Diari d’un català a les presons de Hitler
Juliol de 1936. Miquel Albareda, empresari barceloní aficionat a l’esport i a la fotografia, viatja a Alemanya per assistir a la inauguració dels Jocs Olímpics de Berlín. Quan és allí, comença la Guerra Civil a Espanya. Poc després, mentre a Catalunya els anarquistes l’esperen per matar-lo, els nazis l’empresonen per roig durant dos mesos. D’aquella experiència en sorgeix un reportatge fotogràfic i un diari colpidor sobre el seu pas per les presons de Hitler, inèdits fins avui.
-
Des de l’escenari. El pòdium amb el peveter dels Jocs acabat d’encendre, a l’estadi olímpic de Berlín. Una imatge inèdita, com totes les que il·lustren aquest reportatge, que el català Miquel Albareda aconsegueix fer deixant la seva localitat a l’estadi per situar-se discretament al cor de l’escenografia olímpica preparada pels nazis. Un angle de visió excepcional que aporta una visió inhabitual d’aquest esdeveniment. MIQUEL ALBAREDA. -
El públic fa la salutació feixista durant la inauguració dels Jocs de Berlín. MIQUEL ALBAREDA.
Empresari aficionat a l’esport i a la fotografia, va a Alemanya com a traductor d’un congrés per poder assistir als Jocs”
Mentre els anarquistes l’esperen a Barcelona per matar-lo, els nazis l’empresonen acusat d’activisme roig”
Berlín, a la primeria del juliol de 1936. El nazisme viu el seu apogeu amb els últims preparatius d’uns Jocs Olímpics amb què els jerarques alemanys, amb Hitler al capdavant com a líder messiànic, volen enlluernar el món. Paral·lelament, a Catalunya i a l’Espanya republicana es viu una calma tensa amb una creixent remor de sabres encara inconcreta. És en aquest context que el barceloní Miquel Albareda, membre d’una important nissaga hotelera de la ciutat, fotògraf amateur i gran aficionat a l’esport, viatja al país germànic. Les seves esmentades aficions li fan aprofitar l’ocasió per assistir a la inauguració dels Jocs: li ofereixen la possibilitat d’acompanyar, com a traductor, la delegació espanyola al VI Congrés Mundial d’Avicultura, celebrat a Leipzig entre el 24 de juliol i el 2 d’agost de 1936. L’11 de juliol surt de Barcelona. El programa inclou visites a Dresden i Berlín i, com a colofó, l’assistència a la inauguració a l’estadi olímpic berlinès. L’1 d’agost, doncs, Miquel Albareda és en aquest escenari, armat amb una càmera Leica, per presenciar la inauguració de l’XI Olimpíada.
Uns dies abans, a la República Espanyola ha començat la guerra. A Catalunya, la guerra i la revolució. Les notícies que arriben de Barcelona li aconsellen no tornar al país. “La vaga d’hoteleria del maig de 1936 em va indisposar amb el sindicat i la Fosig [Federació Obrera Sindical de la Indústria Gastronòmica]”, explicarà més tard ell mateix en les seves memòries. El que no sap aquell primer d’agost, mentre realitza a l’estadi olímpic berlinès un exhaustiu reportatge gràfic fins avui inèdit, és que fugint de les patrulles anarquistes acabarà a les presons de Hitler. I tampoc es pot pensar que per tancar-lo l’acusaran precisament de roig.
FOTOGRAFIA I DIETARI
L’aventura alemanya de Miquel Albareda ha deixat no només un extraordinari document gràfic sobre la cerimònia d’inauguració olímpica berlinesa, formada per una desena de plaques, sinó també un valuós dietari de presó. Fotografies i textos, conservats per la seva família, han restat inèdits fins avui, quan veuen la llum en aquest dossier.
Tot i que el nazisme viu en un estat d’eufòria olímpic, aquest català de 30 anys no s’hi sent especialment amenaçat. I, menys, tenint en compte que a casa seva l’espera una amenaça anarquista certa. Acabats els Jocs passarà un mes i mig a Suïssa visitant coneguts i amics de la família. Tanmateix, l’oferiment general que fan les autoritats alemanyes de concedir als espanyols que circulen per Europa l’estatus de refugiat el farà creuar la frontera i retornar al país germànic el 15 de setembre. Un oferiment que esdevindrà una trampa. Acusat, segons relata ell mateix, de “simpatitzar amb el govern roig d’Espanya i propagar el comunisme entre els refugiats d’Espanya que es troben en el Reich”, és detingut el 14 de gener de 1937 i reclòs a la presó política del Palau Wittelsbach, a Munic. Sense advocat ni judici, incansablement intenta rebatre les acusacions, exposant que a Barcelona és buscat per les patrulles i que si no arriba a ser a Alemanya el 18 de juliol “ara ja no existiria”, segons relata. “Una bala va travessar la primera nit el matalàs del meu llit, i, per si m’hagués salvat d’aquesta, al cap de pocs dies van venir a buscar-me per matar-me, com amb tants d’altres han fet”, afegeix en el seu diari. Miquel Albareda és l’exemple d’un de tants casos de catalans que, per la seva adscripció social (estava al capdavant de l’Hotel Bristol del Portal de l’Àngel des de la mort del seu pare), més que per la seva significació política, esdevenen objectiu dels incontrolats a l’inici de la Guerra Civil. L’absurd captiveri a Alemanya l’acabarà portant a les presons franquistes a la Corunya, transferit des de Berlín amb un grup de republicans catalans i espanyols. D’allí només s’en pot sortir mort, o intentant evadir-se, o allistant-se a l’exèrcit franquista. Després d’una estada al penal de la Corunya, optarà per la tercera opció.
Acabada la guerra, retorna a la gestió del seu hotel, però no pas com un simple ciutadà integrat al règim. Durant la Segona Guerra Mundial, el seu establiment, el Bristol, serveix d’amagatall a desenes de jueus que fugen de l’horror nazi que el mateix Albareda havia tastat fugaçment anys abans.
És aquesta experiència a les presons de Hitler la que veu la llum per primera vegada aquí.