L’intèrpret

Quan durant un judici s’adverteix que es donen dues versions totalment contradictòries sobre fets importants que poden influir decisivament en la condemna o absolució dels acusats, el tribunal pot acordar l’acarament dels declarants; es tracta de posar-los físicament un davant de l’altre i, després de recordar-los que estan sota jurament i que poden incórrer en un delicte de fals testimoni, preguntar-los si mantenen el que van dir o se’n desdiuen.

Si no se’n desdiuen, el president del tribunal els exposa les contradiccions i intenta que es posin d’acord, evitant que s’insultin, s’amenacin o tractin d’agredir-se mútuament (pensem que quan és entre processats, l’acarament pot ser determinant per saber qui va ser l’autor d’un assassinat, el còmplice, l’encobridor... i els nervis estan a flor de pell). El que es busca és saber qui és el testimoni més fiable, més creïble, el més espontani a l’hora de defensar les seves manifestacions.

Atesa la seva transcendència, es tracta d’una diligència molt excepcional, i s’acorda quan no hi ha una altra manera de comprovar si s’ha comès el delicte o la culpabilitat dels processats o d’algun d’ells.

El lletrat Melero, defensor de l’exconseller Forn, una vegada va acabar la declaració del comissari Ferran López, va fer avinent al tribunal que hi havia contradiccions essencials respecte al que havia declarat el coronel De los Cobos, sobre si va donar el seu vistiplau al pla d’actuació dels Mossos previst per a l’1-O, i si estava permanent informat de tot el que va passar els dies 28, 29 i 30 de setembre en els futurs centres de votació (aixecament d’actes, actes lúdics, culturals i esportius, inexistència del material per al referèndum), cosa que havia negat.

Davant la petició, el tribunal va acordar posposar l’acarament en espera de saber si amb les proves restants es poden aclarir aquestes contradiccions i no calgués per determinar o fonamentar l’absolució o la condemna dels acusats.

La peculiaritat del cas és que es tractaria d’un acarament entre testimonis –representants dels Mossos i policia espanyola–, però que podria ser, si es fes, el desllorigador del judici previst a l’Audiencia Nacional contra la cúpula policial de la policia catalana i la cúpula política del Departament d’Interior pels fets del 20-S i l’1-O. Aquí rau la seva importància.

A tomb de l’acarament proposat per les defenses, ja que el seu plantejament en aquest moment precís del judici pot beneficiar tots els processats per rebel·lió o sedició, hem de parlar de la doctrina del delicte provocat o aparent.

Aquest delicte es dona quan amb l’objectiu de buscar proves incriminatòries, la policia interactua en uns fets concrets, infiltrant-se en un partit polític, una associació o un grup de persones, o fent actuacions que dibuixen una realitat legal aparent, i així incita o provoca que els que són investigats acabin cometent unes accions pretesament delictives que sense aquesta incitació o provocació de la mateixa policia no haurien realitzat mai. El cas més paradigmàtic es dona en els casos de tràfic de drogues (un policia infiltrat t’ofereix droga i te’n regala de més perquè, quan et detinguin, no puguis justificar que és per a consum propi).

El resultat d’aquesta doctrina és la nul·litat de les proves obtingudes amb aquesta tècnica, ja que l’estat de dret fa trampes. La provocació judicial o les actuacions enganyoses muntades perquè reaccionem d’una manera determinada mai poden ser usades en contra nostra.

Un cas podria ser, per exemple –i aquí enllacem amb l’acarament–, l’aparent normalitat que va voler donar el coronel De los Cobos respecte a les actuacions dels Mossos –a l’hora de donar compliment a les instruccions dels fiscals i a la resolució de la jutgessa del TSJC els dies anteriors i el mateix 1-O– en no mostrar cap queixa al major Trapero ni al comissari López, segons han declarat, i haver conegut ara que la policia espanyola va aprofitar pretesament aquesta “normalitat enganyosa” per elaborar la seva estratègia dies abans i actuar pel seu compte a fi i efecte de poder acusar els processats de rebel·lió davant el TS i als responsables policials i polítics, per connivència, davant l’AN –sabien que hi hauria violència (i calia escenificar-la)–. I amb aquest argument demanar tot tipus de proves incriminatòries que ara són usades per les acusacions per fonamentar les seves imputacions (trucades, correus, piulades, enregistraments oficials dels Mossos). Caldrà estar atents a la decisió final sobre l’acarament o a les proves directes que l’han fet innecessari.