que renya tothom que l’escolta, que passa per allà i que s’ho mira de lluny. Renya per sistema a veure si això li estalvia el borinot de torn que pregunti per què ens espien, què ens espien, si el suborn ha estat de mena efectiu o de mena espècie i a quant ha pujat. Renya per sistema a veure si s’estalvia contestar com és que ens espien si som “aliats i amics”, tenim compromisos “ferms” i som països “seriosos, aliats i compromesos”. No deu ser que ens veuen com una tifa enganxada en una canya?

El Ministeri d’Igualtat fa una campanya de mitjans per terra, mar i aire (premsa, exterior, audiovisual i xarxes) i explica rotundament que “s’ha acabat” i que “ara ja... Espanya és una altra”. Adapta la cançó popularitzada el 1978 per María Jiménez, pionera en la lluita contra el masclisme, els maltractaments i la violència de gènere i per la integració social LGTBI+ quan la denominació encara no s’havia inventat. Estava planificada i a punt per l’anterior ministra, Irene Montero, que la va presentar el 16-N, quatre dies abans que la destituïssin (el 20-N) i amb motiu del 25-N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones. Per què es dissenya una campanya així? Per què s’ha mantingut? Fins quan pregonaran que s’ha acabat i que Espanya és una altra? Què és el que s’ha acabat? Quina altra Espanya és la d’ara? Si comptant des de principi d’any la quantitat de dones mortes per violència de gènere supera qualsevol altra dels tres anys anteriors! Ni s’ha acabat res, ni Espanya és una altra! Ganes de fer-se veure i notar! L’únic que s’ha acabat són les pretensions d’una generació que el maig del 2011 varen pensar que ho podrien tot i que ara es refugien al grup mixt del Congrés amb els cinc diputats que els queden després de mil lluites caïnites. La campanya és el testament de la fallida com a projecte polític. Una pèssima paròdia/metàfora en què, com diria l’àvia Neus, tornen a vendre naps per cols, garses per perdius i gats per llebres.

Salivem i babaiem, que ens hi hem guanyat el dret. Míchel i Quique ja reconeixen la salvació matemàtica i l’entrada en una nova dimensió que s’haurà de veure (com, si no!) partit a partit. Les preguntes sobre els límits d’aquest Girona són simples. “Com anirem al Bernabéu?” “I com en sortirem?” Vet aquí la nova etapa. Serà la jornada 24, segon cap de setmana de febrer. Fins a aquell dia, s’hauran jugat 21 punts més, els 9 que queden de la primera volta i 12 de la segona. Els amants de les estadístiques situen la cosa dels punts en 40 per a la salvació, 60 per a Europa, 70 per a la Champions i 80 llargs per guanyar la lliga. Saltarem al Bernabéu amb una puntuació d’equip europeu? O serà amb els punts que farem allà que sumarem prou per entrar a Europa? Farem un estrip al Madrid de la magnitud del de la temporada passada i aquest cop a casa seva? I, sobretot, com estarem aquell dia en la classificació respecte als blancs? Ens hi jugarem el lideratge? Si hi perdem, encara estarem per sobre d’ells en la classificació com hauria passat ahir amb el Barça si ens hagués guanyat? Si hi guanyem, els deixarem a set punts com vàrem deixar ahir el Barça? Alguns culers diumenge al vespre i avui em preguntaven: “I ara, què?” Doncs ara, res. Ara, això. Ja sabem com hem sortit de l’Olímpic i ara a veure com sortim del Bernabéu. I després en tornem a parlar, que ara ja fa dies que el Girona de futbol és un tema seriós!

