El dossier

MEMÒRIA CENTENÀRIA

El 3 de juliol celebrarà el seu 100è aniversari. Josep Rahola és memòria viva del republicanisme. Militant de la lluita antifranquista, el 1979 va ser escollit senador per l’Entesa, un càrrec que va mantenir fins al 1986. Des de la seva militància a ERC, s’ha mantingut fidel als ideals del catalanisme republicà en condicions diverses, des de la llarga travessa pel desert fins a l’eclosió de l’independentisme

El més important és Catalunya, i en aquest sentit he esmerçat els meus millors esforços

Quan ens rep a la seva residència de Palau-saverdera, Josep Rahola es mostra preocupat per la possible fragilitat de la seva memòria. Una prevenció ociosa. Ben aviat, qualsevol dubte s’esvaeix i en els minuts de conversa desfilen de manera ordenada els noms i els esdeveniments que han marcat la seva vida i la de diverses generacions del país. En la conversa, ens recorda l’esperança republicana, la militància antifranquista, iniciada des de l’exili i seguida en la represa cultural a l’exterior, els anys de compromís institucional i, finalment, la progressiva retirada de la primera línia política.

Els primers records apareixen vinculats a una data emblemàtica, el 14 d’abril del 1931. Rahola recorda: “A la tarda, tot de sobte, van començar a dir que s’havia proclamat la República. Vam agafar el retrat del rei que teníem a classe i el vam llançar per la finestra. L’escola era a la Diagonal i vaig anar baixant per la rambla de Catalunya cap a la plaça Sant Jaume cridant «visca Catalunya, visca la República, visca Macià, mori Cambó.»” Eren crits que simbolitzaven el desig de superar el passat, però també l’esperança en el futur. De fet, les eleccions que van conduir a la República tenien una significació especial per a la família Rahola: “El meu pare es presentava com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Catalanista Republicà.” La política es vivia, doncs, amb intensitat des del primer moment; igual que la temptativa fallida del 6 d’octubre del 1934, que Rahola deslliga de la personalitat de Lluís Companys: “El Sis d’Octubre va ser un sentiment general del país. Hi havia un moment de protesta. Gairebé diré que en Companys es va veure obligat a proclamar la independència.” La història posterior és prou coneguda, igual que l’etapa iniciada el 18 de juliol del 1936, amb l’esclat de la guerra. La victòria franquista va representar una doble derrota: “D’una banda, la pèrdua d’uns avenços socials i culturals conquerits durant la Generalitat i la Segona República; de l’altra, l’entrada de la dictadura del general Franco era sinònim de l’aniquilament de Catalunya com a país.” A partir d’aleshores, Rahola va viure la dura experiència de l’exili i, poc després, el compromís amb la lluita antifranquista.

En tot cas, el salt més important en la trajectòria de Josep Rahola va venir gràcies a l’entrada al Senat de l’Entesa, un dels moviments unitaris més importants que s’han donat al país i un autèntic fenomen electoral perfectament comparable a la Solidaritat Catalana del 1906. Rahola recorda el mestratge d’Ernest Lluch i el bagatge al Senat. En un retrat aparegut a la premsa d’aleshores, hom el definia com “un personatge d’aparença tímida, que ha treballat amb silenciosa eficàcia a favor de diverses iniciatives que se li han plantejat, conscient de les possibilitats limitades que podia exercir en un Senat amb majoria absoluta centrista”. Els temes que va defensar al Senat van ser diversos, però allò que més recorda és el seu compromís nacional, manifestat en el rebuig a la retallada de l’Estatut de Sau i el retrocés de la LOHPA, que va definir com “una sarsuela en el sentit de barreja, de popurri”. Va ser precisament aquest retrocés autonòmic el que va provocar un distanciament amb el PSC i un apropament amb CiU. Tot i el rebuig de la política del “peix al cove”, Rahola reconeix que “amb la resposta conjunta d’ERC i CiU contra la LOAPA, la relació amb els convergents va millorar”.

Malgrat el bagatge com a senador, Rahola es mostrava escèptic amb el paper d’una cambra que, en paraules seves, “no serveix de res”. El compromís institucional no va anar en detriment de la proximitat amb la gent, de le necessitat de picar pedra. Recorda que en aquells anys eren “quatre gats” i que, “davant l’absència de públic als mítings, calia anar directament als bars per fer sentir la veu d’Esquerra”.

EL COMPROMÍS NACIONAL

L’ideari de Josep Rahola es resumeix perfectament en una entrevista que va concedir el 1986, el darrer any com a senador. En aquella ocasió, va declarar: “El més important és Catalunya, i en aquest sentit he esmerçat els meus millors esforços durant tota la meva vida.” La fidelitat al país esdevindrà indissociable amb el compromís amb ERC. Els que van compartir militància amb ell, com ara Lluís Balliu, el defineixen com “un treballador incansable”. Malgrat els enfrontaments interns al si d’ERC i l’assumpció d’algunes de les crítiques dels sectors renovadors, Rahola es va mantenir al partit: “Vaig aguantar per esperit de l’Esquerra, un altre hauria marxat, com havien fet molts”, reconeix.

Ens confessa que segueix l’actualitat política. Les imatges de polítics a la presó i a l’exili li recorden els anys de la joventut. Malgrat tot, es mostra optimista respecte al futur: “Ens n’hem sortit en condicions pitjors i també ho farem ara.” Les paraules de Josep Rahola tenen un valor especial si tenim present tot allò que ha viscut. Quan ens acomiadem, em pregunta, amb timidesa, si podrà repassar la transcripció de l’entrevista. “No voldria cometre cap error”, em puntualitza. Josep Rahola és, a pocs dies del seu centenari, memòria viva del republicanisme i, al mateix temps, una persona amb una memòria prodigiosa.

La nissaga dels Rahola

El cognom Rahola va indestriablement associat a una nissaga republicana, amb l’exemple més conegut del periodista Carles Rahola, cosí del seu pare, que va convertir el periodisme en l’instrument de difusió dels seus ideals. Josep Rahola recorda que “mai es va posar en política”, però que va morir víctima de la intolerància franquista. En tot cas, la persona més influent en la vida de Josep Rahola va ser el seu pare, que era militant d’Acció Catalana, un partit de centre-esquerra format per “polítics i intel·lectuals prestigiosos, amb recursos i amb una forta ascendència entre professionals liberals i la burgesia mitjana”. Josep Rahola recorda que el seu pare i el seu oncle “sempre parlaven de política” i afegeix: “Després, jo ja no he pogut viure sense la política”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor