Tribuna republicana
auge i caiguda de podemos
El sistema, consolidat amb la feina dels partits dinàstics, va resistir l’atac, i després d’innombrables estira-i-arronsa, va acabar absorbint Podemos, que es va fer tan casta com la casta que havia vingut a destruir
Reduït a una minoria auto referencial, tota la seva pretensió és mantenir els càrrecs i llocs i sous dins de l’estructura anquilosada del règim del 78
Corria l’any 2011. A França, un nonagenari Stéphane Hessel havia publicat un pamflet amb gran ressò, Indignez-Vous!, que animava la joventut a rebel·lar-se contra les condicions de vida dels països occidentals arran de la crisi del 2008. Hessel era fill de l’escriptor alemany Franz Hessel, seguidor de l’estil flaneur modernista, i la periodista de modes Helen Grund, un matrimoni que havia tingut un ménage à trois amb l’escriptor francès Pierre-Henri Roché, que seria la base de la pel·lícula de François Truffaut Jules et Jim.
A Espanya, el pamflet de Hessel va tenir un gran impacte i va donar lloc a moviments com el dels indignats o el del 15M. Eren manifestacions espontànies, populars, de la base, sense estructura ni organització, mobilitzacions grass-roots, sorgides del cansament amb la política anquilosada del règim del 78.
Podemos, com a organització, va sorgir de dos pols: 1) el moviment als carrers i 2) una experiència mediàtica amb La tuerka. No obstant això, li faltava capacitat d’elaboració teòrica per desenvolupar-se en ambdues direccions.
1. Pel que fa a la crisi dels sistemes polítics anquilosats, només se li va acudir recórrer a la demagògia del populisme llatinoamericà. El mateix error que quan, en el segle passat, es va voler importar el model dels moviments armats d’alliberament nacional, que van donar lloc a experiències delirants com ETA, Rote Armee Fraktion, Brigate Rosse, Zengakuren, etc.
2. Quant a la qüestió dels mitjans de comunicació, la mateixa falta de formulació teòrica. És cert que la política era aleshores una qüestió dels mitjans audiovisuals (videocràcia, teledemocràcia etc.), però perquè aquests són generalistes. La idea de l’esquerra, concentrada en la política, no passava de ser un canal temàtic i els que hi apareixien, telepredicadors. Res que pogués tenir ressò de masses.
El triomf inesperat de Podemos a les eleccions europees del 2014, producte de la novetat, va fer concebre grans esperances als protagonistes. Igual que quan la populista russa Vera Zasúlich preguntava a Marx si no seria possible saltar-se l’etapa burgesa en la revolució, atès que el mir era una institució comunista, els fundadors de Podemos van pensar –i van dir– que seria possible destruir el bipartidisme, transformar d’arrel el règim del 78 de cop i volta i assaltar el cel. I les subsegüents eleccions del 2015 va semblar que els donaven la raó, quan van posar en un compromís el sistema polític espanyol forçant una repetició dels comicis l’any següent.
El sistema, però, consolidat amb la feina dels partits dinàstics, va resistir l’atac, i després d’innombrables estira-i-arronsa, va acabar absorbint Podemos, que es va fer tan casta com la casta que havia vingut a destruir.
La falta de teoria es va fer evident. El populisme sud-americà no donava per a res més: la prova, l’onada de feixisme neoliberal que envaeix el continent. Aleshores, Pablo Iglesias, en un gest sense precedents, va abandonar la vicepresidència del govern per dedicar-se al que havia estat la seva veritable vocació (en el sentit de la Beruf de Max Weber): fer de telepredicador. Però tornava a arribar tard i a equivocar els papers i els tempos. Avui dia, el regnat dels mitjans audiovisuals apareix amenaçat per la república de les xarxes socials. Les xarxes són les veritables hereves del moviment 15M, les descentralitzades i espontànies assemblees populars.
Reduït a un grupuscle testimonial, en el clàssic esperit comunista anguitià que batega al fons de Podemos i sentint-se traïts per Sumar, piscina probàtica de l’oportunisme més descarnat, Podemos ha esdevingut una minoria autoreferencial. Tota la seva pretensió resideix a mantenir els càrrecs, i llocs i sous, dins de l’estructura anquilosada del règim del 78 a força de conciliar la frase revolucionària amb les pràctiques burocràtiques de sempre.
La idea que, cridant molt i fent molts escarafalls, Irene Montero podrà aconseguir alguna cosa al Parlament europeu, entre els seus 750 diputats, potser és una mica més que un autoengany. O sigui, un engany, sense més. Acomiadada d’un govern que menyspreava, només aspira a conservar una cadira, la que sigui.
