El dossier
BERTA BATET
POLITÒLOGA
“Una majoria aposta pel diàleg”
La convivència a Catalunya és bona, malgrat que la polaritat pel conflicte territorial ha obert algunes esquerdes. L’Institut Català Internacional per la Pau ho demostra en una enquesta
FERIDES OBERTES
“Hauríem de veure per què la ciutadania està tan ressentida amb les institucions i amb els que les governen, però manté la confiança en la gent del carrer”SUPERAR LÍMITS
“Tot el que siguin emocions de frustració i de signe negatiu són difícilment conciliables en una democràcia madura”MÉS PARTICIPACIÓ
“Hem de posar el focus en la gent que té un discurs diferent, més inclusiu, més respectuós que aquesta minoria que es fa sentir molt”L’esquerda insalvable en la societat catalana per culpa del procés que tant es pregona des dels faristols dels polítics i des de les redaccions dels mitjans de comunicació no es reflecteix majoritàriament en el dia a dia de la ciutadania. La realitat de les dades es torna a imposar per desmentir els enunciats catastròfics de centenars de famílies que no es parlen i de milers d’amics que ho han deixat de ser per l’enfrontament ideològic. L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha presentat l’enquesta “Convivència i polarització a Catalunya”. La politòloga Berta Batet n’ha estat la coordinadora. Algunes de les respostes sorprenen.
Per què es feia necessària una enquesta sobre polarització en la societat catalana?
L’enquesta és una segona aportació després que l’ICIP en fes una primera l’any 2018, i atesa la sensació que el clima polític segueix molt tensat, es va creure que era necessari buscar-hi una explicació. Hi havia certa necessitat de conèixer amb profunditat si aquesta tensió es mantenia també en la població i comprovar com s’havia traduït, si és que s’havia fet, en la ciutadania.
Per a molts ha estat una sorpresa comprovar que aquesta tensió que tant escampen polítics i mitjans de comunicació no sembla que tingui traducció en el ciutadà del carrer.
Els primers a sorprendre’ns hem estat nosaltres, que esperàvem una major incidència d’aquesta polarització emocional en la societat i un rebuig més gran contra aquells que pensen diferent. I també esperàvem trobar-nos que aquest tipus de reaccions estiguessin molt lligades a persones que tenien posicionaments molt allunyats i extrems, i el que ens hem trobat és que no necessàriament es complia cap d’aquestes premisses. Sí que hi ha posicionaments extrems, sobretot en el debat territorial, però això no es tradueix pel que fa a tenir unes visions més maniquees o més negatives contra qui pensa diferent.
Obtenir un 7,1 d’una puntuació de 10 pel que fa a la convivència és una molt bona notícia.
Molt bona. La sensació que transmet l’enquesta és que malgrat que hi ha ferides obertes i certs elements que s’haurien de treballar en l’àmbit social, el gran conflicte obert el trobem entre els ciutadans i les seves institucions. Pel que fa a convivència i confiança social, tot i no tenir unes dades que ens permetin relaxar-nos, sí que trobem que no estem especialment malament, i que Catalunya és un lloc on es pot viure bé i on la gent pot confiar en els altres.
Si marxen a l’altre costat de la balança, però, ens trobem que gairebé la meitat dels enquestats s’han sentit agredits per les institucions arran del conflicte territorial. L’escletxa entre política i ciutadania es fa més gran.
Sens dubte una de les conclusions més preocupants és aquesta confrontació, aquest important trencament entre les institucions i la població que es veu reflectit en aquesta sensació d’agressió que destaquen els enquestats. A més, també el trobem quan preguntem sobre l’actuació dels governs català i espanyol en el conflicte territorial. Aquí la resposta majoritària és molt crítica i hi ha una percepció generalitzada que han comès errors que han dificultat, en lloc de facilitar, una possible solució. L’enquesta deixa constància d’aquest cert ressentiment dels ciutadans cap a aquells que ens governen, perquè no han sabut estar a l’altura.
En canvi, quan es pregunta sobre la confiança en l’aspecte social, la puntuació se situa en un 5,9, per sobre dels valors del conjunt d’Espanya (5,6) i fins i tot d’Europa (5,5).
