El dossier

“Cal reiniciar el sistema”

Els treballadors hospitalaris expressen un malestar profund, que no es calmarà si no és amb fets. Es comença a sentir la paraula ‘vaga’

COMITÈ PARC SALUT MAR
“La gerent cobra més de 128.000 euros. En total, hi ha una vintena de directius que s’emporten 2 milions d’euros anuals de sagnia. Cal un directiu per cada catorze treballadors de trinxera? Tants, en cada centre?”

“Prou contractació precària i eventual.” Això es podia llegir el 26 de gener en una gran pancarta que duien els treballadors del Parc de Salut Mar de Barcelona (depenent del consorci MAR Parc de Salut de Barcelona). Va ser una protesta per obrir un any complex, d’esgotament físic i mental. No descarten res, tampoc fer vaga. Xavier Tarragón, president del comitè d’empresa: “Falten mans, i per això hem de doblar torns i fer moltes hores extres.” Al llarg del 2021 se’n van fer unes 35.000. Mala gestió del centre, saturació d’urgències, amb pacients als passadissos, alguns d’ells havent de passar al servei més d’un dia... La llista és molt llarga. La queixa és compartida per treballadors d’altres centres, com els del Parc Sanitari Sant Joan de Déu o l’Hospital Moisès Broggi. El malestar és molt present a les xarxes. Un dels comptes de Twitter per seguir és Sanitàries en Lluita (@SanitariesL): “Treballadores sanitàries en defensa de condicions laborals dignes en una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública.” Treballadores PS Mar (@Personal Parc Salut Mar), escriu a Twitter, de manera molt resumida i clara, quin és el sentiment actual: “Si ens vas aplaudir, ara ajuda’ns a lluitar.”

A la protesta del 26 de gener a l’Hospital del Mar, la direcció va respondre dient que viuen moments de “gran complexitat”, “com la resta de centres de Catalunya i de l’Estat” i que, d’altra banda, entenen les queixes, ja que fa pocs mesos es va signar el conveni col·lectiu. Un conveni, segons la direcció, que els situa “entre un dels més avançats del sector”. A l’octubre, l’adjunta a la gerència del Parc de Salut Mar i presidenta de la Xarxa Catalana d’Hospitals i Centres Promotors de la Salut, Cristina Iniesta, va ser al congrés de la Sociedad Española de Calidad Asistencial, SECA. Va defensar el “compromís” de les organitzacions amb el benestar de les plantilles: “Es tracta de fer el trànsit de prevenir a comprometre’s amb la cultura real de les cures.”

Una piulada del compte dels treballadors d’urgències de l’Hospital del Mar (@UrgenPSMar), amb data del 8 de febrer: “150 pacients a urgències @hospitaldelmar: 42 superen les 24 hores; 7 superen les 100 hores; l més antic supera les 200 hores!” Els missatges de dies anteriors no són gaire diferents. De fa mesos (anys?) és així. Com s’ha d’interpretar? Des del comitè d’empresa, Xavier Tarragón ens explica: “La pressió que vam patir al principi va ser una bogeria, no estàvem preparats. Però ara, ja en la sisena onada, tot i la desorganització, ens adaptem amb més agilitat. El cert, però, és que hi ha hagut més descontrol en l’última onada, més que en la segona, tercera, quarta i cinquena.” La gestió, deficitària: “La resposta ha estat ineficaç des del principi, i en dos anys no han estat capaços de fer res per ser més efectius.” I segueix: “A urgències estem fatal, esgotats. Dia sí dia també se supera la capacitat de boxs i s’han de veure els passadissos i les sales d’espera amb lliteres.” I això amb desenes i desenes de treballadors confinats. Diu: “Què hi ha al darrere? Mala praxi o no voler o no poder arreglar-ho. Li diem a la gerent: «Parli amb els treballadors.» I ens diu que ja ho fa. Amb qui parla? amb els comandaments?” Al darrere dels problemes, segur, diu, hi ha la retallada de condicions salarials i laborals de la salut pública. No és estrany que hi hagi tants professionals que es “busquin la vida fora de la pública” o que “fins i tot canviïn de professió”. Tot plegat sembla un desmantellament més o menys silenciós dels serveis públics. Com a exemple de mal repartiment, els treballadors exposen que la gerent cobri més que el cap de l’Estat espanyol. “La gerent cobra més de 128.000 euros. En total, hi ha una vintena de directius que s’emporten 2 milions d’euros anuals de sagnia. Els diners haurien de ser per als sanitaris que tiren la feina endavant. Cal un directiu per cada catorze treballadors de trinxera? Tants, en cada centre?”

Molts, diu Tarragón, pensaven que la crisi de la covid portaria canvis. Que els aplaudiments es traduirien en realitats. “Ho pensava... però no.” “Calen més recursos i més ben repartits, però el model català cada vegada està més dividit, més privatitzat.” La col·laboració publicoprivada creixent, amb convenis diferents (sous, jornades, festius) provoca competència, es roben professionals. “Els hospitals competeixen en lloc de col·laborar!”

ON SÓN ELS DINERS?

Jaume Santangelo és membre del comitè de l’Hospital de Marató (depenent del Consorci Sanitari del Maresme). El 2014, el centre va acumular un dèficit milionari i va acabar sent intervingut per la Generalitat, que va exigir un pla de reequilibri. I així segueixen. “La pandèmia ha fet sortir totes les vergonyes del consorci. No es cobreixen els llocs de treball dels qui es jubilen, el material està obsolet i fa anys que els aparells es reparen amb peces d’altres. Anem a pitjor i, a sobre, es volen fer privatitzacions. Acabaran de matar el sistema públic. El personal marxarà a la funció pública o a l’empresa privada per les millors condicions.” I doncs? “L’arrel de tot és la mala gestió i un sistema publicoprivat normalitzat. Amb la covid està passant que qui té uns diners té por d’anar a la pública, i va a la privada, amb la qual cosa s’està afavorint la privatització del sistema sanitari. La mala gestió no és per estupidesa. Hi ha persones amb càrrecs en el sistema a qui ja els va bé tot això, perquè són propietaris d’alguna empresa o perquè es mouen dins d’aquest sistema de privatització. No és que hagin fallat els números, no és que no hagin arribat les inversions, hi ha un enriquiment il·lícit d’algunes persones. Massa intermediaris, òrgans i organismes, jerarquies i jerarques perquè els diners que necessiten els consorcis arribin on calen. Quan els centres depenen de l’ICS, aquest s’ocupa de la gestió econòmica directament, sense intermediaris. Quan es tracta dels consorcis, els diners surten i van cap a una plataforma que els distribueix. Després, un cop als consorcis passa primer pels consells rectors, després... Per què, tot això? Així s’ha empobrit el sistema. No seria més fàcil el tracte directe amb el Servei Català de Salut i que les partides ens arribessin sense mossegades?” Una altra manera d’afavorir l’enriquiment il·lícit, diu, és l’enorme varietat de convenis col·lectius. “Sociosanitaris, un; els de la funció pública, un altre; els concertats, les residències... A més, en el cas dels sociosanitaris i residències, depenen d’Afers Socials. Si rasques, d’un conveni a un altre els canvis són grans. Sempre hem demanat: una sanitat, un conveni.” Els sanitaris coincideixen: “Cal reiniciar el sistema sanitari, tot sencer. Veure què s’ha de fer amb la sanitat, què volem.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)