El dossier

MAGDALENA PIÑEYRO

Tècnica d’igualtat, formadora i conferenciant

“El cànon diu que has de ser prima, blanca i jove”

Cofundadora de la plataforma Stop Gordofobia, és autora de ‘10 gritos contra la gordofobia’. Dirigeix unes jornades sobre aquest tipus de discriminació

‘BODY POSITIVE’
“El ‘body positive’ em diu que si no m’estimo és per culpa meva. Em diuen que tinc el poder d’estimar-me, i no sempre és així”
PATRIARCAT
“La bellesa és una eina del patriarcat per sotmetre’ns, controlar-nos, domar-nos, per tenir-nos distretes”
Vostè és pionera a l’Estat en la lluita pel reconeixement de la grassofòbia com a discriminació. Com va ser el seu camí fins a fer-se activista contra la grassofòbia? I com neix la plataforma digital Stop Gordofobia, de la qual va ser cofundadora?
Primer va néixer el web i després em vaig fer activista. El web sorgeix amb la descoberta de la problemàtica grassofòbica en el marc del 15-M. Estava a l’acampada del 15-M, xerrant amb un company, Carlos Savoie. Parlàvem de tot, perquè tot era polític. El feminisme també, que estava tenint una presència molt corporal, però sense fer esment dels cossos grassos. No se’n parlava i, evidentment, encara no hi havia el terme grassofòbia per designar-ho. En Carlos i jo vam dir: “Els cossos grassos ningú els anomena, què està passant?” El meu amic i jo vam començar a explicar-nos tot d’experiències viscudes i ens vam adonar que hi havia moltes semblances: la dificultat a l’hora de trobar roba, la violència mèdica, els comentaris familiars, les dietes constants... Aquelles vivències compartides trencaven la idea que “el meu sofriment corporal és meu” i convertien aquest patiment en un fenomen social.
Van compartir experiències amb més persones?
Precisament, encara ens vam adonar més que era un sofriment social quan vam començar a buscar persones grasses que ens van confirmar que els passava el mateix. Era un fenomen social, no individual. Vam començar a buscar informació i vam trobar el terme fatphobia, en anglès. El vam traduir per grassofòbia. Vam trobar també textos de dues autores, una de xilena i una altra d’argentina, que fa molts anys que hi treballen. Vam començar el web el 2013, i es va mobilitzar tanta gent que vam atreure els mitjans de comunicació i vam començar a fer xerrades. Tot plegat va tenir una repercussió que no esperàvem. Jo em movia dins de l’activisme estudiantil i feminista, així que d’inici col·laborava a administrar el web, difoníem contingut antigordofòbic. De sobte ens van convidar a fer xerrades i vam sortir de l’àmbit de les xarxes socials. En aquell moment em vaig convertir en activista.
I va publicar un primer llibre.
El meu primer llibre Stop Gordofobia y las panzas subversas (Zambra, 2016) em va portar a parlar de tu a tu amb molta gent, per diferents ciutats de l’Estat. Aleshores vaig centrar el meu activisme en la grassofòbia, perquè la percebo com un sistema d’opressió. Abans no li donava la importància que tenia, no m’adonava que aquesta discriminació era al centre de la meva vida. Aleshores m’hi vaig entregar. El terme grassofòbia ara s’identifica ràpidament, però quan vam començar no en sabíem res, hi havia poc material. A molts ens va costar adonar-nos que patíem discriminació.
Quan busquem informació sobre grassofòbia ens trobem que hi ha molts tipus d’activisme. Per exemple, què és el moviment body positive en el context de la lluita antigrassofòbica?
El moviment, com indica el nom, parla de dedicar missatges positius als nostres cossos. Es parla molt d’autoestima, d’amor corporal, de reconciliar-nos amb el cos. No penso que aquest moviment sigui totalment negatiu, però sí que em sembla insuficient. L’activisme contra la grassofòbia parla de la part més estructural, de limitació de drets a les persones grasses, de la vulneració de drets respecte a la salut pel tracte en les consultes mèdiques, de la violència que trobem al carrer o de la falta de roba disponible o l’assetjament escolar. Les conseqüències de la grassofòbia no s’esgoten en l’autoestima. És cert que la baixa autoestima de les persones grasses és una conseqüència greu, però no és l’única. A més, i segons el meu parer, el body positive té el problema que proposa una solució individual a un problema que és estructural, social. Estimar-me en un món que m’odia és força complicat i cal tenir-ho en compte. Cal deixar de posar-nos al damunt la responsabilitat de la cura de tant d’odi i tant de dolor. El body positive de vegades em fa pensar en allò que m’han dit tota la vida: que si soc grassa és per culpa meva i que per això mereixo la discriminació. Ara, el body positive em diu que si no m’estimo és per culpa meva. Em diuen que tinc el poder d’estimar-me, i no sempre és així. Hi ha molts factors que influeixen en la manera com ens sentim amb els nostres cossos.