Hauríem de veure per què la ciutadania està tan ressentida amb les institucions i amb els que les governen i, en canvi, manté la confiança entre la gent del carrer. Hi ha una part que segurament té a veure amb el respecte cap a l’altre i amb el fet que els debats encesos i els atacs que es viuen a les xarxes socials es queden allà i no arriben a les relacions amb amics o veïns, amb qui tens més capacitat d’empatitzar i perdonar-te.
El debat territorial, però, continua sent el principal motiu de discòrdia. S’han enquistat les posicions? Encara és possible l’apropament?
Les posicions es mantenen en tres blocs bastant aïllats: a favor, en contra i en un espai intermedi. La gent se situa, o bé en un dels dos extrems, o bé al centre, però ningú ho fa a mig camí de les dues posicions. És un element molt difícil de gestionar, perquè no es poden generar majories i no hi ha ningú que pugui fer de pont, de mitjancer, ni cap espai que serveixi per convèncer l’altre. Aquest escenari fa anys que es manté i avui dia no sembla que hagi de canviar.
Potser la resposta es troba en aquest 17% que no s’acaba de definir?
La solució hauria de dependre d’una mica més del 17% de la població. Dins dels dos blocs equidistants, hi ha molta diversitat d’opinions i caldrà buscar formes per trobar solucions que satisfacin més que aquest 17%. En termes purament teòrics, sí que tindria la clau de la majoria, però en termes reals no seria suficient, i la resposta reclama un percentatge més alt de gent que tot i pensar ben diferent és capaç de respectar un punt consensuat. La resposta és el diàleg.
Els partits polítics i els mitjans de comunicació són vistos pels enquestats com el gran obstacle per tancar consensos. En són realment els responsables?
No sé si en són els grans culpables, però sí que és cert que la ciutadania els assenyala com a tals. Crec que això hauria de ser motiu més que suficient per obrir un espai de reflexió en els dos àmbits per veure què s’ha fet malament. Tant per assumir responsabilitats com, en especial, per esmerçar-se a buscar nous camins de diàleg.
Ho veu factible?
[Riu] Certament no són les millors setmanes per ser optimista políticament, però vull creure que hi ha prou gent dins dels dos mons, el polític i el comunicatiu, capaços de fer aquesta reflexió. El que no tinc tan clar és si podran fer arribar el missatge i no deixar-se endur per la manera de funcionar del dia a dia, que clarament afavoreix l’enfrontament i el distanciament. Vull ser optimista, perquè l’alternativa no és gens bona.
Fan bona la coneguda frase: “Com pitjor, millor.”
Sí. L’escenari s’ha accelerat molt i juga a favor d’un conflicte que sembla que no té aturador. Però si filem més prim, aquí estem parlant que com més allunyats de la ciutadania, pitjor, en tots els sentits. L’enquesta mostra que no sembla que hi hagi suport als discursos, posicionaments, idees i estratègies extremadament agressius amb qui pensa diferent. En canvi, aquests discursos, posicionaments, idees i estratègies semblen instal·lats diàriament tant en els mitjans com en els debats polítics, com si fossin majoritaris, quan en realitat el que fan és cridar i crispar més que els altres. Un debat en què la ciutadania no se senti reflectida segur que no serà bo per a ningú.
Però la darrera aparició d’un partit extremista, com Vox, també va arrasar en suport popular...
Aquí cal estudiar el pes real d’aquest suport o si la visibilitat que s’està donant a la formació, des de tots els àmbits, li atorga una importància o un poder de decisió que no té. Hi ha cert debat sobre si a la gent, sobretot a qui els han votat, els agrada tot allò que defensa el partit o simplement el trien per la novetat o perquè les opcions prèvies no els convencen. Sovint confonem que algú cridi molt l’atenció amb el fet que aquest algú sigui acceptat. El paper dels mitjans de comunicació aquí també és evident, perquè moltes vegades s’han convertit en altaveus de determinats missatges llançats específicament per obtenir ressò, perquè se’n parlés. Vox sap captar i aprofitar-se d’un estat d’ànim, però no queda tan clar que el generi.
El respecte és l’emoció més compartida entre els entrevistats, però la impotència obté el segon lloc. Això no és preocupant?
