“La mort als camps francesos ha estat poc tractada”

La mortalitat als camps francesos ha estat molt poc tractada i de manera parcial, tant en fonts primàries com secundàries locals, almenys que se sàpiga. Hom parla, per exemple, de més de 160 morts a Argelers a causa de malalties i ferides mal curades; del camp de Bram, es diu que hi van morir deu persones l’endemà mateix d’arribar-hi; entre el 26 de febrer i el 4 de març, vint més a l’Hospital de Sant Lluís de Perpinyà, etc. En general, per exemple, els llibres de decés no recullen –com passa també a casa nostra– la totalitat de les morts als camps o hospitals. Ignorem si la condició i l’estatus de refugiat o refugiada concentrat, l’abandonament de les autoritats en origen, el desbordament i la desatenció locals, així com la indiferència de tercers països, hi van tenir alguna cosa a veure. En els darrers anys, s’ha avançat una mica més, però el resultat de la recerca pel que fa a l’estudi de la mortalitat als camps continua sent insuficient. Esperem que la nostra contribució ajudi una mica més i aporti llum al coneixement de l’exili i del cost humà en la seva totalitat.

En xifres globals, en tot l’abast geogràfic i temporal de l’exili, per descomptat que n’hi va haver més. Centrats, però, en el període que hem estudiat, del gener del 1939 al gener del 1940, i geogràficament als camps dels departaments actuals del Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, creiem que la xifra de víctimes mortals és molt afinada. El fet que el grup d’edat comprès entre els 0 i 4 anys representi prop del 9% ens està reflectint una realitat que era evident, una elevadíssima mortalitat infantil, però la seva presència a la llista ens demostra una voluntat clara d’elaborar un recompte exhaustiu. En aquest sentit, la localització a la llista de la petita Hortènsia Cortina Vidal ens va fer adonar d’aquesta voluntat. Per contra, som conscients que no els tenim tots, i això ens ho va fer veure la no presència a la llista de Roser Guàrdia Gabarrós.

Si acceptem com a bones les xifres que donen la Comissió Ministeri d’Afers Estrangers francès, l’Informe Valière i la historiografia sobre l’exili, i molt especialment les xifres que fa anar Javier Rubio, el nombre total d’exiliats en els primers mesos del 1939 es trobaria al voltant de 440.000, entre civils (dones, vells i nens), invàlids i ferits (sense especificar si són civils o militars), homes civils útils i militars. D’aquests, prop d’uns 300.000 es repatriarien entre febrer i desembre del 1939. Aplicant el càlcul sobre el total que hauria passat a l’exili, podria rondar el 4 per 1.000. Si ho apliquem sobre els que romanen a l’Estat francès després de les repatriacions, aquesta xifra pujaria fins al 12 per 1.000.

Falta de previsió, enduriment de les mesures legals i administratives per part de l’Estat francès, improvisació d’espais, inseguretat i incerteses de tota mena, des del reconeixement d’asilat temporal en lloc de refugiat polític fins a la utilització sense escrúpols de cap mena per part de les autoritats franquistes dels refugiats en les seves negociacions amb l’Estat francès, les restriccions d’accés al mercat laboral per part dels refugiats, les dificultats en els reagrupaments familiars, camps improvisats construïts pels mateixos interns a mesura que hi anaven arribant i sense una infraestructura sanitària en un primer moment, repatriaments forçats, higiene inexistent, malalties per deficiències alimentàries i aigua salobre no potabilitzada.

Les fonts, i molt especialment Javier Rubio, constata que més d’un terç de l’exili procedia de Catalunya. En xifres relatives parla d’un 36,5 % del total, seguit d’Aragó (18 %), el País Valencià (14,1 %), Andalusia (10,5 %) i la resta de la Península (20,9 %). És indiscutible, doncs, que el contingent català és el més nombrós amb diferència. Cal tenir en compte, a més, que una part molt important dels refugiats no catalans que passen a l’altre cantó dels Pirineus procedien d’un primer refugi, molts cops itinerant per diverses poblacions de Catalunya, com a evacuats de zones de guerra de tot just l’inici del conflicte civil. Del total de víctimes de la llista, coneixem l’origen i/o la residència en un 35% dels casos. En un percentatge tan baix és difícil poder extreure conclusions, perquè potser tenim una visió esbiaixada. En tot cas, si només ens fixem en la informació d’origen, i tenint en compte els pocs casos en què disposem d’aquesta informació, veiem que la majoria són catalans i amb especial rellevància pel que fa a les demarcacions de Barcelona i Tarragona. Per comarques, observem que, òbviament el Barcelonès és la comarca amb més presència i al darrere ens apareix la Ribera d’Ebre. De fet, la presència ebrenca és força important. Si tenint en compte les comarques de les Terres de l’Ebre (el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre), en total reporten més víctimes que el Barcelonès. És el cas d’una de les dues víctimes de més edat, Francisco Galindo Sendra, de 86 anys i veí del Ginestar (Ribera d’Ebre).

Durant els primers dies de l’exili, la mortalitat va esdevenir molt elevada. Les dificultats del trajecte, l’esgotament, la falta d’aliments, el fred... són circumstàncies que, evidentment, van afectar tothom, però en major mesura els més vulnerables. En el cas dels combatents s’hi afegia també les ferides mal curades que no van ser a temps d’atendre’s. Pel que fa als infants, la mortalitat va ser especialment elevada en el cas dels nounats i els lactants. És especialment significatiu que recomptem 64 morts menors d’1 any, això representa un 5,5% del total de víctimes de les quals coneixem l’edat. Si ampliem el focus i mirem el grup d’edat comprès entre 0 i 4 anys, el percentatge s’enfila fins a prop del 9%. Val a dir que el grup d’edat amb més mortalitat es troba en el que va de 20 a 24 anys, que representa un 16%. En aquest cas, estaríem en el segment de combatents més joves i inexperts. En darrera instància, cal esmentar també que en el grup de desplaçats també s’identifica un segment important de persones d’entre 60 i 86 anys (format per 85 persones) que acaben de completar el perfil de grups familiars amb l’acompanyament dels avis i àvies.