De vegades, al darrere d’alguns missatges del ‘body positive’ hi ha persones de les anomenades ‘normatives’.
Per més que als seus inicis parlava de diversitat corporal en sentit ampli, incloent els grassos, racialitzats o amb discapacitat, el moviment ha estat segrestat per persones que tot i que, certament, poden patir pel seu cos, al final són normatives i també les que s’han fet més visibles dins del moviment. Hi ha molta gent liderant el moviment que no és grassa, ni racialitzada ni amb discapacitat. Sí que pateixen violència estètica, perquè totes la patim, però visibilitzant només un tipus de cos? Quan una dona prima parla de grassofòbia li diuen que no faci cas de les talles, que no es preocupi i que té dret a estimar-se tal com és. Quan això ho diu algú gras li diuen que ha d’aprimar-se, per salut. El discurs antigrassofòbic encara no ha penetrat en la societat. Calen canvis socials que permetin que totes les persones visquin en els cossos que tenen. En el concepte de bellesa hi hem d’entrar totes i si no és així, que no hi càpiga ningú. El món inclusiu ha de tenir en compte totes les corporalitats.
Al final, el problema és la norma?
Òbviament! El problema són les normes corporals que ens diuen què està bé i què no, i quins cossos són bells i quins són saludables. Pensa en com es patologitza el fet d’estar gras... L’imperatiu del que es considera normal influeix en la manera com ens tractem i com tractem altres dones, i genera molt dolor, molt odi, limitació de drets fonamentals, violència... Les conseqüències són nefastes. Aposto per un món amb diversitat corporal, de debò. I que sigui respectada.
Se’n parla molt, de grassofòbia.
El moviment ha crescut i fa molt soroll. I en els àmbits feministes cada vegada se’ns escolta més. També passa, però, que porten la nostra lluita al seu terreny. Hi ha feministes primes que quan nosaltres parlem de grassofòbia diuen: “Sí, és veritat, a les dones se’ns pressiona molt...” No! No ho porteu al vostre terreny perquè estem parlant de situacions diferents: una cosa és la pressió estètica que pateixen totes les dones i una altra la grassofòbia que patim els grassos. I compte, que la grassofòbia no la patim només les dones, també afecta els homes, les persones no binàries...
L’obsessió per un tipus de bellesa és una arma que fa servir el patriarcat per mantenir-nos submisses?
És una de les teories de Naomi Wolf, i l’aborda a El mite de la bellesa. Cal centrar-ho molt en occident i en les dones blanques, que havien quedat relegades a la llar als Estats Units i que en els anys seixanta i setanta lluitaven per sortir-ne. Ella entén que el patriarcat es reformula per dir: “Sí, sortiràs de la llar, però amb una condició: que estiguis bona.” El patriarcat exigeix bellesa a les dones, més que mai. Per exemple, en l’àmbit laboral: per ser actriu, periodista... Hi ha poques dones grasses o grans, o racialitzades, o amb discapacitat, a la televisió. La norma estètica ens exigeix que ens adaptem a ella. Segons Esther Pineda, sociòloga veneçolana que va encunyar el concepte violència estètica, el cànon és ser blanca, prima i jove. Qui més a prop de la norma estigui, més privilegis, reconeixement i respecte tindrà, suposadament, en la societat patriarcal. El patriarcat ens té obsessionades amb la bellesa i li dediquem temps, esforç i ganes, i aquest temps el podríem dedicar a moltes altres coses, a altres lluites feministes, pels nostres drets. Ens mantenen dèbils per no poder cridar amb un megàfon. La bellesa és una eina del patriarcat per sotmetre’ns, controlar-nos, domar-nos, per tenir-nos distretes en qüestions molt més superficials que les que ens afecten de debò.

ACTIVISTA grassa

Magdalena Piñeyro és llicenciada en filosofia i màster en estudis de gènere i polítiques d’igualtat per la Universitat de la Laguna. És especialista en gènere, migracions i diversitat corporal. Es defineix com a activista grassa i feminista, i ha escrit, entre d’altres, Stop Gordofobia y las panzas subversas (Zambra, 2016), 10 gritos contra la gordofobia (Vergara, 2019) i la Guía Básica sobre Gordofobia. Un paso más hacia una vida libre de violencia, de l’Institut Canari d’Igualtat (2021). A les illes Canàries, Piñeyro és la directora tècnica de les Jornadas Internacionales sobre gordofobia y violencia estética contra las mujeres, que han arribat a la tercera edició i que han combinat presencialitat i continguts en línia. Han tingut prop de 4.000 inscripcions d’arreu del món.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor