Amb l’ajuda dels nazis

Espies de casa

L’espionatge franquista va tenir, en un primer moment, un to clarament català, amb noms significatius que van ajudar a finançar-lo, com ara Francesc Cambó i Josep Bertran i Musiu, i d’altres que van fer directament d’espies, com ara Carles Sentís i Josep Pla. La primera peça va ser el Servei d’Informació de la Frontera del Nord d’Espanya (el SIFNE), amb seu al Grand Hôtel de Biarritz. I, en bona part, estava finançat per catalans, entre els quals destacaven, com hem esmentat, Josep Bertran i Musitu i Francesc Cambó, ambdós fundadors de la Lliga Catalana. El SIFNE actuava sobretot al sud de França i a Catalunya, i es dedicava principalment al seguiment informatiu, al control dels vaixells que sortien en direcció a la zona republicana o a interceptar missatges. El 28 de febrer del 1938, el SIFNE va ser absorbit pel Servei d’Informació i Policia Militar. I, paradoxalment, el motiu d’aquesta decisió no era només el desig d’evitar la dispersió i millorar l’eficàcia, sinó també perquè “el nucli dur del quarter del Generalísimo el considerava massa catalanista i monàrquic”, tal com remarca l’historiador Jordi Guix, autor d’un llibre sobre la matèria.

A banda del SIFNE, a mitjans del 1937, quan va aparèixer la informació a Ce Soir, ja hi havia més de cinc centres d’informació política i militar al servei de l’Espanya de Franco. Una altra organització dedicada a l’espionatge era el Comitè d’Ajuda als Refugiats Espanyols. En realitat, malgrat el seu nom, es dedicava a dur a terme treballs de documentació i informació a favor del govern de Burgos. En aquest cas, la participació catalana també era significativa. Un dels seus líders era Jorge Utrillo, un fervent partidari de Franco que havia fugit de Barcelona pocs dies després del cop d’estat. L’oficina també era un focus de corrupció i es va dedicar a promoure repatriacions a canvi de comissions substancioses.

La llibertat amb què actuaven els espies de Franco va provocar un autèntic escàndol en la premsa francesa. Malgrat tot, van seguir actuant com si res, fins i tot amb la connivència d’agents francesos. L’historiador Jordi Guixé, en un documentat estudi sobre l’exili i la repressió a la França de Franco (Universitat de València, 2012), reprodueix un munt de notes i informes sobre objectius militars i civils a la Catalunya republicana. Entre aquests n’hi ha 140 de redactats per José Camps, un dels espies més actius. Contenen informacions sobre l’enviament d’armes a València i a Barcelona; plànols de fàbriques de gas i explosius a Sant Andreu, que qualifica com “de les més importants d’Espanya en fabricació d’explosius”; mapes del camp de vol de Sabadell, del lloc on s’amagaven els avions i del dipòsit principal de combustible al Prat de Llobregat, així com de la localització exacta de trenta-sis avions republicans a Reus, dels quals també s’assenyala l’hora idònia per bombardejar-los. Fins i tot s’hi troben detalls sobre l’emplaçament exacte del refugi antiaeri del president Lluís Companys al Palau de la Generalitat. Camps també feia informes a posteriori, com el que va enviar detallant les baixes i els desperfectes provocats per un dels bombardejos de l’aviació italiana a la capital del país. En aquest darrer informe, a més, es pot comprovar com fins i tot els artillers del castell de Montjuïc passaven informes en què reconeixien la ineficàcia de les defenses de la fortalesa i fins i tot donaven ànims als sollevats.

La complicitat dels nazis

L’espionatge, com ens podem imaginar, no va posar fi a la guerra. Amb la victòria dels franquistes, l’objectiu es va centrar a espiar, perseguir i capturar els principals dirigents republicans. La connivència dels franquistes amb les autoritats franceses era absoluta, ja des d’abans de l’ocupació alemanya. El febrer del 1939, quan tot Catalunya havia estat ocupada però encara no havia finalitzat la guerra, es van signar els pactes coneguts com a Bérard-Jornada, a través dels quals es creaven comissions policials de recuperació de béns a França i es fixaven les condicions per a la vigilància i repatriació dels refugiats republicans.

