El dossier
ANNA GARCÍA-ALTÉS
RESPONSABLE DE L’OBSERVATORI DEL SISTEMA DE SALUT
“No hi ha qui estigui preparat per a això, ningú”
Vivim un temps estrany. Tots al súper buscant posicions de franctirador, per agafar una poma sense tocar ni ser tocats. Tots iguals, davant la malaltia. Ja veurem què passa amb la crisi econòmica. Anna García-Altés és responsable de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya a l’Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut (AIAQS) del sistema sanitari català. És una experta en economia i salut. Prepara una proposta per a una convocatòria exprés de l’Institut de Salut Carlos III per a recerques relacionades amb la covid-19: qüestions clíniques i impacte sanitari i econòmic
AVALUAR
“Hem d’intentar no tirar-nos els plats pel cap. El confinament va per llarg i quan tot passi reflexionarem sobre el que podríem haver fet millor”VULNERABLES
“Acaben pagant els de sempre... les persones amb contractes precaris, situacions familiars complexes, amb molta economia submergida i molt atur”ESPECTADORS
“Miràvem el que estava passant a la Xina com si fos una pel·lícula. Estava succeint! I no es van prendre mesures! I la tardança a acordar ajuts?”Anna García-Altés és una experta en economia i salut. Fent teletreball des de casa, reflexiona sobre les mancances que evidencia una crisi com la de la covid-19 i també sobre les capacitats d’adaptació, de creixement i d’autocura que han desplegat els ciutadans. De cara al futur, explica, haurem de recordar –i salvaguardar– la rellevància del sistema sanitari, que avui se’ns fa tan evident.
Quina lliçó ens dona aquesta crisi?
Les crisis ens donen una lliçó d’humilitat total i ens parlen de la necessitat d’adaptació, en tots els nivells: des del professional dels serveis sanitaris fins a tothom que s’està adaptant a aquesta situació... També ens ensenya a ser conscients que situacions com la que vivim ara es poden produir. Ens semblava que això no podia passar, perquè l’última crisi greu va ser la grip espanyola, ara fa cent anys. Però ha tornat a passar, en el context del canvi climàtic i de la globalització, que fa que avui dia un virus pugui anar d’una punta a l’altra del planeta en qüestió de poques hores. Està clar que pot passar i que pot seguir passant. Per tant, humilitat, adaptació i alerta.
És cert, pot tornar a passar. Les morts de tantes persones en circumstàncies molt cruels... És devastador, impensable.
Sí, impensable...
Com valora la resposta de les autoritats locals i internacionals?
De les institucions? S’ha gestionat fatal. Em sap greu dir-ho, però s’ha fet molt malament. Ara no parlo de les institucions locals, vull dir Sánchez o Torra, sinó en l’àmbit europeu. S’ha actuat lamentablement. Ens miràvem el que estava passant a la Xina com si fos una pel·lícula. Estava succeint! I no es van prendre mesures! I la tardança a acordar ajuts? Lamentable, insisteixo, en un moment que haurien hagut d’anar tots a l’una. Haurien d’haver actuat quan vèiem el que passava a la Xina. Ho hem deixat passar i, a sobre, ara, segueixen sense posar-se d’acord! És llastimós. Per a la UE, que està en entredit, seria un bon moment perquè demostrés alguna cosa... Ells no es posen d’acord i a nosaltres ens toca el rebre. I aquí, quan esclata aquesta bomba es fa el que es pot, i trobo que encara ho fan prou bé!
Tots a l’una, prenent les mateixes mesures, conscients que els humans del 2020 es desplacen molt i ràpid...
Exacte. Com a mínim, anar a l’una amb els italians!
I tot plegat, les mancances, la queixa, és al primer món. Potser el primer món hauria de fer mans i mànigues perquè el coronavirus no arribés amb la mateixa virulència als països amb menys recursos. Si al primer món s’arriba al col·lapse, no cal parlar del que pot passar a...
Van tancar l’Índia... 1.300 milions d’habitants! Increïble!
Com valora la resposta de la societat?
