Els mals i el futur del Barça, disseccionats
Coincidint amb les eleccions i la detenció de Josep Maria Bartomeu, Roger Vinton publica ‘El Barça davant la crisi del segle’, un oportú dibuix que ajuda a entendre els motius que han portat el club a una situació límit
ELS CANDIDATS
“A Toni Freixa no el votaria. Els altres dos em semblen competents, amb habilitats diferents i fins i tot compatibles”ELS PRESIDENTS
“Gaspart havia estat fins ara el pitjor president de la història, un títol que ara s’ha quedat Bartomeu a força distància”“Els elegits per dirigir el club haurien de fer servir aquest volum com una carta nàutica.” És el consell de David Carabén, autor del pròleg d’El Barça davant la crisi del segle, al futur president que ha de dirigir l’enrevessat i enverinat destí del FC Barcelona a partir del 8 de març, després de les eleccions. El líder del grup Mishima i fill d’Armand Carabén, el responsable de portar Johan Cruyff a can Barça el 1973, potser exagera. Però no estaria de més que aquest segon llibre de Roger Vinton, pseudònim que empra l’autor, fos revisat ja no només per directius, sinó també per aficionats i culers preocupats, i amb raó, pel futur i la viabilitat de la històrica entitat blaugrana.
Coincidint de forma casual amb el procés electoral i amb les recents detencions de l’expresident Josep Maria Bartomeu, Jaume Masferrer (assessor de presidència), Òscar Grau (director executiu) i Romà Gómez Ponti (responsable dels serveis jurídics) –en el marc de la investigació Barçagate i per un presumpte delicte d’administració deslleial, corrupció entre particulars i blanqueig de capitals–, apareix aquest assaig en què Vinton descriu un panorama de present i futur preocupant. I pren com a context els 120 anys d’història del club i també la pandèmia, amb arguments a partir d’un discurs personal, que fuig dels relats oficials. “Vaig notar la necessitat en aquest moment històric i de crisi de fer una pausa. És un treball de pensament i reflexió”, diu aquesta veu crítica i independent sobre els mals del club en una dècada “destructiva” i amb la base d’una gestió que qualifica de “delirant” i “que ha passat de deficient a temerària”.
El tema econòmic és un dels eixos del llibre, que cerca les claus per explicar el daltabaix a la caixa. “El Barça és també una empresa, i els números són fonamentals. Són extraordinàriament dolents. Si fos una altra empresa ja estaria en fallida, perquè no podria fer front als creditors. Com que és el Barça, una marca potentíssima reconeguda a tot el món, la situació es pot reconduir”, afirma. “Hi ha unes mesures urgents, de les quals els candidats també parlen. Primer, seure amb els creditors i reestructurar el deute, que a curt termini és superior als 700 milions d’euros, gairebé tot el que factura. És impagable. S’ha de passar a llarg termini tot el deute que es pugui. Sense això no hi ha futur”, analitza. “En segon lloc, s’han de reduir despeses. El Barça ja fa anys que perd diners. Si és la principal entitat esportiva del món, no té sentit no guanyar diners”, afegeix Vinton.
POCA CONCRECIÓ
Després d’una campanya electoral “molt llarga”, ara arriba l’hora de la veritat per als socis. “Trobo que s’ha parlat molt de conceptes genèrics. De concreció, poca. Dels tres candidats, n’hi ha un que no votaria, Freixa, perquè està molt vinculat a un tipus de gestió dels darrers anys que a mi no m’ha agradat, com exposo al llibre. Els altres dos em semblen competents, amb habilitats diferents i fins i tot compatibles. Jo crec que a les dues candidatures hi ha gent molt preparada i molt bona”, explica Roger Vinton, que reconeix que “Gaspart havia estat fins ara el pitjor president de la història, un títol que ara s’ha quedat Bartomeu a força distància”.
Al llibre també es tracta el tema de l’Espai Barça, molt debatut en campanya. Un projecte inviable, segons l’autor. “Tots estem d’acord que l’estadi necessita una reforma. Com a edifici està deteriorat i, a més, desfasat quant a serveis, comparat amb altres estadis. Però si estem parlant que el Barça té un deute impagable total de 1.200 milions hem de pensar que l’Espai Barça en seran 800 més d’addicionals. Això no es pot gestionar. S’ha de fer una reforma, més modesta, i que costi menys diners, perquè no ho podrem pagar”, opina l’autor, partidari d’una fiscalització més profunda de la gestió del club en el seu dia a dia. “Crec que el Barça és un actiu molt important del país, siguis barcelonista o no. És un valor a preservar i s’hauria d’evitar que una mala gestió pogués malbaratar aquest patrimoni. Igual que a Barcelona hi ha edificis protegits, el Barça és una entitat que hauria de tenir un nivell de supervisió superior a una entitat esportiva normal. Sé que pot xocar amb la sobirania total que té la junta i l’assemblea, però crec que la llibertat dels gestors hauria de ser compatible amb uns límits, que evitessin situacions com l’actual, amb una supervivència complicada”, assegura.
Aquest oportú repàs al passat i al present del club també reclama el mateix paper fiscalitzador als mitjans de comunicació. “En els últims cinc anys s’han pres decisions molts errònies que han costat molts diners, i he tingut la sensació que molts mitjans han mirat cap a una altra banda. No calia ni opinar. Només explicar el que estava passant al club. I no s’ha fet. Tinc la sensació que Bartomeu ha pogut fer i desfer sense que des de fora se’l molestés gaire. Ha pogut prendre aquestes decisions tan catastròfiques sense tenir cap mena de pressió. M’hauria agradat que la premsa hagués jugat un rol més crític. Entre cert comportament submís i immolar-se hi ha d’haver un camí”, creu Vinton, que avisa sobre el perill que en el futur l’entitat esdevingui una societat anònima. “Estaria sembrada la llavor de la destrucció, perquè el Barça podria ser d’un senyor del sud-est asiàtic. Tots els valors del Barça acabarien desapareixent. Seria propietat d’algú que no estaria alineat amb la història del club. Tenim el cas del Manchester United. El sol fet de ser avui dia un club esportiu ja és una singularitat”, recorda.
Roger Vinton també aprofita aquest pausat dibuix de la realitat barcelonista per fer un repàs històric a la vida del club i aprofundir en la seva essència. L’autor revela que el famós “el Barça és més que un club” té els seus orígens en una gira del 1928 a l’Argentina, d’on van sortir aquests primers comentaris. “El Barça té una vinculació amb el catalanisme. Segurament ve de la crisi del 1908, quan Gamper decideix redimensionar el club, tractar-lo com una empresa i vincular-lo al catalanisme polític, que començava a estar en ebullició. Quan arriba la dictadura de Primo de Rivera, el Barça ja està etiquetat com a separatista. Ja està consolidada aquesta imatge i en el moment en què el Barça arriba a Amèrica tot això ja se sap. És una realitat que de vegades es vol negar o transformar, però a mi em sembla un error. El club té aquesta filosofia i és la seva. Si algú hi entra i no li agrada és que s’ha equivocat de club”, diu.
A El Barça davant la crisi del segle l’autor recorda la descripció que feia Vázquez Montalbán del Barcelona, “l’exèrcit desarmat de Catalunya”. L’autor opina que “ho ha de seguir sent, tot i que hi ha moments que s’oblida”. “En les eleccions del 1978 hi havia en l’ambient la idea de despolititzar el Barça. Per a Núñez, tot això del catalanisme no anava amb ell. I ara amb Bartomeu també hem tingut certa descatalanització, amb l’episodi de l’1-O, quan es va jugar contra Las Palmas amb tot el que estava passant al país. El Barça és això, el que passa que de vegades hi ha forces que ens empenyen cap a una altra banda”, afirma.