La situació va canviar de dalt a baix a partir del 14 de juny del 1940, quan els alemanys van prendre París. L’armistici va donar com a resultat el control directe del nord del país a través de l’administració nazi i la instauració d’un règim col·laboracionista a bona part d’Occitània i la Catalunya Nord, conegut com a règim de Vichy. A partir d’aleshores, el règim espanyol va disposar de barra lliure per perseguir els republicans, alguns dels quals van intentar creuar l’Atlàntic per refugiar-se en altres països, especialment a Mèxic. Pocs dies després de l’entrada dels alemanys a la capital francesa, l’ambaixador espanyol, José Félix de Lequerica Erquicia, començava a organitzar els serveis de policia amb la col·laboració del cap de la Falange a França, Federico Velilla, i de l’agent Pedro Uurraca.

L’arribada dels alemanys a la capital francesa esdevindria fatídica per a alguns dirigents republicans, entre els quals Lluís Companys, Joan Peiró i una llarga llista de personalitats. Per evitar la fugida de dirigents republicans, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Ramón Serrano Suñer, va fer arribar una llista a l’ambaixador francès amb més de 600 noms que havien de ser detinguts i extraditats. El 24 de febrer del 1941, es va signar un acord entre el govern de Vichy i Serrano Suñer, segons el qual el govern francès es comprometia “a lliurar al govern de Madrid tots els refugiats espanyols, d’acord amb una llista que serà elaborada pels organismes espanyols constituïts a aquest efecte, una llista que inclourà totes aquelles persones que les autoritats franquistes consideraran responsables de delictes comesos a Espanya, tant els delictes de dret comú com els polítics”.

LA FUGIDA IMPOSSIBLE

L’ocupació de França per part dels alemanys va provocar una autèntica estampida entre els exiliats catalans. En un informe de Pedro Urraca, cap de policia i membre del servei exterior de la Falange, que data de l’abril del 1940, destacava que “la policia francesa segueix la seva persecució d’elements espanyols rojos destacats”, i afegia: “Bé és veritat que aquesta persecució s’ha estès a tots els estrangers (principalment els jueus d’origen alemany). L’Stade Buffalo, convertit en un camp de concentració, està ple d’espanyols que s’han endut part també en la dansa política.”

I, mesos després, es vantava d’haver fet desaparèixer els republicans del mapa: “Avui dia totes les activitats polítiques dels refugiats espanyols a França es poden considerar anul·lades, a excepció d’alguns elements anarquistes i comunistes que treballen, podem dir, pel seu compte. Detinguts alguns caps, morts d’altres, emigrants una gran part, porten una vida poc agradable en aquests moments en què, mancats la majoria de diners, es troben assetjats per les autoritats franceses que, per disposicions del govern, no desitgen tenir elements estrangers al país que puguin ser origen d’activitats polítiques, alteracions d’ordre públic i aldarulls.”

En realitat, molts republicans van aconseguir creuar la frontera o mantenir-se a França, tal com demostra un informe del Ministeri de l’Interior francès que data de principis dels anys cinquanta, en què es xifra en més de 117.000 els refugiats espanyols que es mantenien encara en territori francès.

La captura de Companys

L’espionatge i la persecució als exiliats catalans té moltes víctimes, però el cas de Lluís Companys és, sense cap mena de dubte, el més significatiu, tant pel simbolisme del personatge com pel procediment seguit i el final que va tenir. El seguiment al president de la Generalitat s’havia iniciat molts mesos enrere. Segons sembla, els serveis de la policia franquista agregada a l’ambaixada van tenir coneixement de l’adreça del president de la Generalitat després d’ocupar la modesta Layetana-Office que la Generalitat tenia a París. El maig del 1940, abans i tot de la desfeta de França, Urraca avisava Madrid: “A l’expresident Companys l’obligaran, d’aquí a pocs dies, a abandonar París, on es troba actualment, per residenciar-lo a Le Baule, platja ben coneguda, d’on no li permetran moure’s.”

Amb la caiguda de París, els fets es van precipitar i la sintonia entre els serveis d’informació de la policia franquista, controlats per Ramón Serrano Suñer, el cunyat de Franco i la policia secreta alemanya, la Gestapo, era absoluta. També ho era amb les autoritats de Vichy, el govern satèl·lit dels nazis a França. A partir d’aquest moment, tots els polítics republicans van ser sotmesos a una estricta vigilància i també es van aplicar mesures d’aïllament i reclusió domiciliària per tal d’allunyar alguns refugiats de la frontera espanyola.

El 13 d’agost, l’agent Pedro Urraca i cinc homes més van irrompre al xalet on vivia Companys i, després de practicar un escorcoll i confiscar tot el que hi havia de valor, van traslladar el president de la Generalitat al quarter general de La Baule. L’esposa de Companys, Carme Ballester, va deixar escrita la impressió provocada per aquesta detenció: “Dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys [...] entraren a la casa metralleta en mà. I apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal. Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat [...] Amb tot això, els soldats continuaven apuntant el meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que em posaven a l’esquena.” El president va ser traslladat a la presó de La Santé, a París. Dies després, dos homes d’uniforme i alguns soldats es van tornar a presentar al domicili i li van reclamar que els lliurés els diners pertanyents al govern català. L’amenaça és esfereïdora: “Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners i els documents.”

L’endemà mateix d’aquesta visita, el 26 d’agost, Pedro Urraca rebia l’encàrrec de lliurar Companys a les autoritats espanyoles. En el seu dietari, l’agent, amb un to de perdonavides, va deixar escrit: “Ja no és sinó una pelleringa de la vida que vol aparèixer, davant els seus acusadors, com un home recte i sense màcula. Li ha de ser difícil davant l’ambient que allà baix l’espera. Aquesta llibertat passatgera del viatge li sembla com un regal que la vida li fa abans d’abandonar-lo, i vol gaudir-ne amb totes les seves forces. Però els esdeveniments del moment són massa forts perquè el món es digni a adreçar la mirada a aquest home que, per endavant, està disposat al sacrifici anònim i que voluntàriament se sent disposat a oblidar el seu passat.” Com és prou conegut, Lluís Companys va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim i assassinat el matí del 15 d’octubre a la fossa del castell de Montjuïc.

Doble persecució

Malgrat la connivència de les autoritats de Vichy i del règim nazi, afortunadament, els tribunals francesos van actuar d’acord amb la llei i no es van deixar intimidar, malgrat la insistència de les autoritats franquistes. En una carta datada el 27 d’agost del 1941, l’ambaixador francès a Madrid es queixava al seu ministre que “no ha passat ni una sola vegada que, estant parlant amb el senyor Serrano Suñer sobre els temes més variats, no hagi rebut el ressò de la mateixa i obsessiva queixa: «On són les extradicions? Per què dubten a concedir-les? Ens volen fer entendre que continuen protegint amb una excusa política els malfactors i els criminals?»” La justícia francesa va denegar nombroses extradicions, entre les quals les de personalitats destacades de la vida política catalana, com Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Tarradellas, Ventura Gassol, Frederica Montseny i Eduard Ragasol.

Entre els “malfactors i criminals” als quals es referia l’ambaixador francès a Madrid hi havia l’exconseller de Cultura, Ventura Gassol, que paradoxalment havia hagut d’abandonar el país a finals del 1936 a causa de la persecució de la FAI. Segons han recollit Manuel Castellet i Rosa Anna Felip en un llibre editat recentment (Base, 2020), les autoritats espanyoles no van tenir gaire miraments a falsejar el passat per tal d’aconseguir aquesta extradició. Entre els fets provats que recollia una sentència del Tribunal de Responsabilitats Polítiques del 7 de setembre del 1939, s’hi feia constar que Gassol “s’havia dirigit a les masses contra les persones d’ordre, entre elles el bisbe doctor Irurita, que després va ser vilment assassinat en triomfar momentàniament l’horda roja”. No obstant això, la sentència del tribunal d’apel·lació d’Ais de Provença va concloure una versió totalment contrària, altrament molt més ajustada a la realitat: “Que [...] les actuacions produïdes a l’estrada semblen demostrar que el bisbe de Barcelona era viu després que Gassol marxés de Barcelona i que aquest hauria salvat diverses persones de la mort.” Gassol, finalment, no va ser extradit i va poder tornar al seu país després de la mort del dictador.