El dossier

L’home de la pàtria perduda

Quim Torra es converteix en el tercer president en tres anys represaliat per la justícia política espanyola, una mostra més de la mà de ferro amb què la judicatura actua sobre Catalunya, dinamitant la sobirania popular i la separació de poders

NOVELL
No es pot dir que el president Torra fos, quan va accedir al càrrec, un personatge radicalment inexpert en el terreny polític, però gairebé
BÚNQUER
L’isolament progressiu, amb els socis de govern fent-li el buit i una comunicació deficient amb Waterloo l’ha anat recloent en el seu petit nucli dur
AUTORITAT
Torra no ha comptat amb prou respecte institucional per part d’ERC, però tampoc li han reconegut l’autoritat des de les seves pròpies files
LIDERATGE
Víctima ell mateix del coronavirus, el president ha emergit com a dirigent amb empenta, especialment durant la gestió de la covid-19

Un dia de març del 2011 entrava per la porta de la redacció de l’Avui el senyor Quim Torra, a qui un servidor, aleshores subdirector d’aquell diari, només coneixia d’haver-hi mantingut algunes converses agradabilíssimes entre cafès sobre llibres i política i d’haver llegit un parell de deliciosos assajos seus relacionats amb la història del periodisme català dels anys trenta del segle passat. Aquell dia, Torra portava sota el braç una proposta de publicació de cartes imaginàries a catorze personatges rellevants de la Catalunya republicana, des de Francesc Macià fins a Rafael Patxot, passant per Carrasco i Formiguera, Pau Romeva i Antoni Rovira i Virgili. Els textos, en format d’article, es van publicar al diari entre l’1 i el 14 d’abril d’aquell any i van servir com a base d’un volum més extens que el mateix articulista i editor va imprimir sota el títol Honorables. Cartes a la pàtria perduda (A Contra Vent, 2011). En el pròleg del llibre, ell mateix hi escrivia: “Ells i gent com ells han obert el camí. Tan diferents, però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català, i actuar en conseqüència. Es tracta d’això i només d’això, de recuperar un patriotisme que és civisme, cultura i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Hi si ho som, siguem. I vulguem seguir essent-ho i que ho puguin ser també els nostres fills. Cadascú a la seva manera i com pugui. Tots amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.”

Poc devia pensar el 2011 aquell editor esforçat i articulista brillant, que encara no en una dècada ell mateix esdevindria honorable amb un molt al davant. Unes paraules, les contingudes en aquell pròleg, que han guiat un catalanisme exercit sense complexos durant la seva trajectòria com a activista i que han fixat el seu tarannà durant els 865 dies com a primera autoritat del país. Una divisió entre activisme i política posada en dubte per molts analistes, per la majoria dels seus enemics i no pas per pocs companys de files que retreuen al Molt Honorable no haver sabut diferenciar l’agitació cívica de la gestió institucional.

Si hagués pensat en la sort de la majoria dels honorables predecessors que havia glossat en el llibre esmentat, la majoria exiliats, assassinats o víctimes de diferents modalitats de repressió i ostracisme, l’advocat Quim Torra i Pla (Blanes, 1962) probablement no hauria acceptat de cap manera ser investit aquell 17 de maig del 2018 en què el Parlament va superar l’obstinació malaltissa de la justícia espanyola que, durant la primera meitat de l’any, havia impedit successivament l’elecció de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Sota persecució judicial, amb l’espasa del 155 damunt del cap i l’allargada ombra de legitimitat projectada des de Waterloo, l’elecció d’un diputat que havia guanyat l’escó en un discret número 11 en les llistes de Junts per Catalunya a la circumscripció de Barcelona era una maniobra arriscada i un repte personal descomunal que ell va entomar amb un encomiable sentit del deure i una certa concepció romàntica de la transcendència del moment.

Comença una singladura plena d’esculls en la relació amb Espanya, minada de desconfiances amb els socis de govern (convençuts que, donades les circumstàncies, estan al davant del president Quim el Breu) i amb algunes decisions controvertides culminades amb una destitució que per a uns representa una mostra més de la toxicitat d’un estat capaç de destituir un president per una pancarta i per a d’altres la temeritat d’un president que ha estat capaç de deixar-se destituir per una nimietat.

