El dossier

TERESA DEL HOYO

SECRETÀRIA DE L' AMICAL DE RAVENSBRÜCK

“M’aterreix l’auge de la ultradreta”

El 30 d’abril del 1945, es va alliberar a Alemanya el major camp de concentració de dones, un infern per a les presoneres. L’Amical de Ravensbrück en salva la memòria

MEMÒRIA I FUTUR
“Caldria que els temes de la guerra, l’exili i el paper del franquisme en la deportació formessin part del currículum escolar”

Setanta-cinc anys després de l’alliberament, el record del camp de concentració per a dones de Ravensbrück, a Alemanya, es manté viu. Teresa del Hoyo, secretària i tresorera de l’Amical de Ravensbrück, ens apropa a una part de la història que ningú no hauria d’oblidar mai.

Per què va néixer l’Amical de Ravensbrück? 
L’any 2005 es commemorava el 60è aniversari de l’alliberament, i la direcció del Memorial del Camp de Ravensbrück va demanar a la Neus Català  que organitzés una delegació del nostre país. La Neus, que com molts dels exiliats i supervivents dels camps nazis, llavors vivia entre París i Rubí, i als estius als Guiamets, va demanar ajuda a dues persones que sempre li havien donat suport:  Miquel Horta i Joaquima Alemany, que va ser la primera presidenta de l’Institut Català de les Dones, i que tot i ser de CiU, va ajudar la Neus. Entre tots dos van començar a contactar amb possibles persones i entitats factibles de voler-hi participar.
S’han mantingut els objectius? 
Es va fundar com a resposta a la solemne promesa de les dones supervivents de donar testimoniatge del que va passar perquè no torni a succeir. El seu objectiu és el relleu generacional, perquè les veus de les supervivents en aquell moment s’estaven apagant  i ara ja no en queda cap, ni a Catalunya ni a Espanya. D’altra banda, l’entitat treballa per vincular a les joves generacions amb la memòria i comprometre-les amb la cultura de la pau, i ho fa per mantenir el rigor històric del relat.
La història del camp i dels deportats en general no és prou coneguda, encara?
No en la mesura que ens agradaria. Caldria que els temes de la guerra, l’exili i el paper del franquisme en la deportació formessin part del currículum escolar, i no és així. Només es parla, en aquest cas, de la deportació, per l’interès d’alguns professors o centres o a proposta seva, però no existeix una política del govern o del gobierno. Un altre dels objectius –per nosaltres molt important– que ens hem fitxat és tornar a aquestes dones la seva identitat real. Gairebé totes van ser empresonades per formar part de la resistència francesa als nazis, és a dir, el centenar d’espanyoles que tenim identificades portaven el triangle vermell de política per la seva lluita. Aquesta tasca és difícil de fer, ja que a França, i més en aquell temps, donaven a les dones els el cognom del marit, i per aquesta raó, quan fem recerca als arxius espanyols no hi trobem cap referència, ja que aquí la dona conserva el seu cognom després del matrimoni. D’altres, van entrar als camps nazis amb el seu àlies de la resistència, fet que també dificulta trobar-ne referències.
Les dones confinades han estat les grans oblidades. Queda molt per saber del seu pas pels camps?
Sí, són les grans oblidades perquè, per exemple, en totes les entrevistes,  articles i documentals que s’han fet fins ara,  es parla sempre de la Neus Català, i això és molt bo per donar visibilitat a la deportació de les dones, però mai o molt poques vegades es parla de la resta de les setanta-set supervivents espanyoles, un 20% de les quals eren catalanes. Un dels objectius fonamentals de la nostra Amical és treballar per tal que la Neus no sigui només l’única deportada coneguda, que ho siguin també les altres dones com Mercedes Núñez Targa, que espiava la Gestapo per a la resistència i va treballar amb Pablo Neruda, el cònsol de Xile a Barcelona durant la República; Conxita Grange Beleta, la darrera supervivent que va morir l’agost passat; Generosa Cortina, que era membre d’una xarxa d’evasió molt important; Leonor Rubiano, l’única deportada espanyola de qui tenim constància que va morir a la cambra de gas, i tantes i tantes d’altres. Un tema molt poc estudiat és la prostitució forçada i les violacions a què van ser sotmeses.
Amb la mort de Conxita Grange, hem fet tard per mantenir la memòria de primera mà?
Evidentment, la dictadura franquista i el “pacte de la Transició” van impedir que les persones deportades hagin tingut el reconeixement i la gratitud que el país els devia. Han estat i continuen sent “els grans oblidats”, i les dones, més. Actualment,  arreu de l’Estat espanyol hi ha encara més carrers dedicats a persones que es van aixecar contra la República legal del 31, que a la memòria d’aquells que la van defensar. Mentre països com Alemanya, França, Holanda i d’altres han demanat oficialment perdó per l’Holocaust, a Espanya es posen tot tipus de traves als reconeixements amb l’excusa de no remenar el passat. Els crims del franquisme s’estan jutjant a l’Argentina, i el jutge espanyol que va intentar obrir el procés va acabar jutjat i inhabilitat. I tot això sense oblidar la quantitat de persones que encara hi ha en fosses i la reticència a la seva obertura. Pel que fa a l’Amical, i sense oblidar tot el que hem dit anteriorment, vam tenir la previsió d’enregistrar el testimoni de la Neus Català i d’altres dones. Les que la vam conèixer i acompanyar en aquest projecte, tenim molt present tot el que va dir: “Treballem per la memòria de totes les espanyoles, cal mantenir viu el seu record a Catalunya, a Espanya i al món.” L’Amical forma part del Comitè Internacional de Ravensbrück. 
Quines són les activitats que desenvolupen?
Bàsicament, fem xerrades i conferencies a tots els llocs que ens ho demanen, des d’instituts i escoles fins a biblioteques, universitats, centres cívics, presons. Participem en congressos, nacionals i internacionals, estem presents en tots els actes i commemoracions en representació de les dones deportades, col·laborem amb els mitjans de comunicació i amb les diferents administracions per tal de donar visibilitat a les dones deportades i fem treballs de recerca per tal d’identificar i conèixer la biografia i la imatge de les dones deportades.
Què pensa de l’auge de la ultradreta a Europa?
M’aterreix i ens preocupa molt. Nosaltres, a través de la memòria, de recordar el que va passar, pretenem prevenir qualsevol tipus d’extremisme. Parlem del passat per extreure’n lliçons i enviar un missatge de futur. Només combatent la intolerància, l’extremisme, la violència de qualsevol tipus, podrem viure i conviure en pau.
Diuen que la història és cíclica. Creu que hi pot haver un nou Ravensbrück?
Malauradament, crec que sí, que es poden tornar a repetir fets com aquells si no hi lluitem en contra i en fem prevenció. Expliquem el que va succeir fa dècades per tal de fer sensibilització. Ja ho deien les mateixes deportades, que la bèstia del feixisme es podia tornar a despertar, i per això algunes d’elles van dedicar la seva vida a explicar el que havien viscut, perquè mai més, contra ningú, es poguessin tornar a repetir fets com aquells. Nosaltres ara, agafant el seu preuat testimoni, el que pretenem no és només recordar el passat, fer memòria per aprendre dels fets i de les vivències d’altres, sinó també introduir els joves (i tota aquella persona que ens vulgui escoltar) en la cultura de la pau.

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor