Quina colla

La situació actual de la monarquia espanyola pot sorprendre únicament els més sords, cecs i càndids en qüestions de confiança en la reial institució, perquè analitzat amb perspectiva històrica el cas de la deixa de l’avi Joan Carles no és altra cosa que una baula més de la llarga i ampla història de martingales d’una nissaga que donaria per escriure un llibre si no fos que ja n’hi ha alguns d’escrits, entre d’altres, Les pilotes dels Borbons. Va ser publicat el 2013, quan tot i les evidències passades i més que indicis presents, els estadants del palau de La Zarzuela encara gaudien d’un cert prestigi i una gens menyspreable claca fins i tot a Catalunya. El volum anava acompanyat d’un altre, Els Borbons en pilotes, centrat en la sexualitat borbònica. Com s’està veient, una i altra temàtica estan lligades indefectiblement.

Com és sabut, la dinastia de la qual avui és hereu Felip VI va aterrar a casa nostra arran de la guerra de Successió, amb un altre Felip, sobre qui es fa difícil quantificar el grau de corrupció associat a una institució consolidada històricament sobre prebendes, títols, honors i tractes de favor als seus acòlits i més fidels servidors. Tota una cort de sangoneres que xuclava de la reial mamella i alhora permetia als monarques anar engreixant el patrimoni en uns alambinats jocs de quid pro quo entre classes privilegiades.

Les primeres evidències de reial corrupció d’estil modern, basada en l’especulació les comissions i l’extorsió aprofitant la seva posició, estan documentades durant el segle XIX i protagonitzades, amb papers principals o secundaris, per elements com Maria Cristina, Isabel II i Alfons XIII, per citar els més destacats. “No existeix a Espanya un sol negoci industrial en què ella o el duc de Riánsares no prenguin part.” Així de clar s’expressava l’ambaixador francès a Espanya en una carta al seu govern datada el gener del 1854. L’“ella” a qui feia referència el diplomàtic era Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII i regent del tron entre el 1833 i el 1840 durant la minoria d’edat de l’hereva, Isabel. El duc de Riánsares, per cert, era el membre de la Guàrdia Reial amb qui es va casar en secret Maria Cristina tres mesos després de la mort del seu reial marit, un amistançat que feia i desfeia a la cort en assumptes crematístics. Va ser una època en què l’incipient capitalisme –la borsa de Madrid data del 1831–, la construcció de noves infraestructures –com ports, regadius o ferrocarrils, que a diferència del de la Meca, llavors eren de baixa velocitat– i la liberalització del comerç van permetre una corrupció generalitzada i l’enriquiment dels Borbons, assessorats per alguns compyoguis com el militar Ramón María Narváez i per potentats com José Salamanca. Les turbulències entre liberals, revolucionaris i carlins de l’època van portar a l’exili durant quatre anys la regent Maria Cristina, una persona “amb incapacitat manifesta de distingir entre fons públics i privats”, segons la historiadora Isabel Burdiel. Va poder tornar quan el seu protegit i protector general Narváez va prendre el poder a l’Estat entronitzant definitivament, als 13 anys d’edat, Isabel II. Aquesta situació va reobrir de bat a bat les portes al saqueig monàrquic indiscriminat, entrant en el negoci del ferrocarril, els subministraments a les colònies que encara no s’havien perdut, la sal i la borsa. El diari progressista La Ilustración ho resumia d’aquesta manera el 1854: “Ha existit una societat en comandita per a l’explotació de tots els negocis que el país havia de pagar amb la seva sang. La capitanejaven Cristina i el seu gerent Salamanca, monstre de la immoralitat. Com llops afamats es van abraonar al negoci dels ferrocarrils, a Espanya, cosa que ningú va admirar, perquè no era d’admirar.” Amants, comissionistes de ferrocarrils i empresaris sinistres, un modus operandi que ha fet fortuna fins als nostres dies.

La tradició familiar va continuar amb Isabel II, que es va mantenir uns quants anys al poder fent la viu-viu entre moderats, liberals i progressistes, sense deixar de participar en múltiples negocis com bé havia après de la seva mare. També es va haver d’exiliar, el 1868, després de la revolució coneguda com la Gloriosa. El 1870 va abdicar en el seu fill Alfons XII, un jove amb una retirada extraordinària no pas al rei consort, sinó al militar valencià Enric Puigmoltó, antic amant de sa majestat. La reina Isabel tampoc tenia gaire clara la diferència entre diner públic i privat. El polític Emilio Castelar, aleshores catedràtic de la Universitat de Madrid, va generar una revolta popular el 10 d’abril del 1865, durament reprimida, amb un article en què revelava que la monarca es quedava el 25% de totes les subhastes públiques de béns del patrimoni reial, una operació d’un estat en bancarrota crònica que tenia com a objectiu aportar tresoreria a la hisenda pública.

Com que Alfons XII, mort als 28 anys, no va regnar prou temps per continuar el negoci, calia passar el torn al seu fill Alfons XIII, avi de Joan Carles I, per constatar l’existència de negocis tèrbols. En un estudi de Guillermo Gortázar (Alfonso XIII, hombre de negocios), es constata que un cop coronat el 1902, va quintuplicar el seu capital, acumulant uns 145 milions d’euros al canvi actual durant l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera, aproximadament una quarantena dels quals s’hauria endut a l’exili l’any 1931. Sectors aleshores emergents com el motor, el cinema i les infraestructures van ser l’objectiu de les reials martingales financeres, aconsellat i greixat per reputats burgesos catalans, madrilenys i bascos en un cercle viciós de tractes de favor. Alfons XIII també va ser pioner en l’evasió de capitals (tot i que en aquells moments la regulació no era tan estricta), amb comptes a Londres i París. El rei feia servir el pseudònim de Duc de Toledo, un dels seus títols menors, per dissimular la seva identitat tant en afers econòmics com sexuals. És el cas d’un compte documentat a la sucursal madrilenya del London County Westminster & Parr’s Bank, en el qual, segons l’investigador José María Zavala, va ingressar uns 46 milions de pessetes de l’època que no se sap a qui van anar a parar. A l’exili, el negoci familiar es va mantenir amb més o menys ensurts per línia hereditària, fins a la confluència amb una altra herència, la franquista, per accedir al tron, sens dubte el negoci més rodó dels Borbons per mantenir oberta una menjadora finalment blindada per la Constitució. Si a l’imperi dels Àustria mai es ponia el sol, al dels Borbons mai no s’aixeca l’ombra de la sospita.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

.