El 4 i 5 de novembre se celebra el judici contra els cinc membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O, entre els quals hi ha Josep Pagès i Jordi Matas. La fiscalia els acusa dels delictes d’usurpació de funcions i de desobediència, i els demana dos anys i nou mesos de presó, més una multa i la inhabilitació.
Tenen l’esperança de ser absolts?
J.P.:
“La tenim, perquè les bases per a l’acusació estan poc fonamentades. El delicte d’usurpació no se sosté per enlloc, perquè el Parlament ens va nomenar membres de la Sindicatura Electoral, càrrecs que no existien. I la desobediència tampoc no se sosté, perquè vam renunciar als nomenaments quan el govern ens ho va demanar.
J.M.: “Si els criteris fossin jurídics, l’acusació no s’aguantaria. La fiscalia no sap ni què va passar, però sabem que en els judicis que hi ha hagut, sobretot al Suprem, els criteris jurídics se’ls salten a la torera. Si es tracta de perseguir la dissidència política, les esperances d’absolució ja són menors.
En el pitjor dels escenaris, tots cinc entrarien a presó?
J.M.: I tant, si ens condemnen pel que demana la fiscalia, hi entrarem.
Si són condemnats, quin recorregut jurídic farà el seu cas?
J.M.: Com que no vam cometre cap delicte, no estem disposats a acceptar cap sentència condemnatòria. Si ens condemnen, anirem fins al final.
J.P.: Arribarem fins al Tribunal dels Drets Humans, si s’escau.
L’independentisme té una altra opció que no sigui anar acatant sentències?
J.M.: Tots aquests judicis demanen que la resposta provingui dels partidaris d’un estat democràtic, no només de l’independentisme. No podem acceptar aquesta vulneració dels drets universals i aquest menyspreu cap als valors democràtics. L’única cosa que podem fer és protestar i reaccionar. En el nostre cas, hi ha una clara vulneració de la llibertat acadèmica. Hem rebut el suport de moltes associacions de ciència política del món.
J.P.: És un supòsit de causa general contra l’independentisme i una situació que afecta tota la societat. No hi pot haver una tipologia variada de judicis contra una reivindicació política determinada. Això és una degradació de la societat democràtica. El nostre judici, dins d’aquesta causa general, es fa contra persones que no tenim un perfil polític, sinó acadèmic. Ens vam posar a disposició del Parlament per aportar el nostre coneixement, com a juristes i politòlegs, en un procés electoral. No hi ha acusació particular, ni de l’advocacia de l’Estat. Només és la fiscalia qui presenta la querella. Està establert per la Unesco que la llibertat acadèmica inclou la transferència del coneixement a la societat. És habitual que els òrgans electorals estiguin integrats per juristes i politòlegs.
La seva funció era assegurar que la votació es fes amb totes les garanties?
J.P.: Nosaltres no vam participar en un òrgan legislatiu, sinó en un òrgan de control electoral.
J.M.:
D’exemples del que vam fer, n’hi ha en totes les disciplines científiques, des de la geologia, en què molts geòlegs són cridats, per exemple, per analitzar moviments sísmics, fins a la medecina, en què veiem ara molts acadèmics assessorant governs sobre la pandèmia... Darrere de moltes normatives hi ha el treball de politòlegs i juristes.
L’experiència viscuda els condiciona a l’hora d’impartir classes, en què potser ara se senten més observats?
J.M.: A mi no. Explico amb la mateixa llibertat, rigor i respecte cap als alumnes d’abans. No sé si és el que pretenen, que canviem, però en el meu cas no ho han aconseguit.
J.P.: Absolutament el mateix. Jo explico dret constitucional i drets fonamentals, i el que m’ha aportat l’experiència de la Sindicatura Electoral és un reforç de les meves conviccions democràtiques.
A les aules perceben la Catalunya fracturada que alguns s’entesten a relatar?
J.M.: Jo no he notat gaire crispació a les aules. Allà no hi ha les discussions que pots trobar a la barra d’un bar. Estic convençut que també els alumnes són permeables a la crispació que ens envolta, però no trobo més hostilitats de les que hi podia haver abans.