El primer incompliment de consideració no ha arribat sol ni de sorpresa. Ni és menor ni és només de calendari. De fet es veia venir des del primer dia. Des del dia que es va donar la presidència del Congrés dels Diputats a Francina Armengol perquè es va entendre com un pagament al comptat que a darrera hora s’entrés en un registre la petició per fer la llengua catalana oficial a Europa. És clar que la instància anava acompanyada de la purga de la guanyadora del 23-J, Meritxell Batet, i de la cessió dels diputats necessaris per constituir grup parlamentari. Però acceptar-ho com a pagament al comptat era del nivell i la categoria d’acceptar pop com a animal de companyia. Des d’aquell precís moment es varen tornar engegar les conegudes rondes sanchistes “músic pagat no fa bon so” i “els deutes vells no es paguen i els nous es deixen fer vells”. L’àvia Neus ho va advertir, però doctors té Waterloo que no hi van veure perill real de contagi. Ara som on som. Cap tros a l’olla que el president Puigdemont reconegui l’incompliment com ha reconegut avui. I una mica de vergonya que s’escapoleixi carregant les tintes de l’incompliment en les pressions exercides pel Partit Popular. Què esperàvem? Que ens oferissin dies de vi i roses dels treballs d’haver permès la supervivència del sanchisme? No és el PP, president, el que ens ha fet la clenxa al mig. Ha estat el PSOE i ens l’ha fet amb la pinta que li hem deixat. Seguim.

A Espanya i a Europa els espanyols no s’estan de res dialècticament i caldegen l’ambient de tal manera que ja veurem si ho podran explicar i si tindran capacitat per apagar els focs que encenen i els incendis que els seguiran. A Catalunya, mentrestant, el govern es posa més divertit (és un dir) que mai. Sis dies després d’un informe (PISA) que ens deixa per als parracs, surt la consellera Anna Simó i rectifica la primera interpretació que havia fet el segon de la conselleria en el primer moment. La consellera proposa deu mesures urgents, però dos dies després el president agafa la paraula per sorpresa al Parlament i rectifica la consellera i proposa una taula de partits. Molt més artística és la situació a la conselleria d’Acció Climàtica, on és el mateix conseller Mascort qui es rectifica a si mateix. No necessita subordinats que la vessin. En fa prou ell sol per generar els embolics, i com aquell extrem de l’Alcoià que pujava a rematar els córners que ell mateix sacava, surt ell mateix a rectificar-se. La veritat és que tampoc ha aclarit gaire res i jo mateix ara no sé si el que proposen és que tanquem les dutxes o que no ens dutxem, ni per a què serviria ni una cosa ni l’altra, vista la gravetat de la situació actual. En qualsevol cas, s’ha de recomanar a la consellera Simó i al conseller Mascort que estiguin tranquils i que gestionin, que els merders que han de resoldre tenen milers de responsables abans que ells i ho sap tothom.

Vistos les cares i el llenguatge corporal de Sánchez i Puigdemont a les portades de diaris en paper, diaris digitals i telenotícies del país i de l’Estat, ningú diria que des del 23-J mengen al mateix plat. Ningú diria que són socis que en associar-se s’han revigoritzat l’un a l’altre per un valor incalculable. S’han revigoritzat fins a l’extrem que l’un és president del govern espanyol gràcies a l’altre i que l’altre té grup parlamentari al Congrés i torna a tenir l’agenda plena i el partit unit i callat, gràcies a l’un. Però ahir no ho va semblar. Al contrari. Va venir just que no es fessin venir nàusees i arcades l’un a l’altre per les cares que feien. No és d’estranyar que avui Turull sortís ben d’hora ben d’hora a dir que no en féssim cas, de cares i gesticulació tan galdoses, i que ja anaven per agendar una senyora reunió. Ho necessiten, perquè la imatge d’ahir és més ridícula que els trenta segons de la passejada de Sánchez i Biden per un passadís de l’edifici on es feia la cimera de l’OTAN el mes de juny del 2021. Sigui com sigui, pitjor que la cara que hi feia, la cara que va tornar a posar en la resposta. Segons Sánchez, la llei d’amnistia no és l’inici de res. “Tan sols respon a una finalitat, que és superar un conflicte i ajudar a sembrar la concòrdia entre els nostres compatriotes.” I sobre la situació del català, agafeu-vos fort: “Puc garantir que continuarem promovent l’ús de llengües cooficials.” A la velocitat dels darrers quaranta anys, amic?