El dossier

Dragon Khan badaloní

Inestabilitat política, negociacions extenuants, retrets a propis i estranys, elecció d’alcaldes i alcaldesses mantenint la intriga fins al darrer instant... Sembla l’argument d’una sèrie de televisió, però és la política a Badalona

EL FENOMEN ALBIOL
És regidor des del 1991, compta amb l’altaveu de molts mitjans espanyols
i ha esperat els errors dels rivals per alçar-se victoriós
L’ESQUERRA BADALONINA
Més esmicolada que mai, comparteix el banc de l’oposició i mostra pocs símptomes de recuperació imminent

Una Bada­lona gover­nada per una dreta que, quan li ha estat neces­sari per esgar­ra­par vots, ha demos­trat que té pocs escrúpols. És la dreta que ido­la­tra Xavier García Albiol. Una esquerra més esmi­co­lada que mai, que com­par­teix el banc de l’opo­sició i que mos­tra pocs símpto­mes de recu­pe­ració. Aquest és l’esce­nari polític que con­tra tot pronòstic ha bro­llat en aquesta ciu­tat del Bar­ce­lonès després que la dimissió del soci­a­lista Álex Pas­tor –enxam­pat en estat d’embri­a­guesa i havent-se sal­tat el con­fi­na­ment– hagi obli­gat a inves­tir un nou alcalde. La sessió es va cele­brar dimarts pas­sat, 12 de maig. Estem par­lant del setè ple d’inves­ti­dura que Bada­lona ha vist en els dar­rers tretze anys. Set plens que s’han resolt amb cinc noms. Només García Albiol i Álex Pas­tor han repe­tit. Ningú no des­carta que abans no expiri el man­dat se cele­bri el vuitè ple, el de la moció de cen­sura con­tra Albiol. Abans, les esquer­res hau­ran de dei­xar de treure’s els budells. I també hau­ran de gua­rir feri­des inter­nes.

I és que la política en aquesta ciu­tat cos­ta­nera no és apta per a cardíacs. En només onze mesos, menys d’un any natu­ral, s’han vis­cut tres plens en què el desen­llaç s’ha cone­gut en el temps afe­git: el del 2018 (moció de cen­sura con­tra Dolors Saba­ter, mani­o­brada entre el PP i el PSC i en què Albiol va tea­tra­lit­zar fent veure que s’ho repen­sava), les muni­ci­pals del 2019 (Gua­nyem Bada­lona en Comú va rega­lar els vots al PSC en el dar­rer sos­pir per evi­tar l’alcal­dia d’Albiol) i aquesta set­mana.

Dimarts, el “tots con­tra Albi,ol” no va qua­llar. En qüestió d’hores no es poden tei­xir les con­fi­an­ces que no s’han exer­ci­tat durant cinc anys. I la història de Gua­nyem i el PSC –les dues for­ma­ci­ons que tenien la clau del pacte– és una història de des­a­cords, retrets i recels. Ningú es refia de l’altre. Tot­hom mira de reüll espe­rant el punyal a l’esquena. La moció de cen­sura con­tra Saba­ter no hi va aju­dar. El des­a­cord del repar­ti­ment de l’alcal­dia entre Gua­nyem Bada­lona en Comú i el PSC seria un enfron­ta­ment més si no fos perquè, aquest cop, ha dina­mi­tat les opci­ons de for­mar un govern de setze regi­dors que també incor­porés ERC, Juntsx­Cat i En Comú Podem. Hau­ria estat el pri­mer govern en majo­ria des del 2011. L’actual, amb onze edils del PP, és el cinquè con­se­cu­tiu que actuarà en mino­ria.

MARCA BADA­LONA

I és que la ines­ta­bi­li­tat política i les difi­cul­tats per cons­truir ali­an­ces a l’espai de l’esquerra for­men part de la marca Bada­lona, també inte­grada, sor­to­sa­ment, per símbols com la Penya, el pont del Petroli, l’Anís del Mono, Open Arms i el Cam­pus Can Ruti. La mala maror entre les for­ces ano­me­na­des pro­gres­sis­tes prové de molt enrere, quan Albiol anava encara a l’ins­ti­tut i ni en som­nis podia pre­sa­giar que algun dia seria alcalde de Bada­lona. Es va ori­gi­nar en les bata­lles pro­ta­go­nit­za­des pel PSUC de Màrius Díaz i el PSC de Joan Blanch, els dos pri­mers bat­lles de la recu­pe­rada democràcia. I després va venir una llarga llista de xocs fron­tals. Alguns exem­ples: el 2005, ICV va aban­do­nar la regi­do­ria d’Habi­tatge i va pro­vo­car un cisma amb el PSC. El 2007, època del tri­par­tit d’esquer­res a la Gene­ra­li­tat, els soci­a­lis­tes van dei­xar ICV amb un pam de nas en no reno­var l’acord i optar per una aliança amb CiU que també va incor­po­rar ERC.

Entre el 1983 i el 2011, un deno­mi­na­dor comú a l’alcal­dia: els colors del PSC. Un Par­tit Soci­a­lista que, a banda dels encerts i errors que va acu­mu­lar, va gover­nar des del cli­en­te­lisme, con­cen­trant bona part dels favors en l’empresa d’auto­bu­sos Tusg­sal. El des­gast de la gestió inin­ter­rom­puda i la nova onada migratòria, que va cau­sar un fort impacte als feus soci­a­lis­tes, van ser detec­tats pel PP d’Albiol com un tram­polí elec­to­ral. Els popu­lars van tro­bar en Bada­lona el labo­ra­tori per­fecte per apli­car unes pràcti­ques malig­nes que asso­ci­a­ven delinqüència i immi­gració. Amb la ciu­tat ero­si­o­nada com mai i la pobresa gua­nyant ter­reny, Albiol va emer­gir, a ulls de molts veïns, com l’únic polític capaç de solu­ci­o­nar els seus pro­ble­mes. Iván Redondo, ara mà dreta de Pedro Sánchez, va dis­se­nyar una estratègia per­versa però eficaç. Encara ara, Albiol beu d’aquell dis­seny, tot i que l’any pas­sat va enten­dre que només gover­na­ria Bada­lona acon­se­guint una àmplia majo­ria –el gir dels dar­rers dies era impen­sa­ble fins i tot per als amants de la ciència-ficció– i va mode­rar radi­cal­ment el dis­curs. Es va arri­bar a pre­sen­tar, en cam­pa­nya, com l’alcalde que podia satis­fer les neces­si­tats dels veïns inde­pen­den­tis­tes i no va par­lar d’immi­gració. Segueix arra­co­nant les sigles del PP, en favor de la marca Albiol. Ara, caldrà veure com ges­ti­ona una crisi social espe­ci­al­ment crua, amb els nou­vin­guts que viuen de l’eco­no­mia sub­mer­gida. El procés català no serà cap mal­de­cap per a ell. A favor seu, hi juga la majo­ria uni­o­nista al con­sis­tori.

Men­tres­tant, l’esquerra, que ha tro­bat bona sin­to­nia amb l’únic regi­dor de Juntsx­Cat, haurà d’apar­car els retrets i arti­cu­lar un pro­jecte de ciu­tat que miri cap al futur. Rever­tir els resul­tats de les urnes dels dar­rers anys s’intu­eix com una tasca àrdua. L’any pas­sat, Albiol va acon­se­guir 37.506 vots. La segona força va ser la coa­lició Gua­nyem-ERC, que es va que­dar a 13.000 vots d’Albiol. El temps ha aca­bat demos­trant que l’entesa no anava més enllà d’un acord pun­tual per mirar d’arra­bas­sar la victòria al PP.

Que Albiol sedu­eixi el 37,5% dels votants també pro­voca que l’esquerra bada­lo­nina s’hagi de repar­tir una part més petita del pastís. Els par­tits d’aquest bàndol ideològic es per­ce­ben abans com a rivals, i fins i tot ene­mics, que no pas com a ali­ats. A més, l’únic dis­curs comú que ha arti­cu­lat és el de la neces­si­tat de “com­ba­tre el fei­xisme d’Albiol”. Mirant de nou enrere, tots han patit les debi­li­tats pròpies dels governs en mino­ria. També han patit una falta de lide­rat­ges sòlids. Dolors Saba­ter va saber aglu­ti­nar un espai que de vega­des podia sem­blar indo­ma­ble per la vari­e­tat de pro­cedències, però la con­nexió que ha acon­se­guit amb els seus segui­dors, i fins i tot el pres­tigi que s’ha llau­rat fora de Bada­lona, no es cor­res­pon amb el poc suport que ha tro­bat a la seva ciu­tat més enllà del seu espai polític.

A la banda dreta, hi ha un líder que és regi­dor des del 1991, compta amb l’alta­veu de molts mit­jans espa­nyols i que sovint només ha hagut d’espe­rar els errors dels rivals per alçar-se vic­toriós.

2007
Maite Arqué
PSC Investida alcaldessa de Badalona amb els vots de CiU i d’ERC, nous socis de govern municipal.
2008
Jordi Serra
PSC Els socialistes impulsen el relleu d’Arqué un any després i trien Serra per pilotar la ciutat.
2011
García Albiol
PARTIT POPULAR El líder popular guanya per primer cop. L’abstenció de CiU li obre la porta a l’alcaldia.
2015
Dolors Sabater
GUANYEM Assumeix l’alcaldia amb el suport de tota l’esquerra. El PSC es manté a l’oposició.
2018
Álex Pastor
PSC Una moció de censura impulsada amb el suport d’Albiol provoca el relleu a l’alcaldia.
2019
Álex Pastor
PSC El PSC és la segona força d’esquerres, però Guanyem i ERC li regalen els vots. Va dimitir a l’abril.
2020
García Albiol
PARTIT POPULAR La incapacitat de l’esquerra per arribar a acords cedeix el pas, de nou, al polèmic líder del PP.

FARCIDA DE REPTES HISTÒRICS

Badalona és la quarta ciutat de Catalunya en nombre d’habitants. Sempre havia estat la tercera, però a finals del 2017, Terrassa va escalar una posició en la taula i la va superar. És un municipi farcit de barreres psicològiques i físiques. D’aquestes últimes, sobresurt la gran obra del franquisme, l’autopista C-31, que parteix la ciutat en dos. Albiol s’ha proposat pacificar-la, com ja ho van fer els seus precedents, tot i no aconseguir-ho. Ell, tampoc, en la seva primera etapa com a alcalde. Hi ha diverses Badalones sota un mateix paraigua municipal, i barris amb pobresa cronificada. La cohesió social és un repte que apareix en tots els programes electorals, però ningú se n’ha sortit.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor