Pandèmia de gènere
Preocupa, i molt, qui pagarà aquesta crisi. Les dones treballen a primera línia, però el sistema no ho valora. La pandèmia pot –vol– arraconar-les?
JUDIT VALL
“La temporalitat laboral impedeix prosperar i fa posposar qualsevol projecte d’estabilitzar la vida. La solució és relativament fàcil, però no hi ha voluntat”SONIA VIVAS
“Anem cap a una situació terrible, amb la pèrdua del nostre dret al treball. Cada vegada que hi ha una crisi, els nostres drets són els primers a abolir-se”TERESA BARÓ
“El temps de cura recau en la dona, se li ha de donar valor. No cobra i, en canvi, aporta una part important de l’economia del país”MAR GAYA
“Si estàs treballant menys hores perquè concilies, si t’has de quedar a casa quan tanquen la classe del teu fill, cobraràs menys”“Collons!, no soc masclista, és obvi que sense la dona estaríem morts. El problema és que hi ha gent que dona suport al feminisme només per flirtejar –els homes ho fan–, i hi ha dones que creuen que les dones són superiors.” Un comentari, dels milers que es publiquen a les xarxes quan algú penja contingut sobre la desigualtat i la necessitat –urgent, de pura supervivència– d’incloure tota la societat en el sistema. És a dir, homes i dones. Es nega la crisi climàtica. Es nega la pandèmia. També es va negar l’Holocaust nazi. No és estrany, doncs, que hi hagi negacionistes del patriarcat. Un altre comentari, a Instagram: “Sempre esteu amb la mateixa història, el rotllo de la discriminació; ja cansa.” Se’ns gira feina: picar pedra cada jornada. El 8 de març, com a Dia Internacional de les Dones, és un moment de reflexió especial. No serà com les diades habituals, amb milers i milers de dones, i homes, al carrer, fent una mateixa reivindicació. Sigui quina sigui la forma que adopti, serà de protesta.
La pandèmia, més enllà de la salut física, està posant a prova el funcionament de la societat. I s’ha fet molt patent la falta de perspectiva de gènere. Els experts parlen d’un desbordament entre moltes dones, per les càrregues que ja duien, i que aquesta crisi ha agreujat. Fa mig any, des d’aquestes pàgines, avaluàvem què havia passat amb el confinament provocat per la covid. Què els havia passat a les dones? Elles havien estat a primera línia, tant al carrer, amb feines essencials, com a dins de casa. Les dades també parlaven de més maltractaments, d’un augment del malestar emocional... Ara, mesos després, l’Institut Català de les Dones confirma en el seu informe L’impacte de gènere de la covid-19 en dades que a l’arrel de tot hi ha la desigualtat. I si hi ha desigualtat és perquè el sistema peca d’un excés de masclisme. I no l’ha portat la covid. L’ha exacerbat. El tancament de les escoles i el confinament han agreujat el que ja se sabia: que la falta de corresponsabilitat en les tasques de la llar i en les cures provoca “una de les discriminacions més patents en el mercat laboral, que obliga les dones a reduir jornades per a l’atenció de familiars i a ocupar hores extres no remunerades per fer les feines domèstiques. Aquesta situació genera segones i terceres jornades laborals no retribuïdes.” El cansament s’entén, doncs. L’estrès, també. Aquest moment podria ser una oportunitat per repensar el repartiment de responsabilitats, els rols que hem donat per bons, el dret de les dones a tenir les mateixes oportunitats. De moment, però, no se’n parla.
Imprescindibles, i gratis
No ens movem de l’entorn laboral, perquè a part de la salut física, a totes ens inquieta què passarà amb l’economia. Per fer-nos una idea de com han estat d’essencials les dones, tenim unes dades de l’Instituto de la Mujer espanyol: més de la meitat de metges són dones; un 84% dels infermers són dones, un 72% en el cas dels farmacèutics, un 82% dels psicòlegs... A Catalunya, del personal de les residències de gent gran, el 84% són dones, com passa entre el personal de serveis socials, que és femení en un 80%. Les dones són el 86% del personal de neteja en establiments... i podríem seguir, amb tantes professions imprescindibles per a la vida.
Les dones, doncs, tenen experiència laboral en moltes feines imprescindibles però molt precàries, temporals, de jornada parcial, i moltes vegades d’economia submergida. I si no estan en l’economia submergida, estan mal pagades, perquè no tenen prestigi social. De la mateixa manera que les cures a la llar no es valoren, quan d’això se’n fa una professió, tampoc.
Feines ‘de dones’?
No és una nimietat, el futur laboral de les dones. Treballar obre la porta a projectes, a ingressos propis, a independència. L’escriptora Isabel Allende hi feia referència recentment, en la presentació del seu últim llibre: “No hi ha feminisme sense independència econòmica.” La qüestió és que fa un any just que la pandèmia ens va escopir a la cara. I en aquest 8 de març és inevitable preguntar-se: la crisi econòmica es traduirà en un retrocés en els drets laborals de les dones? I quan arribi el moment de la reconstrucció, es tindrà en compte la perspectiva de gènere? Ara ja sabem, i per començar, que l’atur entre les dones augmenta. I que també es veuen més afectades pels ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació).
Sonia Vivas és responsable de l’àrea de Justícia Social, Feminisme i LGTBI de l’Ajuntament de Palma. Expolicia, forma part del grup municipal d’Unides Podem. És molt activa a les xarxes, denunciant la violència de gènere, l’homofòbia, la corrupció. Sap de què va, la discriminació. “Em preocupa l’explotació, o la sobrexplotació, de les professions feminitzades i com es veu que les dones passem a segona fila, tot i estar a primera línia. I em preocupa el paradigma sobre el qual pensen reconstruir el país.” I segueix: “Les professions feminitzades són les de les cures. Se’ns impulsa a escollir professions que s’emmarquen dins d’allò que, se suposa, hem de ser les dones. Després hem vist que hi ha una bretxa salarial que ens perjudica, encara que som les que ocupem majoritàriament aquestes professions. Tot plegat, a més, ara ens ha fet estar sobreexposades al coronavirus, quan no se’n sabia res. I després ens trobem que són els homes que hi ha en aquestes professions feminitzades els que han sortit fent discursos a la televisió. Se’ls ha preguntat a ells, no a nosaltres!”
Totes les fonts coincideixen en l’evidència: caldrà reconstruir. Ara bé, com? Aprofitem per anar a fons? “En el cas de les Illes, s’està plantejant afavorir els grans empresaris, els que són amos d’hotels perquè puguin enderrocar-los fins a un 90% i fer-hi ampliacions a preus de saldo i com aquell qui diu sense demanar permisos. Això vol dir afavorir els grans empresaris, activar les professions masculinitzades, com és la construcció, però sense parlar de signar convenis perquè després es contractin dones.” Vivas manté que s’està preparant un pla Thatcher encobert: “Un pla Thatcher per sortir de la crisi vol dir orientar els esforços cap a les feines masculinitzades, com la construcció, i nosaltres quedar relegades a tornar a la llar a cuidar de les famílies.” De fet, si les dones treballen en sectors precaris, si no es fomenta l’ocupabilitat de la dona amb un pla de rescat, l’empresari acaba fent el que Vivas anomena un 2x1: “Contracta el treballador, però amb la precarietat salarial que hi ha i com que no hi ha plans per contractar dones, ella es queda a casa. L’empresari el contracta a ell, precaritzat, i la contracta a ella, perquè facilita la feina de l’home assistint-lo a la llar. Tornem a la divisió del treball home-dona que fa tant mal i que tant ens perjudica.” L’alternativa, doncs? Una reconstrucció que sí que impulsi el treball masculinitzat, “però que a la vegada faci un esforç per millorar l’ocupabilitat de la dona. Si no és així anem cap a una situació terrible, amb la pèrdua del nostre dret al treball. Cada vegada que hi ha una crisi econòmica, els nostres drets són els primers a abolir-se, i tornem a la casella de sortida.” “No soc gaire optimista respecte al que ve, però és que nosaltres, les dones, enfrontarem més precarietat i pèrdua de drets, i no solament laborals, també civils. Les dones que pertanyen a minories, les que estan més precaritzades perquè tenen més dificultats per defensar els seus drets en la societat, es trobaran als marges. Augmentarà molt l’atur femení, i ja sabem a què porta: les dones som també les mestresses de la pobresa i l’analfabetisme al món.”