No es pot pas dir que Torra és, quan accedeix al càrrec, radicalment inexpert en el terreny polític, però gairebé. Milita fugaçment a Reagrupament i simpatitza amb el sector més sobiranista d’Unió a finals de la primera dècada del segle. Proposat des de Barcelona per Oriol Junqueras, és rebutjat per la militància d’ERC com a cap de llista per Girona en les eleccions al Congrés del 2011. Treballa prop de l’alcalde Trias a Barcelona aixecant el projecte del Born Centre Cultural. És designat president interí d’Òmnium després de la mort de Muriel Casals. Redacta, des d’un perfecte anonimat, el discurs de proclamació de la independència que hauria d’haver pronunciat el president Puigdemont al Parlament el 10 d’octubre del 2017 però que no acaba sortint mai de l’infern de l’americana presidencial. És un patriota a disposició del sobiranisme que opera lluny dels aparells dels partits i de les recargolades dinàmiques parlamentàries. Un home que fins al 2007 desenvolupa la seva carrera d’advocat en una multinacional d’assegurances i que no és fins al retorn laboral de Suïssa i la reconversió en editor que comença a freqüentar els cenacles polítics.

El maig del 2018 tot s’accelera. Des de llavors, ha estat gairebé nou-cents dies al capdavant de la primera institució del país, amb moments i situacions destacats que han marcat la seva presidència:

1. Començar amb mal peu

Un buidatge veloç, esbiaixat i descontextualitzat de les hemeroteques periodístiques catalanes situa a la picota el president Torra quan pràcticament encara no s’ha acomodat a la butaca del seu despatx a la plaça de Sant Jaume. Acusacions de racista, xenòfob i supremacista que ha arrossegat com una llufa o, més ben dit, com una diana on l’ultranacionalisme espanyol, des de Vox fins al PSOE, ha anat disparant sense pietat. Per sort o per desgràcia, les turbulències polítiques i l’evolució caòtica de la legislatura han acabat posant sordina a aquestes acusacions que només han reaparegut periòdicament per trepitjar-li l’ull de poll.

2. El vicari

Tampoc no ha estat senzill per al titular de la primera cadira nacional trobar una posició que el singularitzés respecte de Carles Puigdemont, derrocat pel cop d’estat del 155. Considerat, inicialment amb la pròpia acceptació, com a vicari del president legítim, el seu paper de mandatari efectiu s’ha vist condicionat per les dificultats d’exercir el lideratge en un govern de coalició bona part dels membres del qual no li han respectat aquella sentència del seu estimat Eugeni Xammar, mestre de periodistes, referida al president Irla, que sostenia: “Quan parla el president, que calli tothom, però sobretot que escolti tothom i, si pot ser, que comprengui tothom.” Fins a la crisi de la covid-19, la seva autoritat és erosionada des de fora i també des de dins, fins a l’extrem de fer-lo llançar la tovallola el 29 de gener passat anunciant la convocatòria d’unes eleccions ajornades, de moment, per la crisi sanitària.

3 El búnquer

L’isolament progressiu del principal estadant del Palau de la Generalitat, amb els seus socis de govern fent-li el buit i una comunicació amb Waterloo més complexa i menys fluïda del que es podria pensar, el van recloent cada cop més en un pinyol integrat pel seu nucli familiar, altament polititzat, i per un grapat de fidels col·laboradors, entre els quals destaquen la cap del gabinet de Comunicació, Anna Figuera; l’assessor Pere Cardús, i el cap de l’Oficina del President, Joan Ramon Casals. Un equip que, lluny d’atenuar i contrapesar l’abrandament natural del president, l’esperona a marcar un perfil propi que aprofundeix el seu encastellament i que, finalment, paradoxes de la conjuntura, acaba reforçant la seva figura i lideratge durant els mesos més durs de la gestió de la pandèmia.

4. el tracte amb ERC

Consternats pels resultats del 21-D i superats pels esdeveniments posteriors que impedeixen la investidura de fins a tres candidats, els homes i dones d’Oriol Junqueras accepten l’opció Torra per esgotament i convençuts que es tracta d’un episodi efímer, per sortir del pas, del mal pas del 155, una atmosfera que es va reforçant a mesura que passen els mesos. La màxima expressió d’aquesta sensació d’interinitat és el nomenament com a conseller d’Exteriors, en plena pandèmia, d’un polític absolutament inexpert en la matèria com Bernat Solé, que rep més un premi als serveis prestats al partit per no cremar cap primera espasa, que no pas una missió governamental que sembla tenir els dies comptats. L’avenç agònic de la legislatura i l’episodi central de la pancarta que ha portat a la inhabilitació han estat suportats des d’Esquerra entre la resignació i una irritació no sempre ben dissimulada.

