Anàlisi
Oh! Europa
A l’Alguer s’ha fet evident el xoc entre aquell club d’estats d’Europa i allò que aspira a ser la UE, un espai comú
El 1994, TV3 estrenava una de les sèries còmiques més recordades: Oh! Europa, dirigida per Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Eduard Cortés i protagonitzada pels actors de la companyia Dagoll Dagom, que donaven vida a un grup de premiats en un concurs d’una entitat bancària per recórrer en autocar els dotze països d’una incipient i anhelada Unió Europea. Feia poc, el novembre del 1993, havia entrat en vigor el Tractat de Maastricht pel qual es creava la Unió Europea. Aquella UE ja no és la mateixa, ara la formen vint-i-set estats, i el Tractat de Schengen i el Tractat de Lisboa pretenen configurar-la com un espai únic europeu més enllà que no sigui necessari aturar-se en un control policial a la Jonquera o en qualsevol frontera dels vint-i-set. És en aquest sentit, que la batalla judicial europea encapçalada pel president Puigdemont i la resta d’exiliats té a veure amb l’essència mateixa de la Unió Europea i amb el dret i la ciutadana europea.
ELS NO D’EUROPA
La interpretació de l’abast de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, correspon al Tribunal Europeu i ja ho havia deixat clar el TGUE en la resolució del 31 de juliol passat en considerar que, a més de poder circular lliurement per Europa per fer la seva feina d’eurodiputats, les prejudicials de Llarena deixaven també en suspens la causa oberta contra ells pel Tribunal Suprem i les conseqüents euroordres. De fet, va ser el mateix Llarena qui va promoure la paralització del procés en consultar al TJUE sobre com calia aplicar les euroordres i per saber si un tribunal belga, com va fer amb el cas de Lluís Puig, podia entrar a valorar la competència del Suprem per encausar-los i jutjar-los. De fet, amb aquesta consulta s’intentava evitar que Bèlgica tornés a dir no en el cas de l’extradició dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí.
És cert que el dret és interpretable. No es tracta d’una equació matemàtica i, precisament per això, s’estableixen les dobles instàncies per ajustar i revisar interpretacions, un dret que no han tingut els presos polítics jutjats pel Suprem (i que agrada molt poc a Europa i l’ONU). I en qüestió de jerarquies, si a l’Estat espanyol, la més alta instància judicial i la que marca els criteris i la jurisprudència és el Suprem, a Europa, en matèria de dret europeu, ho fa el Tribunal de Justícia de la Unió Europa, les sentències del qual tenen caràcter vinculant per a tots els estats membres.
EL TRIBUNAL INCÒMODE
El basta, amb entonació italiana, que el president Puigdemont va cridar a Espanya des de l’Alguer dilluns passat, malgrat la coincidència fonètica i gràfica amb la llengua castellana, és una manera de remarcar dos conceptes contraposats d’Europa. I també de denunciar el fumus persecutionis, és a dir la persecució política per part del TS. Europa, té l’última paraula.