Dues crisis diferents
Judit Vall és economista, professora a la UB, investigadora de l’Institut d’Economia de Barcelona. “S’ha documentat que de la mateixa manera que el 2008 la crisi va afectar més els homes, pel tipus de sectors que va tocar, bàsicament la construcció, la indústria i els sectors que en depenen, i que estan molt masculinitzats, en la crisi d’ara s’ha afectat els sectors que tenen un tracte més proper amb els clients, el sector terciari, el sector serveis, que està molt més feminitzat. Quant a possibilitats de perdre la feina i d’entrar en un ERTO, en tenen més les dones.” Cal afegir que en el sector serveis es fan molts contractes temporals. “Si vas entrar en un ERTO el març passat, però tenies contracte temporal, que és molt comú, en acabar-se el contracte, se’t va acabar també l’ERTO. Moltes dones s’han trobat desprotegides.” Ha passat aquí i en molts països d’Europa. Per què a Espanya i a Catalunya potser més? “Perquè depenem molt del turisme i del sector serveis en general. És molt diferent d’Alemanya, per exemple, amb una estructura econòmica molt més basada en la indústria.” Les dones, també arreu, van assumir l’extra de càrregues derivat del tancament de les escoles i d’altres serveis. “Cal dir que als EUA, en un 10% de les famílies, han estat els homes els que han assumit aquest rol, perquè les dones treballaven a la sanitat, o a l’alimentació, per exemple. Està demostrat que això té un impacte important a llarg termini, perquè els fills aprenen uns rols de gènere menys tradicionals i més d’acord amb la igualtat.” Que hi hagi un retrocés en el camí cap a la igualtat o que s’avanci dependrà en bona part, diu, de les polítiques. “És un escenari preocupant a mitjà i llarg termini, i dependrà molt de la consciència dels governants per revertir-ho.”
Vall és de les que pensa que el teletreball pot ser una eina positiva si les empreses el mantenen un cop passat tot, perquè veuen que millora la productivitat: “Això pot beneficiar les dones, perquè moltes s’agafaven jornades reduïdes o deixaven de treballar pel fet de voler combinar les tasques professionals i les familiars.” Caldria preguntar-se si ella ho vol fer o ho ha de fer. I si la parella fa el mateix. El cas és, però, que es pot veure com una oportunitat: “No sortir del mercat laboral voldrà dir que no dependrà de l’home, que tindrà la seva pròpia pensió... Si no ha demanat reduccions de jornada, pot ajudar-la a l’hora de promocionar-se. Si està fent jornada reduïda, potser no pot demostrar tot el que val de la mateixa manera que algú que disposa de la jornada laboral completa.”
Sí a la visibilitat
S’acaba de publicar Imparables. Comunicación para mujeres que pisan fuerte (Paidós, 2021), de l’experta Teresa Baró. “La pandèmia afecta especialment les dones més invisibles, les que no tenen veu pública.” I ens recorda que, en general, a totes les dones els cal aquesta projecció. “Amb la pandèmia les dones tenen molt més risc de ser invisibles. I quan es torni al treball presencial és molt possible que els que tornin siguin ells, els homes. Elles es quedaran a casa, combinant la feina amb les rentadores, i ells s’aniran promocionant.” Baró reflexiona sobre el temps. Un altre cop, com s’organitzen, qui fa què. “S’ha de fer un replantejament dràstic. El temps de cura recau en la dona, així que, primer, se li ha de donar valor. La dona no cobra i, en canvi, aporta una part important de l’economia d’un país. Què fem, doncs, amb els temps de les cures? Això vol decisions polítiques, conscienciació. S’ha de plantejar una vegada per totes. El temps és clau.”
Mar Gaya, fundadora de la consultoria Igualando, és vicepresidenta de l’entitat 50a50, d’empresàries i directives. El 8 de març organitzen el fòrum Hipàtia (en línia). “No en tinc cap dubte, la pandèmia, més enllà de les lleis escrites, ens afectarà en la realitat. Perquè... qui està fent ús de les mesures per conciliar? Quan s’observen les dades per sexe es veu que són les dones.” Negar les desigualtats estructurals és negar la realitat. “Tal com anem, la bretxa salarial s’eixamplarà, perquè si estàs treballant menys hores perquè concilies, si t’has de quedar a casa quan tanquen la classe del teu fill, és clar que cobraràs menys.”
Havia de durar poc i ja ha passat un any i encara queda. Estan fent de cuidadores. Què passarà, però, després d’un parèntesi de dos anys? “No sabem com es veuran afectades les seves carreres.” I la gran pregunta, sobre la recuperació. Com es farà? Moltes dades amb les quals es treballa no estan segregades per sexe, comenta, i conclou: “Com pots aplicar solucions a una crisi si no ho estàs analitzant tot per sexes?”
Límits al treball temporal
Una acció concreta podria ser posar fre als contractes temporals que proliferen en el sector serveis, en què la presència de la dona és molt gran. Diu l’economista Judit Vall: “La temporalitat laboral impedeix prosperar i fa posposar qualsevol projecte d’estabilitzar la vida. La solució és relativament fàcil, però no hi ha voluntat política. La major part de contractes temporals s’usen per cobrir places permanents. Hi ha més cinc-cents tipus de contracte, i en proposem un d’únic, i que sigui temporal només si es pot demostrar que ho és.”