El dossier

Retorn a l’autonomisme?

Les comissions bilaterals, l’opció de coorganitzar un esdeveniment amb l’Aragó, l’assistència a sopars amb Felip VI... camí de regressió i de renúncia a l’independentisme o, ara per ara, única via possible?

UN NO AL PRESSUPOST
La Cambra de Comerç exigeix al govern català que no doni suport al pressupost de l’Estat si incompleix la paraula
CONFLICTE HABITUAL
Pastor lamenta que els partits “s’esforcin més a perseguir el conflicte que no pas a fer polítiques que sedueixin la gent”
TORNAR ENRERE
L’economista Antoni Soy creu que ERC i Junts fan les mateixes polítiques que governs no independentistes
FALTA PEDAGOGIA
El politòleg Xavier Pastor considera que els partits polítics s’han d’aplicar més per explicar-se de manera clara
MODEL DE GESTIÓ
Elisenda Paluzie sosté que es pot gestionar la institució autonòmica de manera que no sigui un fre a la independència

Mantenir viva, amb esperança o sense, una taula de diàleg que no avança i que almenys una part maniobra per mantenir permanentment glaçada; garantir pressupostos a qui tha aplicat el 155’; prendre part en comissions bilaterals –algun cop amb vet del conseller de torn– per negociar unes competències que no s’acaben d’ajustar a la paraula prèviament donada; plantejar una candidatura conjunta i polèmica amb l’Aragó per organitzar uns Jocs Olímpics al Pirineu; assistir a trobades entre el president espanyol i els presidents autonòmics; compartir taula i sopar amb el rei Felip VI amb motiu del lliurament d’uns premis; prendre només les mesures de contenció de la covid que t’autoritzen des de La Moncloa malgrat que no hi estiguis d’acord o que n’impulsaries de diferents; gestionar a través del govern espanyol els fons Next Generation; complir fil per randa les sentències que dicten els tribunals espanyols i que sancionen o arriben a inhabilitar polítics independentistes...

La llista defineix, a grans trets i passant-hi per sobre de manera molt superficial, com és el dia a dia de les relacions entre el govern català i l’espanyol. L’executiu presidit des de fa un any per Pere Aragonès manifesta de manera reiterada la seva decepció amb el tracte rebut i continua situant la independència de Catalunya en un horitzó no gaire llunyà –ni per error s’atreveixen a posar-hi data–, però la realitat despulla des de fa temps les dificultats de gestionar un territori com si fos un país mentre s’està sota el domini d’un altre estat. Un dels grans interrogants que plana sobre l’ambient, quan s’introdueix aquest debat, és si pot actualment el govern català anar més enllà de la gestió de l’autonomia, sobretot si no vol córrer el risc de prendre mal ara que ja sap, sense marge d’error, com se les gasten a l’altra banda. Més preguntes que troben respostes plurals, en funció de qui opini: la seva acció l’acredita com un govern independentista o, simplement, com un govern format per independentistes? Hi ha una altra manera de gestionar el mentrestant diferent de l’actual? Quin missatge s’està enviant actualment a la població? Hi ha un retorn a l’autonomisme més pur?

A ningú li passa per alt que la política està abonada de manera permanent al terreny de la gesticulació i el simbolisme, que, un cop descoberts, duen fàcilment a la desconnexió i a la desmobilització ciutadana. En els prop de cinc anys que han transcorregut des del referèndum, s’han pogut constatar també les dificultats que tenen els partits per modelar amb una única forma, consensuada i efectiva, el model de desafiament a l’Estat espanyol. Més aviat, la societat ha assistit a una pugna descontrolada entre les dues grans formacions per guanyar adeptes i controlar espais de poder, mentre en paral·lel es mantenen moltes de les velles fórmules pel que fa a la relació amb l’Estat. Les proclames sense la independència continuen estant buides.

EL MENTRESTANT

Hi ha un retorn a l’autonomisme? Plantegem aquesta qüestió, així com d’altres relacionades amb la gestió del període que popularment s’ha batejat com a “mentrestant”, a persones destacades en diferents àmbits de la societat catalana. La presidenta de la Cambra de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona, Mònica Roca, reivindica “una política econòmica valenta, que posi l’accent en la gestió des de Catalunya i per Catalunya dels recursos necessaris que permetin la millora de la competitivitat, fomentin la creació de riquesa i una millor distribució de la renda”. Reclama també decisions que “posin fi al menysteniment i els greuges crònics que patim des de fa massa temps, en particular, en les inversions en infraestructures, el darrer episodi del qual l’hem conegut només fa uns dies”, i, finalment, exigeix a l’executiu català que prioritzi “la defensa del nostre teixit productiu en l’àmbit de Catalunya i també a l’exterior”. Mònica Roca recorda que des de l’organització que lidera reivindiquen que “la millor política econòmica és la de disposar d’un estat propi, que permeti que Catalunya i el seu teixit empresarial es trobin entre les economies més desenvolupades d’Europa i, per què no, del món”. Pel que fa al temps que haurà de transcórrer entre el moment actual i el dia en què els catalans disposin d’un estat propi “i atès que cap govern de l’Estat, sigui del color que sigui, compleix amb els seus compromisos amb Catalunya”, la Cambra de Comerç de Barcelona, en paraules de Roca, exigeix als governants catalans que “no donin suport al pressupost de l’Estat fins que la inversió al nostre país s’equipari al pes de Catalunya a l’economia espanyola i fins que s’estableixi un sistema que garanteixi el compliment i el seguiment d’aquestes inversions”.

EL NEOAUTONOMISME

Antoni Soy és economista i catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona. Va ser alcalde d’Argentona entre els anys 1999 i 2006 i secretari d’Indústria de la Generalitat durant el segon tripartit. Entre les seves tesis actuals, parla de “neoautonomisme” per referir-se a l’orientació del govern català: “Em refereixo amb aquest terme al que estan fent tant ERC com Junts, que en definitiva és fer les mateixes polítiques que aplicaven els partits que governaven i no eren independentistes.” Per què parla d’un nou autonomisme? Mai l’hem abandonat? La seva argumentació: “Almenys va existir l’1-O, i el 3-O, i una declaració d’independència de la qual ja sabem el resultat, però va haver-hi lleis, molt poc temps, d’acord, que van generar il·lusió i que permetien creure que s’abandonava l’estat de les autonomies. Ara, en canvi, el món independentista està molt desanimat, tot i que ningú ha abandonat la condició d’independentista. Els partits del govern actuen amb poc encert.”

Antoni Soy, com salta a la vista, és molt crític amb l’actual executiu, l’acusa de “pidolar al govern espanyol, o això és almenys el que veiem els darrers dies”, i d’“oblidar-se que la independència de Catalunya és una de les seves prioritats, tal com s’hi va comprometre”. Aquest professor de la UB recepta a l’executiu parar atenció en altres processos d’alliberament per constatar, subratlla, “com, a excepció del Quebec i Escòcia, en algun moment s’ha hagut de produir l’enfrontament amb l’estat que es negava al fet que s’alliberessin nacionalment i socialment”.

Antoni Soy no té cap dubte que el que el govern català “transmet a la societat és neoautonomisme, que ens toca gestionar l’autonomisme i en pitjors condicions a les anteriors a l’1 d’octubre, que s’han oblidat de la independència”. Considera que només “cal revisar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, el continu control de l’Estat o les operacions de jutges en general i del Tribunal de Comptes en particular per corroborar que el marge d’actuació dels polítics catalans és molt menor i que, si abans el marge d’autonomia que tenia Catalunya ja era molt petit, ara hem retrocedit i només es gestionen les engrunes”.

A ERC i a Junts, els retreu, a més del camí que han enfilat i que en paraules seves implica una renúncia al procés d’autodeterminació, que estiguin “massa enfeinats amb les eleccions municipals de l’any que ve, malgrat que encara falta prop d’un any per a la seva celebració. És una cosa inaudita”, assenyala. I compara l’executiu català amb una gestoria en tant que “només els interessa gestionar allò que l’Estat espanyol els permet”, alhora que dubta que la dependència actual del govern espanyol “pugui anar a pitjor, atès que està tot bastant malament”.

Com a expert en xifres, Antoni Soy és del parer que, sense la independència del territori “i mentre siguem presoners de l’autonomisme”, serà impossible millorar la salut econòmica del país: “Ara per ara no podem fer res que sigui diferent de gestionar el que ens deixen, que és molt poc, ja que ni tan sols són capaços de revisar el sistema de finançament de les autonomies i corregir l’infrafinançament que pateix el territori català.”

Finalment, Antoni Soy considera que des de Catalunya s’ha acceptat amb naturalitat que el govern espanyol “faci un anunci darrere de l’altre que mai cristal·litzen en res perquè no passen de les paraules”, i, un cop més, acusa ERC i Junts d’optar per “seguir el corrent del neoautonomisme”: “Esquerra es conforma amb el que tenim i Junts ja parla més de república que d’independència”, sentencia.