Ho és, perquè implica certa frustració amb les estratègies dels altres, i crec que té a veure amb la dinàmica d’una part de la població que viu neguitosa amb tot això que està passant. És sens dubte un element que cal gestionar, però sobretot un element que cal reconduir, perquè tot el que siguin emocions de frustració i de signe negatiu són difícilment conciliables en una democràcia madura.
El paper de les xarxes socials com a abocador de l’agressivitat i la negativitat és clar.
Les xarxes socials tenen un problema: la gent que és maniquea o que té idees més contraposades són sempre més proclius a participar en el debat digital. A més, juguen amb l’avantatge que els missatges més ofensius són aquells que més es recorden. Això genera una petita distorsió, perquè així com les situacions que es generen al si dels partits la gent se les pot prendre amb certa distància, tot allò que es crea i es reprodueix a les xarxes sembla que es confon amb més facilitat amb la realitat. El ciutadà o l’usuari de les xarxes socials no estaria de més que es plantegés si val la pena entrar en determinades discussions que sap que no portaran enlloc i que, de fet, no busquen l’entesa sinó generar tensió. Però també estaria bé que aquelles veus que opinen diferent, però que no estan als dos extrems, poguessin trobar el seu espai i mostrar que hi ha alguna cosa més que els dos punts antagònics.
Es fa una estirada d’orelles als governs català i espanyol perquè no han fet bé la seva feina a l’hora d’intentar trobar una solució al conflicte territorial. Però resulta curiós que se’ls posi al mateix sac quan Catalunya n’ha sortit més mal parada.
La pregunta era més genèrica i se centrava en si s’havien comès errors per part dels dos governs. El què sí que queda clar és que hi ha més percepció que el govern espanyol ha comès més errors que no pas el català. I en deixen constància tant aquells enquestats que estan més d’acord amb els supòsits no independentistes com, sobretot, aquells enquestats que es declaren a favor d’un estat català. Aquest fet es tradueix, però, en la voluntat d’intentar un diàleg més obert.
Parlem de diàleg. Un 79% dels participants en l’enquesta s’hi mostren a favor i un 50% entén que aquest diàleg no es pot encotillar en el marc de la Constitució. És el camí que s’ha seguir?
És una bona notícia que la majoria aposti pel diàleg, que entengui que és la millor manera per resoldre la situació i que la meitat dels enquestats creguin que no hi pot haver límits previs a l’hora de buscar solucions. Però quan fem aquesta pregunta captem també l’escepticisme que la proposta del diàleg pugui esdevenir una realitat palpable. En aquest sentit, una tercera part de les persones enquestades mostren els seus dubtes sobre que les coses arribin a bon port, tot i donar suport majoritari a la negociació entre les dues parts enfrontades. Precisament, aquesta pregunta ens torna a recordar l’escepticisme de la ciutadania envers les institucions o, en concret, envers la seva capacitat o voluntat de tancar un acord i posar fi al conflicte territorial.
L’enquesta posa l’accent en la necessitat de buscar la complicitat de la societat civil. Una societat civil que sembla prou desenganyada després de veure que les seves mobilitzacions multitudinàries no han donat els resultats esperats.
Nosaltres el que diem és que hi ha una oportunitat gran de garantir la cohesió social amb el diàleg entre les persones del carrer, perquè aquest diàleg no n’ha sortit tan mal parat com la relació entre ciutadania i polítics. Per tant, és imprescindible fomentar espais de trobada. També som conscients que el pes de les negociacions el continuaran portant les institucions, però és igual d’important i bàsic que aquestes institucions entenguin i atenguin el diàleg social per poder avançar.
Europa com a àrbitre en el conflicte?
Tots els elements que facilitin que el diàleg institucional funcioni i funcioni bé, i no entri en dinàmiques que no porten enlloc, ha de ser benvingut. Però el paper concret d’Europa s’escapa dels límits del treball que s’ha fet.
Qui més crida, qui més reclama atenció no és sovint qui més raó té.