5. Els ‘seus’

Com deia el gat vell més murri de la política italiana i europea, Giulio Andreotti, en la política hi ha rivals, enemics, enemics mortals i els companys de partit. Torra tampoc ha comptat amb el respecte degut de les seves pròpies files, entre altres coses perquè les files de Junts per Catalunya han estat, almenys fins ara, com s’ha acabat veient, poc cohesionades, i el mateix president, poc de deixar-se encasellar sota unes sigles. Amb un cercle cada cop més reduït d’incondicionals i una segona corona integrada per pedecàtors que, des de la moderació postconvergent el consideren un il·luminat, el president ha hagut d’afrontar, a més, un desinterès creixent per la seva gestió per part d’un Puigdemont fonamentalment ocupat en les batalles judicials europees i la defensa exterior del procés. Fa pocs dies, el mateix Torra comentava, entre sorneguer i decebut, en una conversa a peu dret durant la seva visita a La Setmana del Llibre en Català, que cada vespre quan arriba a casa s’estira al llit de bocaterrosa i demana als seus familiars que li vagin arrencant els punyals que li han clavat a l’esquena durant la jornada. Una metàfora cruel, autoirònica i perfectament descriptible d’un home cada cop més sol davant del perill.

6. Les pancartes

Si no fos perquè els capricis de la història probablement el faran passar a la posteritat com el president de la pandèmia, Quim Torra hauria estat el màrtir de la pancarta, episodi que amb el temps probablement es dissoldrà com un capítol menor de la ignomínia hispana contra Catalunya, però que avui representa una altra intolerable intromissió de la justícia en l’autogovern. S’han escrit i s’escriuran molts articles i anàlisis sobre si va ser un acte irreflexiu, una temeritat, un atac d’orgull o un intent calculat de demostrar que fins i tot per una minúcia simbòlica la fúria repressora de l’Estat espanyol no dubta a destituir el president dels catalans saltant-se qualsevol tipus de racionalitat jurídica i exposant novament els tribunals a la vergonya europea.

El cas és que l’agenda catalana ha quedat decisivament marcada per aquesta circumstància, i ha situat el Molt Honorable en una interinitat de facto des que el TSJC el va sentenciar. Només han impedit que a hores d’ara hi hagi un nou govern la covid-19, la seva capacitat de resistència personal, la necessitat de guanyar temps per reorganitzar Junts per Catalunya i l’extrema prudència d’Esquerra a l’hora de forçar una crisi de govern que empenyés cap a unes eleccions la victòria en les quals no tenen prou coll avall per descartar un altre ennuegament.

7. d’urquinaona al ‘Glòria’

L’últim trimestre del 2019 i el primer del 2020 seran recordats com uns dels més estranys i rocambolescos de la història recent de Catalunya. En menys de sis mesos, coincideixen un seguit d’esdeveniments tan inaudits com la detenció de membres dels CDR per una acusació inventada de terrorisme, la sentència recargolada contra els presos polítics i la intensa reacció ciutadana posterior de l’enigmàtic Tsunami Democràtic. A més, la condemna de Torra, la investidura a Madrid i la taula de diàleg, el temporal Glòria i l’inici de la pandèmia. Només un d’aquests capítols podria fer sotsobrar qualsevol govern. Torra ha anat entomant tots els revessos amb no pas dificultats, aquí caic, allà m’aixeco, amb algun moment crític com la gestió policial de les ja mítiques nits d’Urquinaona, en què va mantenir una posició clarament en conflicte amb l’actuació dels cossos policials i el seu conseller d’Interior, Miquel Buch, i aconseguint una fita pendent des del 2016 que no és pas menor: l’aprovació del pressupost de la Generalitat.

Enmig d’aquest esfereïdor camp de mines, el president que tots donaven per amortitzat va passant unes pantalles en què molts grans estadistes haurien quedat congelats. Sort, habilitat, capricis de la conjuntura..., el cert és que ja ha superat en longevitat el seu predecessor, queda a poques setmanes de Francesc Macià i el Josep Tarradellas tornat de l’exili i a menys de dos-cents dies d’atrapar Pasqual Maragall.

8. La pandèmia

Víctima ell mateix del coronavirus, el president ha emergit com a dirigent amb empenta, especialment durant la gestió de la covid-19, que va agafar a contrapeu tots els governs del planeta. Torra ha agafat el toro per les banyes des del primer moment, descartant limitar-se a carregar els neulers en els consellers d’Esquerra, que haurien pogut quedar políticament carbonitzats en poques setmanes. Qualificat d’insolidari i de corcó des de la caverna madrilenya i el quintacolumnisme espanyol a Catalunya, la seva radicalitat en la demanda d’adopció de mesures dràstiques s’ha anat veient no només que no era exagerada, sinó que el govern espanyol sovint ha anat adoptant amb retard les mesures exigides des de Catalunya després d’haver-les menystingut. És encara aviat per valorar amb prou perspectiva temporal i comparativa quin haurà estat el balanç de la gestió de la pandèmia a Catalunya, però és indiscutible que el president del país ha estat en tot moment en la primera línia de manera activa.

9. El balanç

Quim Torra no passarà a la història com el millor president de la Generalitat. No ha estat el seu objectiu. Ningú li ho exigia ni ho esperava. A més, sempre s’és el millor o el pitjor en qualsevol cosa en funció de les circumstàncies i, especialment, depenent del moment des del qual es fa l’avaluació. Ha estat, tanmateix, un bon o un mal president? Els balanços en calent solen ser inexactes, injustos i precipitats. D’entrada, es poden indicar algunes valoracions preliminars. En moments de normalitat institucional i democràtica, els actes dels polítics tenen conseqüències polítiques, tant individuals com col·lectives. En moments extraordinaris, com ho és l’actual, els actes polítics tenen conseqüències polítiques i també efectes personals que poden ser duríssims. És molt fàcil exigir abrandadament quan al capdavant s’hi posa un altre. És molt senzill criticar quan, si no obtens la majoria a les urnes per governar, la policia, la justícia i tots els poders fàctics t’ajuden a fer d’oposició i et protegeixen. Quim Torra és l’home que diu que sí quan els professionals amaguen el cap sota l’ala en espera de temps millors. Quim Torra és l’home que fa el pas endavant veient com tots els que han donat la cara abans que ell són a la presó, a l’exili o empantanegats en algun procés de repressió judicial. Quim Torra accepta estirar del carro quan el carro és al mig del pedregar, quan la prudència, l’experiència i les expectatives aconsellen dir “gràcies per haver pensat en mi, però que s’hi posi un altre”. A l’hora de valorar el full de serveis del 131è president de la Generalitat tots aquests factors hauran de tenir un pes no pas menor en la balança. De moment, la decisió del Suprem confirma la validesa de la sentència d’un periodista republicà també estudiat i admirat pel Molt Honorable sortint: “La meva teoria del formatge s’ha revelat exacta, dit sigui sense immodèstia. Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l’altra meitat de Gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda, al que s’assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda.” La citació és de Just Cabot, el senyor de la foto en blanc i negre que durant anys Quim Torra ha tingut com a imatge al seu compte de WhatsApp, un dels honorables a qui anys enrere va escriure unes cartes imaginàries a una pàtria perduda que, si la ciutadania continua empenyent, es podrà continuar intentant recuperar.

advocat, editor i patriota

Nascut a Blanes el dia dels Innocents del 1962, amb arrels familiars a Santa Coloma de Farners, la vida de Quim Torra ha estat la d’un reposat professional liberal. Va treballar durant dues dècades a la multinacional Winterthur i, en ser-ne acomiadat l’any 2007 es va reinventar com a editor, assagista i articulista. Un cop deixat el Palau de la Generalitat, podria instal·lar en terres gironines l’oficina d’expresident a què li dona dret el càrrec ocupat.

l’editor feliç

Els que han conegut Quim Torra com a fundador i ànima de l’editorial A Contra Vent saben la passió i l’entusiasme que ha posat com a editor en un segell actualment en període de letargia des d’on va recuperar, entre d’altres, la memòria del periodisme i la política de la Segona República. Assagista de prosa viva i encomanadissa, l’avui ja exgovernant té al cap escriure unes memòries, de to més personal que polític, sobre el seu pas per la més alta magistratura catalana, que s’afegiran a altres textos remarcables que han vist la llum durant els últims anys, com, molt especialment, El quadern suís (Proa, 2018) i Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa), amb què va guanyar el Premi Carles Rahola d’Assaig l’any 2009.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)