J.P.: A les aules de cap manera he percebut cap tipus de tensió. Al contrari. A alguns els agradaria que hi hagués més tensió en tots els àmbits de la societat, però no és així.
Quin cost personal ha tingut ja la persecució judicial?
J.M.: Té un cost, perquè ja fa tres anys que estem pendents d’un judici pel qual ens demanen presó. Un aguanta moltes coses, però és més difícil aconseguir que l’entorn familiar no pateixi més del compte. Però al darrere de tot això hi ha un element fonamental, com són els valors que s’estan defensant. I no hi ha cap dubte que els seguirem defensant. Si altres persegueixen aquests valors, el problema el tenen ells, no pas nosaltres, tot i ser els reprimits.
J.P.: En el meu cas, hem intentat racionalitzar-ho tot plegat. Si nosaltres no ens veiem alterats en les nostres conviccions, això no ha de tenir afectacions. Una altra cosa és que pretenguin que les tingui. Per què un judici com aquest triga tres anys a fer-se? No és ni normal, ni just.
Se senten víctimes d’una estratègia per desgastar l’independentisme?
J.P.: Són judicis polítics emmarcats en una causa general. Hi ha una voluntat d’escarment. Aquests tres anys són inexplicables si no és que volen crear una situació d’inestabilitat personal.
Si repassen mentalment com ha evolucionat el conflicte durant els darrers tres anys, quins sentiments tenen?
J.M.: Allò que vam fer va ser el que volia més del 80% dels catalans. Malgrat la repressió d’aquell dia, la gent va defensar les urnes i més de 2 milions de persones hi van participar. Quan ho recordes, t’adones que va ser una gran expressió democràtica i un torcebraç entre la població que hi volia participar i la policia espanyola que reprimia. Estic convençut que tots els membres de la Sindicatura Electoral, si demà ens tornessin a nomenar, acceptaríem, perquè l’encàrrec era noble. Una altra cosa és en què ha derivat això. A mi em costa fer retrets a persones que estan reprimides i no els faré. El que toca és tirar endavant, però sí que penso que cal posar en valor i no oblidar el que va passar aquell 1 d’octubre. I ha de tenir una lectura política i una continuïtat política. També valoro la sacsejada política que hi ha hagut gràcies a l’1-O. Dol la desunió dins de la política amb tantes crisis en marxa.
J.P.: Nosaltres no vam ser la sindicatura electoral de l’independentisme, sinó que ho vam ser del referèndum, per tant volíem garantir els drets de qualsevol votant. Fins i tot donem especial valor als votants del no o a les abstencions, perquè en aquell context van demostrar unes conviccions democràtiques i un sentiment de pertinença a la societat admirables.
En algun moment van sospitar que hi hauria aquest nivell de repressió?
J.M.: La repressió global que hi hagut, no. Ni com aplicarien el 155, ni com actuarien les clavegueres de l’Estat, ni tanta violència policial... Potser soc una mica innocent. Hi ha persones acusades de terrorisme, és molt fort. Però quan vam acceptar, teníem clar què defensàvem. I volen que sapiguem que, si acceptem, ens reprimiran. Ara bé, sense la desobediència civil no progressarem com a societat.
J.P.: Jo sí que pensava que era possible. Parlem d’un Estat que va muntar un GAL per assassinar persones. Quan vaig començar a veure detencions vaig pensar que ens podia tocar en qualsevol moment. L’Estat espanyol ha actuat moltes vegades amb virulència quan ha vist la seva unitat atacada.
Quin camí hauria d’enfilar l’independentisme?
J.M.: És evident que hi ha un conflicte, i l’única manera de resoldre’l és reconeixent el dret a l’autodeterminació, celebrant un referèndum i frenant la repressió judicial amb una amnistia per als presos i exiliats.
J.P.: L’Estat actua de manera oportunista i parcial i no de manera realista per afrontar el problema, que no es resoldrà sense el lliure exercici del dret d’autodeterminació del poble català i una amnistia. La modificació del delicte de sedició solucionaria la situació dels condemnats per sedició, però no la de la resta de represaliats. Seria un pedaç per sortir del pas.