La gent que crida i, en especial, la gent que expressa les seves idees de forma contundent i amb molta gesticulació aconsegueix introduir el seu missatge més fàcilment i també que es recordi per més temps. Aquesta situació genera la falsa expectativa que són dipositaris de la raó, del que pensa la majoria de la gent. Hem de fer un gran esforç per trencar aquesta imatge, sobretot perquè ens trobem que les persones que se senten més agredides per les institucions tendeixen a estar més disposades a participar en els debats. Hi són més presents. Hem de posar el focus en la gent que té un discurs diferent, més inclusiu, més respectuós que aquesta minoria que es fa sentir molt. Si parlem de percentatges, ens trobem que la polarització es manté en un 25% de la població, però si atens només la seva presència constant en els espais i en els mitjans, fa la sensació que és un 80% el que està enfrontat, i no és així.
Recomaneu aplicar la CURA: curiositat per les opinions diferents, respecte a les persones –independentment de les seves opinions– i autocrítica, perquè ningú té la veritat absoluta. Certament difícil.
Sí, no és fàcil, sobretot si partim del moment actual, en què el debat està molt tensat i de vegades sembla impossible aturar un procés que s’ha anat accelerant, però tenim un element molt a favor per aplicar els principis que recull la CURA, i és que ens portaran a tots a viure millor, amb una societat més respectuosa amb qui pensa diferent. Crec que els beneficis que busquem són especialment importants per renunciar-hi sense ni tan sols haver-ho intentat.
En una situació de pandèmia com la que estem vivint, creu que el ciutadà pot acabar canviant el seu posicionament actual?
En el debat territorial estic convençuda que no hi haurà canvis afavorits per un escenari de crisi sanitària. De fet, l’enquesta mostra que la polarització, i per tant les posicions més oposades, no és tan accentuada quan es tracten temes com l’economia, la mateixa resposta a la covid-19, el feminisme, l’ús de la llengua, la classe social i la immigració. Les majories són més àmplies i més cohesionades. En aquest camp, es podrien obrir finestres de diàleg, però el cert és que un escenari com el de la pandèmia afavoreix més la frustració. Tot i això, crec fermament que les institucions haurien de fer un esforç per demostrar a la població que amb les seves decisions estan posant les persones en el focus de tot plegat i això serviria en certa manera perquè la gent recuperés la confiança
Hi ha, doncs, motius per tenir esperança en un futur millor?
Soc moderadament optimista, però sens dubte crec que sí.
FORMADA DINS I FORA DE CATALUNYA
Berta Batet és politòloga per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), màster en comportament polític i opinió pública per la Universitat d’Essex, al Regne Unit, i doctora en ciència política i relacions internacionals per la Universitat de Leicester, també al Regne Unit. Des del començament de la seva carrera acadèmica, ha intentat col·laborar i aportar dades perquè el debat polític tingui més evidències que permetin debatre millor. Actualment, és investigadora postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha col·laborat puntualment amb diferents mitjans, com ara El Periódico. Ha coordinat l’enquesta sobre convivència i polarització a Catalunya sobre una mostra de 2.010 entrevistes segmentades per sexe (1.019 homes i 991 dones), edat i residència geogràfica.L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), dirigit per Kristian Herbolzheimer, és una entitat de recerca creada pel Parlament de Catalunya l’any 2007 amb la finalitat de promoure la cultura de la pau en la societat catalana.
EL 2018 JA ERA BONA O MOLT BONA
Els catalans ja teníem una bona o molt bona convivència l’any 2018, quan l’ICI va fer una primera enquesta de percepció de la població. Llavors, els ciutadans la puntuaven amb un 7,2 d’una escala de 10 en l’àmbit general i pujava a 7,8 en el del municipi o barri. Els principals problemes que amenaçaven la convivència eren l’incivisme, per a un 45% dels enquestats, i les diferències culturals derivades de la immigració, per a un 30%, i els seguien la delinqüència i problemes relacionats amb les drogues (23,5%), la inseguretat (20,6%) i la xenofòbia (14,2%). L’enquesta també feia incís en la percepció de la seguretat, en què el 61,6% de la població en feia una bona valoració, amb una puntuació mitjana de 6,7 punts en una escala de 10, i el percentatge també augmentava, fins al 72,4%, quan es valorava la seguretat al municipi o barri, amb una puntuació de 7,2. Tant la convivència com la seguretat es valoraven més positivament en entorns menys urbans.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.