“LA RESPOSTA A UN FUTUR INCERT NO POT SER NOMÉS INDIVIDUAL”

El context social i sanitari que hem viscut ha posat en evidència que el sistema neoliberal que es basa en l’individualisme necessita respostes col·lectives a una crisi que ha generat el mateix sistema. Són molts els exemples en què és la comunitat que dona una resposta col·lectiva al que està passant (les situacions de suport entre veïns i veïnes durant el confinament, a Noruega els joves van utilitzar les xarxes socials per fer front al tiroteig massiu que va tenir lloc a l’illa d’Utøja l’any 2011, els moviments ciutadans que aturen processos de desnonaments, etc.). És en aquestes situacions de crisi que es posa de manifest que no només és necessària una resiliència individual sinó que és imprescindible una resiliència comunitària per poder resistir, recuperar-nos i transformar-nos. Sense una resposta col·lectiva no es pot afrontar les necessitats d’emergència que vivim com a grup.

El sistema neoliberal promociona una societat basada en la meritocràcia, defensant que les crisis que vivim són conseqüència de la nostra incapacitat o de la nostra responsabilitat individual. No obstant això, cada cop més, es posa de manifest que els canvis globals que vivim són conseqüència (entre altres coses) de variables estructurals que impacten de manera global. Per tant, tot i que el sistema ens individualitza, cada cop és més clar que la resposta a aquest futur incert no pot ser només individual. Per això, crec que és rellevant aquest treball comunitari, ja que és el que ens permet construir societats resilients, empoderant els col·lectius, desenvolupant les seves potencialitats, enfortint els vincles i l’enxarxament social, implicant-nos en la gestió (anàlisi i presa de decisió) així com en l’acció de protecció de l’entorn. Construir societats resilients implica un exercici de governança democràtica, en què no només s’enforteix l’individu afectat per les situacions adverses, sinó que des de la comunitat es busquen respostes conjuntes que modifiquin les causes estructurals així com les circumstàncies socials i econòmiques que ens afecten col·lectivament.

Per poder ser resilients hem de poder desenvolupar la nostra capacitat d’adaptació, per desaprendre i tornar a aprendre veient les possibilitats d’allò que semblaria impensable. Es tracta de fomentar la nostra creativitat, l’acceptació i la flexibilitat davant els canvis; així com promoure la nostra capacitat per prendre decisions que fomentin no una recuperació de la nostra vida sinó la seva transformació. Tot aquest procés implica un profund coneixement de nosaltres mateixes, de les nostres pors, les nostres potencialitats i els nostres límits. Un autoconeixement que ens faciliti la capacitat de demanar ajuda, mantenint en tot moment un sentit i un propòsit de vida.

Per ser una comunitat resilient hem de promocionar una societat cohesionada, amb un sentiment de pertinença, i identitat cultural, que reforci la solidaritat i el compromís actiu vers la comunitat, incrementant l’autoestima col·lectiva. Per això, és necessari que les desigualtats socials entre els diferents grups que la formin siguin menors, que les minories se sentin incloses, que hi hagi espais de participació i convivència, i es practiqui la transparència governamental. Una societat on els veïns i veïnes confiïn en el lideratge, se sentin interpel·lats a analitzar, decidir i actuar junts contra les adversitats, sempre sota un optimisme col·lectiu, ja que serà també l’humor social el que determini la resposta col·lectiva.

Crec que és un espai que genera la participació, l’enxarxament, on es comparteixen mirades d’arreu del món vers la realitat social i la comunitat, creant una consciència col·lectiva tan necessària per a la construcció de societats resilients.