ANAR DE CARA

Una de les conclusions a les quals s’arriba quan s’analitza el moment polític actual, es miri des del prisma que es miri, és que es viu en un estat de confrontació permanent, tant del govern català amb l’espanyol, com del govern català amb l’oposició, com entre els mateixos socis que sustenten l’executiu. Xavier Pastor és politòleg i conflictòleg, professor de la UOC i dirigeix el postgrau de resolució de conflictes públics de la Universitat de Girona (UdG). Interrogat per aquest estat perpetu de disputa, assenyala el punt de partida del moment actual: “Amb la política hi ha un problema de fons que s’hauria de resoldre si volem que la gent l’apreciï i la valori i és un problema d’impostura, de voler fer veure a la societat coses i vendre una manera de fer política que no s’acaben d’entendre. Falta molta pedagogia. Sovint falta explicar fins i tot la veritat.” Trasllada la teoria a un exemple concret, el de la mesa de diàleg entre el govern català i l’espanyol i tot el debat que es genera al voltant de la seva utilitat. “En qualsevol procés com el que s’està vivint, has d’acabar seient a parlar amb l’altra banda. I s’haurà de parlar moltes vegades i obrir moltes agendes amb temes, fins i tot si ho fas emprenyat. I això, a la gent, se li ha d’explicar. S’ha de parlar clar perquè la gent entengui que, a l’altra part, l’has de conèixer i l’has de mirar a la cara si vols acordar coses. Per això és necessària molta pedagogia”, enraona, tot afegint-hi un interrogant: “Algú es creu que de la nit al dia, sense multituds de trobades prèvies, es podrà arribar a cap acord?” Un altre exemple, el de la gestió de l’autonomia: “Catalunya, ara per ara, continua sent una comunitat autònoma a tots els efectes. El govern no pot passar per alt aquesta qüestió i no pot actuar de manera permanent com si la realitat fos una altra. I tot això s’ha d’explicar de manera clara. Un altre debat és quin projecte té, si és que en té, per deixar de ser una autonomia.”

Aquest expert en resolució de conflictes té clar que, si la societat, o part d’aquesta, se sent decebuda o enganyada pels seus governants –i això es pot aplicar tant als que prometen la independència com a la gestió de qualsevol qüestió–, “és perquè no sempre la classe política mostra coherència entre el que diu i el que fa i no sempre s’expliquen els processos, fet que dificulta que s’entenguin les decisions preses. La veritat acosta la gent a la política i, ben explicat, tothom té la capacitat d’entendre allò que se li explica”. En cas contrari, subratlla, “és fàcil que la gent pensi que està governada per polítics que són incapaços de fer bé la feina. Els polítics, en termes generals, farien bé d’apostar per la pedagogia i per perseguir que les paraules i els fets siguin coherents i lliguin sempre”.

Xavier Pastor es mostra empàtic amb el malestar generalitzat de la ciutadania, atès que, primer, “hi ha manca de projecte de futur, però no només a Catalunya; també a l’Estat espanyol i a Europa”. En segon lloc, creu que el malestar també està associat a “l’estat permanent de campanya electoral, que du els partits a fer política i aparcar les polítiques quan són aquestes les que realment són necessàries”, i, finalment, lamenta que els partits, sovint, “s’esforcin més a crear la figura de les persones de batalla i a crear argumentaris que persegueixen el conflicte que no pas a fer polítiques que sedueixin la ciutadania. I això ho estem veient a tot arreu”.

Sobre la gestió de les institucions autonòmiques, quan s’aspira a deslligar-se de l’Estat del qual es forma part, opina la catedràtica d’economia de la UB i expresidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie: “Gestionar un govern autonòmic i alhora treballar per la independència té moltes dificultats. Però no estic d’acord ni amb els que creuen que el govern autonòmic és el principal obstacle per fer la independència ni amb els que pensaven en l’etapa prèvia al 2017 que es podrien fer totes les estructures d’estat des de dins del govern autonòmic.” Paluzie es mostra convençuda que “hi ha marge per gestionar les institucions autonòmiques de manera que no siguin un fre a la independència” i, en aquest sentit, proposa “potenciar la internacionalització de l’economia catalana i perseguir la sobirania energètica i econòmica”, polítiques que, sota el seu parer, “es poden fer des del govern i que ens situen en una millor posició per afrontar un procés dur de ruptura”. Dit això, no amaga la seva decepció perquè en els darrers quatre anys, segons indica, “no s’ha avançat gaire en aquesta línia, especialment pel que fa a les polítiques de sobirania energètica i econòmica”. Quant a la gestió d’aquest mentrestant, l’economista catalana considera: “Mentre no siguem independents, cal exercir bé les competències que es tenen, exigint a l’Estat el seu compliment i el seu finançament.” No té cap dubte que aconseguir noves competències “és una via que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010 va deixar molt tocada, atès que va marcar un topall molt clar a l’autogovern, establint un sostre que només una reforma constitucional, completament inviable políticament, podria modificar”. Qualsevol reforma de la Constitució impulsada per les majories polítiques i socials a l’Estat espanyol, assenyala, “seria per fer-la més centralista, no menys”.

