El dossier

JOSEP PAGÈS I JORDI MATAS

DOS DELS SÍNDICS QUE SERAN JUTJATS PER L’1-O

“Tornaríem a acceptar l’encàrrec”

JOSEP PAGÈS
“El que m’ha aportat l’experiència de la Sindicatura Electoral és un reforç de les meves conviccions democràtiques”
JORDI MATAS
“L’única manera de resoldre el conflicte és reconeixent el dret a l’autodeterminació, fent un referèndum i aprovant una amnistia

El 4 i 5 de novem­bre se cele­bra el judici con­tra els cinc mem­bres de la Sin­di­ca­tura Elec­to­ral de l’1-O, entre els quals hi ha Josep Pagès i Jordi Matas. La fis­ca­lia els acusa dels delic­tes d’usur­pació de fun­ci­ons i de deso­bediència, i els demana dos anys i nou mesos de presó, més una multa i la inha­bi­li­tació.

Tenen l’espe­rança de ser absolts?
J.P.: “La tenim, perquè les bases per a l’acu­sació estan poc fona­men­ta­des. El delicte d’usur­pació no se sosté per enlloc, perquè el Par­la­ment ens va nome­nar mem­bres de la Sin­di­ca­tura Elec­to­ral, càrrecs que no exis­tien. I la deso­bediència tam­poc no se sosté, perquè vam renun­ciar als nome­na­ments quan el govern ens ho va dema­nar.
J.M.: “Si els cri­te­ris fos­sin jurídics, l’acu­sació no s’aguan­ta­ria. La fis­ca­lia no sap ni què va pas­sar, però sabem que en els judi­cis que hi ha hagut, sobre­tot al Suprem, els cri­te­ris jurídics se’ls sal­ten a la torera. Si es tracta de per­se­guir la dis­sidència política, les espe­ran­ces d’abso­lució ja són menors.
En el pit­jor dels esce­na­ris, tots cinc entra­rien a presó?
J.M.: I tant, si ens con­dem­nen pel que demana la fis­ca­lia, hi entra­rem.
Si són con­dem­nats, quin recor­re­gut jurídic farà el seu cas?
J.M.: Com que no vam come­tre cap delicte, no estem dis­po­sats a accep­tar cap sentència con­dem­natòria. Si ens con­dem­nen, ani­rem fins al final.
J.P.: Arri­ba­rem fins al Tri­bu­nal dels Drets Humans, si s’escau.
L’inde­pen­den­tisme té una altra opció que no sigui anar aca­tant sentències?
J.M.: Tots aquests judi­cis dema­nen que la res­posta pro­vin­gui dels par­ti­da­ris d’un estat democràtic, no només de l’inde­pen­den­tisme. No podem accep­tar aquesta vul­ne­ració dels drets uni­ver­sals i aquest menys­preu cap als valors democràtics. L’única cosa que podem fer és pro­tes­tar i reac­ci­o­nar. En el nos­tre cas, hi ha una clara vul­ne­ració de la lli­ber­tat acadèmica. Hem rebut el suport de mol­tes asso­ci­a­ci­ons de ciència política del món.
J.P.: És un supòsit de causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme i una situ­ació que afecta tota la soci­e­tat. No hi pot haver una tipo­lo­gia vari­ada de judi­cis con­tra una rei­vin­di­cació política deter­mi­nada. Això és una degra­dació de la soci­e­tat democràtica. El nos­tre judici, dins d’aquesta causa gene­ral, es fa con­tra per­so­nes que no tenim un per­fil polític, sinó acadèmic. Ens vam posar a dis­po­sició del Par­la­ment per apor­tar el nos­tre conei­xe­ment, com a juris­tes i politòlegs, en un procés elec­to­ral. No hi ha acu­sació par­ti­cu­lar, ni de l’advo­ca­cia de l’Estat. Només és la fis­ca­lia qui pre­senta la que­re­lla. Està esta­blert per la Unesco que la lli­ber­tat acadèmica inclou la trans­ferència del conei­xe­ment a la soci­e­tat. És habi­tual que els òrgans elec­to­rals esti­guin inte­grats per juris­tes i politòlegs.
La seva funció era asse­gu­rar que la votació es fes amb totes les garan­ties?
J.P.: Nosal­tres no vam par­ti­ci­par en un òrgan legis­la­tiu, sinó en un òrgan de con­trol elec­to­ral.
J.M.: D’exem­ples del que vam fer, n’hi ha en totes les dis­ci­pli­nes científiques, des de la geo­lo­gia, en què molts geòlegs són cri­dats, per exem­ple, per ana­lit­zar movi­ments sísmics, fins a la mede­cina, en què veiem ara molts acadèmics asses­so­rant governs sobre la pandèmia... Dar­rere de mol­tes nor­ma­ti­ves hi ha el tre­ball de politòlegs i juris­tes.
L’experiència vis­cuda els con­di­ci­ona a l’hora d’impar­tir clas­ses, en què pot­ser ara se sen­ten més obser­vats?
J.M.: A mi no. Explico amb la mateixa lli­ber­tat, rigor i res­pecte cap als alum­nes d’abans. No sé si és el que pre­te­nen, que can­viem, però en el meu cas no ho han acon­se­guit.
J.P.: Abso­lu­ta­ment el mateix. Jo explico dret cons­ti­tu­ci­o­nal i drets fona­men­tals, i el que m’ha apor­tat l’experiència de la Sin­di­ca­tura Elec­to­ral és un reforç de les meves con­vic­ci­ons democràtiques.
A les aules per­ce­ben la Cata­lu­nya frac­tu­rada que alguns s’entes­ten a rela­tar?
J.M.: Jo no he notat gaire cris­pació a les aules. Allà no hi ha les dis­cus­si­ons que pots tro­bar a la barra d’un bar. Estic con­vençut que també els alum­nes són per­me­a­bles a la cris­pació que ens envolta, però no trobo més hos­ti­li­tats de les que hi podia haver abans.
J.P.: A les aules de cap manera he per­ce­but cap tipus de tensió. Al con­trari. A alguns els agra­da­ria que hi hagués més tensió en tots els àmbits de la soci­e­tat, però no és així.
Quin cost per­so­nal ha tin­gut ja la per­se­cució judi­cial?
J.M.: Té un cost, perquè ja fa tres anys que estem pen­dents d’un judici pel qual ens dema­nen presó. Un aguanta mol­tes coses, però és més difícil acon­se­guir que l’entorn fami­liar no pateixi més del compte. Però al dar­rere de tot això hi ha un ele­ment fona­men­tal, com són els valors que s’estan defen­sant. I no hi ha cap dubte que els segui­rem defen­sant. Si altres per­se­guei­xen aquests valors, el pro­blema el tenen ells, no pas nosal­tres, tot i ser els repri­mits.
J.P.: En el meu cas, hem inten­tat raci­o­na­lit­zar-ho tot ple­gat. Si nosal­tres no ens veiem alte­rats en les nos­tres con­vic­ci­ons, això no ha de tenir afec­ta­ci­ons. Una altra cosa és que pre­ten­guin que les tin­gui. Per què un judici com aquest triga tres anys a fer-se? No és ni nor­mal, ni just.
Se sen­ten vícti­mes d’una estratègia per des­gas­tar l’inde­pen­den­tisme?
J.P.: Són judi­cis polítics emmar­cats en una causa gene­ral. Hi ha una volun­tat d’escar­ment. Aquests tres anys són inex­pli­ca­bles si no és que volen crear una situ­ació d’ines­ta­bi­li­tat per­so­nal.
Si repas­sen men­tal­ment com ha evo­lu­ci­o­nat el con­flicte durant els dar­rers tres anys, quins sen­ti­ments tenen?
J.M.: Allò que vam fer va ser el que volia més del 80% dels cata­lans. Mal­grat la repressió d’aquell dia, la gent va defen­sar les urnes i més de 2 mili­ons de per­so­nes hi van par­ti­ci­par. Quan ho recor­des, t’ado­nes que va ser una gran expressió democràtica i un tor­ce­braç entre la població que hi volia par­ti­ci­par i la poli­cia espa­nyola que repri­mia. Estic con­vençut que tots els mem­bres de la Sin­di­ca­tura Elec­to­ral, si demà ens tor­nes­sin a nome­nar, accep­taríem, perquè l’encàrrec era noble. Una altra cosa és en què ha deri­vat això. A mi em costa fer retrets a per­so­nes que estan repri­mi­des i no els faré. El que toca és tirar enda­vant, però sí que penso que cal posar en valor i no obli­dar el que va pas­sar aquell 1 d’octu­bre. I ha de tenir una lec­tura política i una con­tinuïtat política. També valoro la sac­se­jada política que hi ha hagut gràcies a l’1-O. Dol la desunió dins de la política amb tan­tes cri­sis en marxa.
J.P.: Nosal­tres no vam ser la sin­di­ca­tura elec­to­ral de l’inde­pen­den­tisme, sinó que ho vam ser del referèndum, per tant volíem garan­tir els drets de qual­se­vol votant. Fins i tot donem espe­cial valor als votants del no o a les abs­ten­ci­ons, perquè en aquell con­text van demos­trar unes con­vic­ci­ons democràtiques i un sen­ti­ment de per­ti­nença a la soci­e­tat admi­ra­bles.
En algun moment van sos­pi­tar que hi hau­ria aquest nivell de repressió?
J.M.: La repressió glo­bal que hi hagut, no. Ni com apli­ca­rien el 155, ni com actu­a­rien les cla­ve­gue­res de l’Estat, ni tanta violència poli­cial... Pot­ser soc una mica inno­cent. Hi ha per­so­nes acu­sa­des de ter­ro­risme, és molt fort. Però quan vam accep­tar, teníem clar què defensàvem. I volen que sapi­guem que, si accep­tem, ens repri­mi­ran. Ara bé, sense la deso­bediència civil no pro­gres­sa­rem com a soci­e­tat.
J.P.: Jo sí que pen­sava que era pos­si­ble. Par­lem d’un Estat que va mun­tar un GAL per assas­si­nar per­so­nes. Quan vaig començar a veure deten­ci­ons vaig pen­sar que ens podia tocar en qual­se­vol moment. L’Estat espa­nyol ha actuat mol­tes vega­des amb virulència quan ha vist la seva uni­tat ata­cada.
Quin camí hau­ria d’enfi­lar l’inde­pen­den­tisme?
J.M.: És evi­dent que hi ha un con­flicte, i l’única manera de resol­dre’l és reco­nei­xent el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, cele­brant un referèndum i fre­nant la repressió judi­cial amb una amnis­tia per als pre­sos i exi­li­ats.
J.P.: L’Estat actua de manera opor­tu­nista i par­cial i no de manera rea­lista per afron­tar el pro­blema, que no es resoldrà sense el lliure exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació del poble català i una amnis­tia. La modi­fi­cació del delicte de sedició solu­ci­o­na­ria la situ­ació dels con­dem­nats per sedició, però no la de la resta de repre­sa­li­ats. Seria un pedaç per sor­tir del pas.

Una llarga llista de causes judicials derivades de l’1-O

Com ja és ben sabut, la dels cinc exmembres de la Sindicatura Electoral no és pas l’única causa judicial que explica el nivell de crueltat practicat contra desenes de persones que van tenir una implicació bastant directa en aquella votació d’ara fa tres anys. Òmnium Cultural xifra en 2.850 les persones esquitxades per alguna causa derivada del procés independentista. Entre aquestes, també hi ha comptabilitzades les denunciades pel govern català, impulsades gairebé sempre pels Mossos d’Esquadra.

La llista és interminable i ha seguit sumant represaliats, sense descans, al llarg dels tres anys. De tots els perseguits per la justícia, uns 150 ho són per haver participat d’una manera directa en el referèndum de l’1-O. La llista no és més àmplia perquè dels 712 alcaldes i alcaldesses que el fiscal general José Manuel Maza (ara ja mort) va anunciar que investigaria, finalment en va ser citats un total de 71. La majoria d’aquestes causes ja han estat arxivades. De la votació de l’1 d’octubre penja la macrocausa contra els dotze líders independentistes que van ser jutjats pel Tribunal Suprem (nou dels quals compleixen altes penes a la presó) i els set que són a l’exili.

El major dels Mossos i la cúpula d’Interior (Pere Soler, exdirector dels Mossos, i César Puig ex-secretari general d’Interior) estan a punt de conèixer la sentència del procediment que tenen obert a l’Audiencia Nacional, amb l’esperança de ser absolts. A la intendent Teresa Laplana se la persegueix pel dispositiu del 20-S.

El procés que actualment esquitxa més persones, si ens cenyim a la jornada del referèndum, és el que té obert el jutjat 13 de Barcelona, i que afecta una trentena de persones, entre alts càrrecs del govern d’aleshores i directius d’empreses a qui s’ha col·locat l’etiqueta de col·laboradores. El jutge percep delictes de malversació, desobediència, falsedat documental, revelació de secrets i prevaricació. Algunes d’aquestes persones també estan perseguides pel Tribunal de Comptes, que té en el punt de mira una trentena de persones. Del referèndum de l’1 d’octubre, mirant només els fets d’aquella jornada, també se’n deriven investigacions contra persones que van tenir un protagonisme especial en la cita, com l’activista cultural Jordi Pesarrodona i Roger Español, que va perdre un ull durant una càrrega policial. Una quinzena de Mossos també han estat objecte d’una causa judicial, acusats d’inacció.

La persecució contra els independentistes no s’ha pres cap descans durant aquest temps, i les causes obertes ja no es poden comptar amb els dits de les dues mans. El 23 de setembre va fer un any de la sonora detenció de nou CDR, acusats de terrorisme, tinença d’explosius i temptativa d’estralls. També han estat encausats quatre acompanyants del president Puigdemont a l’exili (dos d’ells, Mossos d’Esquadra) i està pendent de sentència el judici al TSJC contra els exmembres de la mesa del Parlament i l’exdiputada Mireia Boya. Destaca el front obert contra desenes de persones que han protestat al llarg d’aquests tres anys.

ESTRATÈGIA UNITÀRIA

Jordi Matas i Josep Pagès parlen sovint en nom de les cinc persones que formaven aquella Sindicatura Electoral, en què també hi havia Tània Verge, Marc Marsal i Marta Alsina. Comparteixen defensa i tots tenen clar que seuran a la banc dels acusats per defensar els valors de la democràcia. Abans que el govern els cridés, no tots cinc es coneixien. Matas i Marsal van coincidir a la comissió de control del 9-N. Pagès era un seguidor fidel de les aparicions de Matas als mitjans. Ara, tots cinc formen “una nova família”. Josep Pagès recorda que, a més, ells representen “el vèrtex de totes les persones anònimes que l’1-O van integrar la logística del referèndum i el van fer possible”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor