El dossier

Jugant amb foc

La mala sintonia insalvable entre Junts i ERC passa al davant de les diferències programàtiques i estratègiques i aboca les negociacions a una resolució incerta

EL DESLLORIGADOR
Els dubtes són a l’entorn de si fa més vertigen anar a eleccions o compartir taula a la sala Tàpies
FATIGA CRÒNICA
En aquest punt de la negociació, el que separa més ERC i Junts és la dificultat de mantenir les relacions personals

El compte enrere per a la convocatòria automàtica de les eleccions comença a avançar irremissiblement sense que els dos principals partits implicats a evitar la caiguda pel pedregar hagin acostat posicions amb prou garanties per assegurar alguna sortida que depengui d’una investidura reeixida, ja sigui amb la fórmula en solitari, amb suport externs o en coalició.

Les alarmes, que fins a la setmana passada estaven activades amb un volum encara baix, es van descontrolar arran de l’anunci del candidat Pere Aragonès, dissabte passat, d’optar per un govern en solitari. A Esquerra es van atipar d’aguantar la indefinició de Junts i des de Lledoners van arribar ordres de tirar pel dret. Davant d’aquesta reacció, els juntistes, després d’haver negociat durant setmanes sense cap pressa i enviant a l’exterior missatges contradictoris, han anat jugant perillosament a la indiferència davant la possibilitat d’una nova crida a les urnes, la qual cosa ha desencadenat una guerra de nervis que ara mateix té un desenllaç imprevisible perquè tant els uns com els altres han perdut fins a cert punt el control de la negociació.

Quines són les diferències insalvables entre els dos partits majoritaris? Segons fonts d’ambdues formacions properes al nucli de la negociació, les disputes irresolubles ja no són ni sobre la distribució de les responsabilitats de govern (que fa una setmana estava pràcticament tancada) ni en relació amb l’acceptació d’una taula de diàleg amb Madrid que, tot i la divergència pel que fa a les expectatives d’èxit, tothom té per indefugible. Ni tan sols es pot considerar un obstacle el Consell per la República, ja que el mateix organisme no té intenció d’esdevenir una nosa per arribar a bon port i està determinat a no interferir almenys per poder desembarrancar l’inici de la legislatura.

Quin és el problema, doncs? És una pura i simple qüestió de relacions personals. Els quadres d’Esquerra i Junts, literalment, no se suporten. Políticament parlant, però en molts casos tampoc personalment. Aquests últims dies a les xarxes socials hi ha hagut alguns exemples en obert de retrets, insults i desqualificacions creuades impropis dels membres de dues formacions que se suposa que estan intentant posar-se d’acord. És només la punta d’un iceberg que s’ha anat glaçat després d’anys de governar conjuntament sent rivals electorals, després de dècades de disputes soterrades que evoquen una política desapareguda fa més d’una dècada, però que per a desgràcia de la ciutadania encara existeix, i ben arrelada, en l’imaginari dels negociadors. A banda i banda de la taula, hi ha asseguts portaveus ancorats encara en l’antipujolisme, uns, i en l’antitripartit, alguns dels altres. No hi fa res que Pujol sigui un cadàver polític que no governa des de fa gairebé dues dècades i que la seva herència hagi anat a parar a la paperera de la història. No hi fa res que els actors del tripartit estiguin tots políticament jubilats. El pes de les tradicions respectives és superior a la interpel·lació de les necessitats futures.

Arribats a aquest punt del procés, els dos equips negociadors es troben en el destret d’haver de decidir si fa més vertigen anar a eleccions o haver de compartir taula cada dimarts a la sala Tàpies del Palau de la Generalitat, on es reuneix el govern. En aquest sentit, hi ha fins i tot discrepàncies en cadascuna de les formacions per separat. Aquests últims dies s’ha especulat amb un suposat torcebraç entre el sector institucional de Junts (encarnat en els elements procedents del PDeCat que pensen que governar sempre és millor que no fer-ho) i els nouvinguts a la política, amb una visió de la jugada menys lligada a la necessitat de beneficiar-se d’algun dels cinc-cents càrrecs de confiança que depenen de la formació de govern. L’obstacle, tanmateix, no és exactament la falta de coherència interna dels juntistes. A ERC també hi ha una certa pulsió provocada per la fatiga d’un procés que ajorna eternament el cicle històric que els esquerristes consideren que els toca liderar. Hi ha una certa opinió de trencar el marc referencial de l’última dècada i de mirar de sortir reforçats com a partit de les urnes encara que sigui a costa de perdre una majoria absoluta independentista que a la pràctica és inoperant. En el context d’un plantejament de reconstrucció nacional a deu o vint anys vista, com proposa Oriol Junqueras, i que la tropa més abrandada interpreta com a renúncia a la independència fent una lectura superficial del paper, la solidesa organitzativa és prioritària. A l’altra banda, en canvi, hi ha una falta de senyals lluminosos clars procedents del far de Waterloo. Puigdemont, de moment, sembla que ha assumit un paper similar al del seu antagonista Mariano Rajoy durant l’època dura del procés, amb la tàctica de deixar passar el temps sense prendre decisions o inhibint-se amb les decisions dels altres. Amb l’única diferència, no pas menor, que mentre que el president espanyol només es dedicava a llegir el Marca, el líder de Waterloo continua plenament ocupat batallant (un altre cop amb èxit com s’ha vist aquesta mateixa setmana) en el front europeu d’internacionalització del procés. En el fons, l’actitud de llançar el barret al foc de Junqueras i l’aparent passivitat de Puigdemont són dues maneres de manifestar una fatiga compartida. Mentrestant, els que hauran de pilotar la nau al govern efectiu tampoc tenen la capacitat absoluta de decisió, la qual cosa és la manifestació clara d’una de les anomalies més sagnants provocades per la repressió judicial.

La intervenció recent a la desesperada de la CUP per intentar posar seny i les ultimíssimes declaracions des de Junts podrien fer pensar que la porta a la formació de govern torna a estar una mica oberta. Els entorns del nucli negociador, tanmateix, no són tan optimistes. El punt actual del procés continua sent com carregar la culpa del fracàs a l’altre més que no pas intentar trobar una solució que eviti mals majors. En el context d’una realitat que pot canviar en minuts, el precipici encara no sembla prou a prop per intentar aturar les màquines de la discòrdia.

EL SENY D’ÒMNIUM, LA RAUXA DE L’ANC

La perplexitat de la parròquia independentista més enllà de les disputes dels trolls i opinadors orgànics alineats amb els uns i els altres ha forçat a fer un pas endavant a les entitats sobiranistes, que fins ara s’havien mantingut en un prudent segon terme. Des d’Òmnium el seu president, Jordi Cuixart, s’ha erigit com a veu de la consciència del moviment independentista, segurament l’únic personatge que actualment té autoritat per generar consensos populars. L’ultimàtum, en un acte dimecres a l’Hospitalet és incontestable: “Que s’acabin els linxaments i els insults entre companys de lluites compartides.” Més en línia amb l’acció directa, des de l’ANC s’ha convocat una protesta per pressionar des del carrer mentre la seva presidenta, Elisenda Paluzie, ja ha advertit que si no hi ha acord, que no comptin amb l’ANC en cap fòrum sobiranista on hi hagi els partits.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)