PROJECTES DE FUTUR

Gestionar un territori comporta l’obligació de promoure i de prioritzar projectes, a curt, mitjà i llarg termini. En aquest sentit, Elisenda Paluzie creu que a l’hora de decidir quines actuacions es promouen des de la Generalitat “cal analitzar políticament quina estratègia beneficien”: “Per exemple, projectes com ara els Jocs Olímpics del Pirineu interessen a l’Estat espanyol perquè li permeten fer nacionalisme banal espanyol a Catalunya. I, d’altra banda, potencien un model econòmic centrat en grans esdeveniments, turisme i especulació immobiliària que no compensa les possibles inversions en infraestructures que hi van associades.” Per a ella, “arreglar la via de tren Barcelona-Vic-Puigcerdà ha de ser una exigència a l’Estat, no condicionada a determinats projectes com els Jocs”. En paral·lel, hi afegeix: “El govern ha de denunciar els incompliments de l’Estat, l’infrafinançament de la Generalitat i els pèssims nivells d’inversions en infraestructures estatals, i alhora explicar a la ciutadania un bon model d’estat del benestar i d’infraestructures productives que la independència ens pot garantir, tant pels recursos econòmics que comportaria com per la llibertat de decisió que ens garantiria un estat independent.”

Sovint, se sent parlar de la sobirania fiscal i de la necessitat d’apostar-hi per disposar de més recursos i millorar el dia a dia de la ciutadania. També dels riscos d’aplicar-la. Sobre aquesta qüestió i sobre les limitacions actuals que l’envolten, la catedràtica d’economia sosté: “De moment, la sobirania fiscal que poden fer la ciutadania, les empreses i els ajuntaments té moltes limitacions. És un procés que és gestionat d’una manera encara molt manual a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). Aquesta gestió tan manual fa que calgui pagar els impostos 10 dies abans del termini per poder fer sobirania fiscal.” Ara bé, prossegueix: “El govern podria, en el marc de les seves competències, centralitzar els impostos estatals que paguen al sector públic vinculat a la Generalitat i que en aquests moments, de manera majoritària, depenen d’organismes de gestió externa.” El 2017 “hi havia un projecte molt avançat, anomenat Gestoria, però l’aplicació del 155 el va interrompre i mai no s’ha reprès, tot i que era perfectament legal”.

“Pagant els impostos a l’ATC –argumenta Paluzie– estàs donant un senyal polític de quina és l’autoritat fiscal que reconeixes, i per tant és una manera d’entrenar-se pel que hauràs de fer quan es declari la independència amb voluntat de fer-la efectiva.” I pel que fa als riscos? “No es corre cap risc. La sobirania fiscal es practica des del 2012 i ningú ha tingut cap conseqüència negativa per practicar-la, perquè s’utilitza el concepte de finestreta única. El ciutadà ha satisfet les seves obligacions tributàries amb una de les administracions”. Resta per veure, com ella mateixa assenyala, “què passaria si un dia la Generalitat no transferís aquests diners recaptats a l’Agència Tributària de l’Estat, però tenim precedents en què l’AEAT ha retornat el recàrrec per retard en aquesta transferència per part de la Generalitat al contribuent”. Com a exemple, parla del seu cas: “Jo mateixa he practicat sobirania fiscal, quan he tingut declaracions a ingressar el mes de juny, i no he tingut cap mena de problema.” L’ATC, una gran desconeguda encara per a una bona part de la població, es fa visible, ara per ara, “sobretot pels nous impostos que ha anat creant la Generalitat, com ara el del CO2 pels vehicles. Això li dona múscul i experiència, i aporta uns ingressos extra que la Generalitat necessita, però al mateix temps la fa impopular”. La percepció que té l’expresidenta de l’ANC és que al final del recorregut “el que la gent visualitza és que a Catalunya es paguen més impostos que a altres comunitats autònomes, o que s’hi apliquen tipus impositius més elevats, com és el cas de l’impost de successions”. Una darrera reflexió sobre les polítiques fiscals: “Probablement tots aquests impostos tenen justificació, en alguns casos per lluitar contra el canvi climàtic, en altres formen part d’una política més progressista que cerca l’equitat. Però, a la pràctica, no són decisions plenament lliures que es prenguin des de la capacitat d’un estat que decideix el seu model fiscal, sinó que responen sovint a la necessitat de compensar l’infrafinançament autonòmic crònic que pateix la Generalitat.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)