L’estat s’ha d’aprimar
Joe Biden, amb la major despesa pública des de la Segona Guerra Mundial, desactiva el dogma que el govern no és la solució sinó el problema, promogut per Ronald Reagan fa quaranta anys
Fa quaranta anys, en el seu discurs d’investidura com a president dels Estats Units, el republicà Ronald Reagan va pronunciar una frase que va marcar una època: “El govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema.” Amb Reagan van arribar importants reduccions d’impostos i la confiança, amb el suport majoritàriament de republicans i demòcrates, que la prosperitat provenia de l’economia de mercat i que el sector privat era més eficient que el públic. El demòcrata Joe Biden, que va donar suport llavors a aquesta agenda com a senador, ara està desmuntant aquest paradigma neoliberal, amb una aposta per una destacada intervenció estatal i un reforç dels febles sistemes de benestar social.
“És una inversió als Estats Units que només es dona una vegada en cada generació, un fet no vist des que vam crear el sistema d’autopistes interestatals i la carrera espacial dècades enrere. De fet, és la major inversió en ocupacions des de la Segona Guerra Mundial”, va afirmar Biden al març, en anunciar un pla d’inversió pública de 2,25 bilions de dòlars dissenyat per redirigir el teixit econòmic cap a un creixement sostenible i verd, que inclou més de 600.000 milions per modernitzar la xarxa de transport i renovar la flota federal amb vehicles elèctrics. Setmanes abans, el Congrés nord-americà havia aprovat un tercer pla de rescat fiscal, el tercer als EUA per contrarestar la crisi desencadenada pel coronavirus al país, per un valor d’1,9 bilions de dòlars i amb especial èmfasi en el suport a les famílies amb menys ingressos.
Des del començament de la pandèmia, els governs d’arreu del món han anunciat més de 13,8 bilions de dòlars (el 13,5% del PIB mundial) en fons d’emergència, més de quatre vegades l’ajuda prestada durant la crisi financera. Per la borda s’han llançat principis establerts, com l’assistència social només per als més pobres i la seguretat social només per als que han pagat. Han redescobert la importància d’una peça bàsica de l’estat del benestar, la sanitat pública, que van abandonar sense manies amb les retallades aplicades durant la crisi financera. Amnistia Internacional calcula que la despesa en aquest àmbit a l’Estat espanyol del 2018 va ser un 11,3% inferior a la del 2009. A Catalunya, la caiguda va ser més gran, d’un 12,37%. Segons el pla pressupostari del govern espanyol, la despesa pública en sanitat d’aquest any serà un 11,3% superior a la de l’any 2019, previ a la pandèmia, i representarà el 6,9% del PIB.
L’emergència social creada pel coronavirus també ha obert el debat sobre un concepte, la renda bàsica universal, que era cosa d’il·luminats. Es considerava que garantir uns ingressos mínims a tothom era econòmicament ruïnós i socialment afavoridor de la vagància, però la mateixa OCDE –organització que agrupa els països més industrialitzats– va donar suport a iniciatives com l’ingrés mínim vital (IMV), aprovat l’any passat a l’Estat espanyol, una prestació no contributiva de la Seguretat Social que garanteix un nivell mínim de renda.
El juliol de l’any passat, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament demanava la introducció d’una renda bàsica per a 2.200 milions de persones –més d’un terç de la població mundial– que viuen sota el llindar de la pobresa.