Una assignatura pendent
La pandèmia del coronavirus ha posat de relleu la necessitat d’implantar el vot electrònic. De moment, pocs països el fan servir de manera habitual
SITUACIÓ
En molts països el vot tradicional s’associa a la credibilitat i a la seguretatCIBERSEGURETAT
La pandèmia ha posat de manifest la necessitat de fer més segur el vot electrònicEnmig d’una pandèmia galopant, el vot electrònic s’erigeix com una de les solucions més efectives per tal de garantir la màxima participació. Tot i això, de moment, són pocs els països que l’han implantat de manera habitual i continuada.
Què és el vot electrònic i com funciona? El vot electrònic és el procés d’emissió, processament i recompte del vot per mitjans digitals. Catalunya, tot i que ha intentat llançar diverses iniciatives per implantar-lo, s’ha quedat al marge dels països que lideren les experiències en vot digital.
El govern fa anys que té l’objectiu d’implantar aquest sistema de vot per a les eleccions, i ja el 2016 va intentar que els catalans que resideixen a l’estranger poguessin oblidar-se del vot per correu, envoltat de polèmica en els darrers temps. Tot i això, va ser un intent fallit. El 2017 el govern espanyol va descartar, de moment, la implantació del vot electrònic per por de la ciberdelinqüència, però la realitat és que un dels motius principals perquè no s’hagi pogut implantar és que Catalunya no té una llei electoral pròpia, per la qual cosa es fa molt complicat poder desplegar un sistema diferenciat de vot.
La digitalització i el vot electrònic es relacionen amb la modernitat i el progrés d’un país però, de fet, si aquest sistema no s’està implementant a la majoria de països és perquè en molts casos no aporta la credibilitat i la seguretat que encara té el vot tradicional. És una barreja entre canviar d’hàbits –anar al col·legi electoral, triar la papereta, dipositar-la a l’urna i fer-se la fotografia de rigor per al mitjans de comunicació si es tracta d’un polític– i confiar en un nou sistema en què una màquina valida els resultats.
Quan es parla de vot electrònic, en realitat es fa referència a sistemes de característiques molt diferents: des d’una papereta que és llegida per un escàner, fins a una màquina similar a les dels caixers dels bancs que registra la decisió electoral a través d’una pantalla tàctil. Hi ha alguns sistemes en què la informació electoral queda registrada en el sistema operatiu de la màquina i d’altres en què la interfície digital s’utilitza només per seleccionar les opcions i el vot no queda emmagatzemat digitalment. Cada sistema no només difereix pel que fa a la seguretat de la informació, sinó també pel que fa a com es presenten les opcions electorals.
Entre els partidaris de votar electrònicament, hi ha els que pensen que això faria augmentar la participació de manera substancial. Estalviar-se les cues del col·legi, el desplaçament i votar sense tenir un horari establert i tancat es qualifiquen com a grans avantatges. És un debat recurrent en un país com Suïssa, on els ciutadans són cridats assíduament a les urnes per decidir sobre un munt d’aspectes. Un altre dels avantatges que esgrimeixen els favorables a implantar aquest sistema és que pot afavorir la participació de les noves generacions, ja que creuen que per a aquesta franja de la població seria molt més atractiu que amb només un sol clic es poguessin votar els representants polítics.
En tot el temps que fa que el vot electrònic és a debat –hi ha països que el van implementar fa dècades–, hi ha hagut casos d’èxit i de fracàs.
Per exemple, entre els capdavanters hi ha Estònia. En les darreres eleccions, celebrades el març del 2019, gairebé un terç de la població va votar per internet i ho van fer des de 145 països. Es dona la circumstància que l’exrepública soviètica és un dels països més digitalitzats del món, on es calcula que un 91% de la població té accés a internet i on la pràctica totalitat de gestions burocràtiques es poden fer des d’un ordinador o una tauleta.
fet al brasil
El Brasil és un altre cas d’èxit. En els anys noranta, es va implantar el sistema de vot electrònic en un país on en les darreres eleccions municipals, el mes de novembre passat, 148 milions de persones estaven cridades a votar. És un sistema ideat i fabricat al país i ajustat a un estat amb tants milions de quilòmetres quadrats i amb zones com l’Amazònia, on es molt difícil arribar. Tot i això, es garanteix que les urnes electròniques, que fan servir un sistema molt intuïtiu, amb les fotografies dels candidats –cal tenir en compte que el grau d’analfabetisme entre la població és molt elevat–, arribin a aquestes zones i que els resultats s’enviïn via satèl·lit.
Les urnes tenen unes bateries autònomes per als casos on fins i tot es fa difícil que hi arribi l’electricitat. Es dona la circumstància que en les darreres eleccions presidencials, en poc més de dues hores, es va conèixer que el nou president seria Jair Bolsonaro. Aquesta dada es contraposa, i es mostra amb orgull des del Brasil, al recompte que es va viure el novembre passat per proclamar el president dels Estats Units. Un altre dels països on el vot electrònic funciona amb garanties des del 2011 és Austràlia. A Nova Gal·les del Sud, en les darreres eleccions, un 63% dels votants van optar per aquest sistema.
Per contra, hi ha el cas d’Alemanya que va interrompre el vot electrònic perquè considera que encara no hi ha prou garanties. El 2005, uns ciutadans van presentar una querella davant del tribunal de Karlsruhe assegurant que les urnes electròniques eren “fàcilment manipulables”. El cas va acabar al Tribunal Constitucional, que va fallar que el sistema era difícil de controlar i que contenia errors.
A Bèlgica, durant unes eleccions el 2014, es van haver d’invalidar 2.200 vots que s’havien efectuat de manera electrònica. A la República Dominicana, a principis del 2020, es van haver de suspendre unes eleccions poques hores després que haguessin començat. Era el primer cop que es feia servir el vot automatitzat i un error tècnic va impossibilitar que se celebressin els comicis amb normalitat. En un terme mitjà hi ha el cas d’Holanda i França. Holanda va ser el primer estat del món a implantar el vot electrònic –en un llunyà 1965–, però des de fa uns anys s’ha tornat al sistema tradicional, perquè un grup de ciutadans va denunciar que els resultats eren fàcilment manipulables. Per la seva banda, a França, l’ús del vot electrònic ha estat intermitent. Es va instaurar el 2011 per a les persones residents a l’estranger, però el 2017 es va deixar de fer servir tot i que amb l’objectiu de tornar-lo a implantar. Als Estats Units hi ha una trentena d’estats que permeten algun tipus de vot electrònic.
Ara, la pandèmia ha posat de manifest la necessitat de fer més segur el vot electrònic, i és que ja hi ha una vintena de països que han començat a accelerar aquest procés preveient que la tornada a la normalitat serà llarga. El coronavirus ha provocat que el fet d’anar a votar a un col·legi electoral –amb tot el que això comporta pel que fa a contactes amb diferents persones– es vegi com una amenaça de contagi. De moment, però, el vot electrònic continua sent una assignatura pendent.
Estònia, una història d’èxit
Estònia, situada a la riba del Bàltic i amb 1.300.000 habitants, és el país que encapçala el lideratge pel que fa al vot electrònic. En les eleccions celebrades el març del 2019, gairebé un terç de l’electorat (244.000 persones) va optar per fer servir el sistema electrònic per escollir el primer ministre. Estònia és un dels països més digitalitzats del món, i el seu procés electoral és un motiu d’orgull per als seus habitants. En aquells comicis, es calcula que milers de persones van votar des de 145 països. L’any 2015, ja havien fet servir aquest sistema, que és tan senzill com introduir el número del document nacional d’identitat i validar una contrasenya que el mateix web facilita.
En les darreres votacions, aquest gest es va poder fer en una mitjana de poc més de dos minuts. Una de les curiositats és que es pot votar tantes vegades com es vulgui, és a dir, que es pot canviar d’opinió, però només la darrera compta com a vàlida. La majoria d’estonians confien en aquest sistema, que està arraconant la manera tradicional d’anar a votar: amb la butlleta a la mà per dipositar el vot a l’urna.
En aquesta república exsoviètica es poden fer gairebé tots els tràmits administratius en qualsevol moment, ja que el portal governamental està obert les 24 hores dels set dies de la setmana. Només les operacions immobiliàries, casar-se o divorciar-se exigeixen la presència física dels ciutadans. Els estonians tan sols necessiten una connexió a internet per votar, renovar el carnet de conduir, consultar les receptes mèdiques, presentar reclamacions per imports menors a 2.000 euros, fer la declaració de la renda, impugnar una multa de trànsit o canviar la direcció del seu domicili.
Que Estònia sigui un dels països més avançats tecnològicament no és una casualitat. Quan el 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica, els nous governants es van adonar que el panorama era desolador. Les infraestructures eren obsoletes i la burocràcia costava una quantitat ingent de diners. Es van dedicar esforços a crear un país digitalitzat, fet que ha suposat un gran estalvi, que es calcula que pot arribar a ser un 2% del PIB. Un altre dels punts forts que té aquest estat, que va entrar a la Unió Europea el 2004, és que ha aconseguit eliminar l’escletxa digital entre la població. Gairebé el 90% dels estonians navega per internet diàriament, i el 87% de la població d’entre 16 i 74 anys es connecta habitualment al web governamental.
HOLANDA, EN PAUSA
Holanda va ser el primer país a implantar el vot electrònic, el 1965. Una de les màquines més especialitzades es va començar a fer servir el 1991 i, en les eleccions del 2006, es van registrar el 97, 5% de vots i els resultats es van donar a conèixer gairebé en temps real. Tot i això, Holanda ha hagut de fer passos enrere en aquest sentit. Un grup de ciutadans contraris a l’ús d’aquests sistemes va poder demostrar que es podien piratejar les màquines i que els resultats es podien alterar fàcilment. En les eleccions del 2017, es va tornar al mètode tradicional: butlletes, urnes, llapis i paper. El govern va esgrimir que actors exteriors hi podrien interferir.