És bastant exemplar. Per començar, som molt obedients, ens diuen “queda’t a casa”, i ens hi quedem. Al meu barri, no hi ha ni una ànima pel carrer, només per anar al súper i res més. Ens ho prenem seriosament, la responsabilitat és molt gran. I què dir dels gestos de solidaritat que hi ha per tot arreu, que són molt d’agrair... Ho sabíem, que la nostra societat és solidària, només cal veure La marató de TV3... Els veïns que s’ajuden, que surten al balcó a aplaudir, que cusen material... Caram! Molt bé.
Contrasta amb l’actitud de les autoritats. Les autoritats científiques, com a tècnics, hi han dit la seva, però els que prenen les decisions són els polítics. Internacionalment, dèiem, ha estat decebedor.
Sí. Ja ho veiem, tirant-se els plats pel cap... No hi veig un problema local, l’espifiada ha estat internacional. Si ens haguessin dit: “No patiu, feu el que vulgueu, que el Banc Central Europeu respondrà amb el que calgui”, s’haurien pres un altre tipus de mesures. S’haurien atrevit a fer més accions!
I qui ho paga, al final?
Nosaltres... Terrorífic, amb vides humanes i amb l’escenari econòmic que deixa la crisi sanitària. Ara mateix, i pensant en les autoritats més pròximes, les locals, no voldria estar a la seva pell. Ja hi haurà temps de jutjar.
Ha de ser molt complicat, prendre decisions. Ara és hora no sé si d’anar a l’una, però com a mínim hem d’intentar no tirar-nos els plats pel cap. El confinament va per llarg i quan tot plegat passi, reflexionarem sobre el que podríem haver fet millor. I hem d’intentar ser constructius, perquè imaginem que encara no hem trobat la vacuna i que l’any que ve torna la covid-19... Siguem constructius i pensem com ens hem de preparar per si torna.
Quin futur ens espera com a societat?
Vull pensar que en uns mesos ens anirem recuperant... El que voldria destacar és que podem entrar en una crisi important, mundial. A veure com acaben reaccionant les institucions europees i internacionals perquè revifi tot. Ara bé, gaires mesos de tancament de negocis no hi ha qui ho remunti. Hi ha economistes que ens diuen que la crisi econòmica pot ser més greu que la de 2008. És molt més ràpida, una caiguda en picat, a tot el món, d’est a oest. Si, entre una cosa i una altra estem aturats dos mesos, serà complicat, molt complicat. I ho acabaran pagant els de sempre... les persones amb contractes precaris, situacions familiars complexes, amb molta economia submergida i molt atur. S’han de posar els mitjans immediatament perquè això no passi.
Què caldria canviar per afrontar el futur?
Intentar que la part de la societat més vulnerable tingués un coixí, ja fos amb una renda mínima, amb ajuts a les pimes, amb el que calgués. Ha de ser immediat. Se’n parla, però s’ha de concretar molt. Valorar cada situació; s’han de fer plans a mida. Si no és així, no ens en sortim. El sector sanitari també s’ha de repensar una mica. De cara al futur, hem de recordar la importància de la salut pública, i sobretot dels determinants socioeconòmics de la salut, perquè a curt termini hi haurem de pensar, i molt. I cal preparar el sistema per si a l’hivern hi tornem, amb la covid-19, o amb una mutació. A més llarg termini, però igualment molt important, hi ha la situació de les persones grans amb malalties cròniques. El que passa a les residències és horrorós. Hem d’estudiar què fem amb la gent gran que té necessitats. El model s’ha de repensar totalment. I el que ha passat espero que tingui conseqüències legals.
Fa un parell d’anys, comentava que malgrat la crisi, les retallades, el 155, el sistema de salut català era excel·lent. Pensa el mateix?
He sentit algun polític que deia que la situació d’ara és culpa de les retallades... No, ni sent el país més ric s’hauria pogut entomar, és com un tsunami que ens ha caigut al damunt i no hi ha qui estigui preparat per a això, ningú. Si fos un degoteig no hi hauria col·lapse, s’aniria atenent tothom a poc a poc.
Ara entenem per què a la Xina feien un hospital en quatre dies.
És clar! Ara s’entén! I ho miràvem a la televisió i dèiem que estaven bojos.... No, no estaven bojos!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.