Companys de vida
No són un objecte de regal. Són éssers que senten. La nova llei de benestar animal és a tocar. Tot i tenir llums i ombres, és un primer pas: deixem de ser amos per ser tutors
SANDRA VEGA (FAADA)
“L’esmena per treure els gossos de caça respon a pressions que han rebut des de comunitats on la caça té pes. El PSOE ha cedit”ANDRÉS LÓPEZ (Projecte ‘Invisibles’)
“Hem marcat la diferència entre animals i persones. No ens considerem animals, i d’aquí deriva la violència, perquè no els sentim com germans nostres”ÀLEX SALVADOR (El Jardinet dels Gats)
“És fonamental que les administracions es responsabilitzin de les colònies; les persones voluntàries o d’entitats tenim uns recursos molt limitats”NOE TERRASSA (Antrozoòloga, FAADA)
“«Vull un gat molt carinyós»... No anem bé. És molt possible que ens frustrem. «Què n’esperes? Estàs disposat a acceptar que un gat, si no ho vol, no se t’acosti?”Ell no ho faria. Aquest lema ha quedat gravat al cap de tots i l’associem a les campanyes de les institucions contra l’abandonament d’animals. A les llars de l’Estat, registrats, hi ha més de 9 milions de gossos i 4,5 milions de gats. Tot i això, les xifres d’abandonament són esgarrifoses. El 2021, les protectores van acollir prop de 300.000 gats i gossos. I cada any és, si fa o no fa el mateix. Ja veurem quants animals seran regalats com una joguina aquest Nadal. Tant de bo que ni un, diuen totes les fonts. Ara tenim a prop el projecte de llei de protecció, drets i benestar dels animals en què treballa el govern espanyol i que hauria d’entrar en vigor el 2023. L’objectiu fonamental: erradicar l’abandonament i el maltractament. Aconseguir acotar i controlar la compra de debò. Promoure l’adopció conscient i de per vida. Posar fi a les males praxis, penalitzar-les, fer-ne seguiment i garantir una bona vida per als animals. En aquest camí de conquerir drets, aquest any ha estat fonamental que als animals de companyia se’ls hagi reconegut com a éssers amb sensibilitat per llei –per fi–, a través d’una proposició que modifica al mateix temps el Codi Civil, la llei hipotecària i la llei d’enjudiciament civil en tot allò relatiu al règim jurídic dels animals. No són béns que es posseeixen. En cas de divorci, el jutge haurà de tenir en compte el benestar de l’animal i el seus vincles a l’hora de donar-ne la custòdia. No es poden embargar. Entre molts altres objectius, la nova llei vol que tots els animals de casa estiguin identificats. I que anem cap al sacrifici zero: només es podrà practicar l’eutanàsia a un animal si així ho determina un veterinari, i per evitar sofriment o per raons de seguretat. A la llei es concretarà, també, la responsabilitat de l’administració pública sobre les colònies de gats –els deixats de la mà de Déu per antonomàsia.
Llei polèmica
La llei no està exempta de controvèrsia. Una de les raons és que, ara com ara, animals utilitzats en experimentació, la fauna silvestre, els considerats “de producció” i els toros –i altres “espectacles”– queden fora de la llei. Aquesta llei pretesament ambiciosa però que va perdent essència per aquí i per allà ha acabat rebent un cop de gràcia per una part de la coalició que governa a Espanya. El PSOE ha volgut fer tots els papers de l’auca i a la vegada que impulsa la llei també ha entrat una esmena per excloure’n els animals de caça. Ha provocat una allau de protestes, amb una campanya liderada per la Fundació per a l’Assessorament i l’Acció en Defensa dels Animals (FAADA). La imatge d’un llebrer torturat ha servit per protestar davant de les seus del PSOE a Madrid i del PSC a Barcelona.
Tot i les notícies que apareixen a la premsa, la llei encara no s’està aplicant. Ara mateix ja s’han fet els tràmits previs a l’aprovació. Segons Sandra Vega, membre de l’equip legal de FAADA, “l’esmena del PSOE és la que més preocupa”. Han demanat que la llei s’apliqui només als animals domèstics. Deixa fora els animals de caça i de treball –gossos pastor, de guarda, d’assistència, els animals dels cossos de seguretat...–. I ja hem dit que la llei, d’origen, no es pronuncia sobre els espectacles, per exemple, els toros. Segueix Vega: “L’esmena no ens l’esperàvem en absolut, al cap i a la fi tot i que la llei emani d’un ministeri de Podemos, és un govern de coalició. Amb totes les reunions que s’han fet semblava que s’havia arribat a acords –fent concessions, és clar, com que els amos dels gossos de caça no hagin de fer el curs d’aptitud que es preveu per a la tinença de gossos–. L’esmena del PSOE per treure els gossos de caça respon a pressions que han rebut des de comunitats autònomes on la caça té pes. I el PSOE ha cedit, segurament pensant que tenim a prop diverses cites electorals. S’explica per interessos polítics i econòmics.” Fins i tot s’ha plantejat que les protectores facin una vaga de recollida d’animals de caça. “No ens agradaria arribar aquí, perquè els perjudicats serien els animals, però és que han de prendre consciència de la tasca que totes les entitats estan fent per un problema que genera el món de la caça i que sembla que com que les associacions ho van resolent no existeix.” La pressió ha de continuar. “Si l’esmena passés tots els tràmits, ens hauríem de plantejar la validesa d’una llei que exclou certs gossos. Seria un retrocés.”
Aquesta llei, a priori, es podria considerar molt beneficiosa. Des d’un punt de vista legislatiu unificarà, ja que hi ha disset lleis autonòmiques, i cada un té una data d’entrada en vigor. Algunes ja estan desfasades, i n’hi ha de més noves, com la del País Basc, de l’estiu passat. “Per fer-nos-en una idea, n’hi ha que preveuen sancions molt elevades mentre que d’altres encara quantifiquen les multes en pessetes!” D’altra banda, comenta Vega, el paper ho aguanta tot. Juntament amb la llei hi haurà els mitjans necessaris per aplicar-la? “Aquesta és la nostra por. És beneficiosa, perquè significaria tenir una llei marc a l’Estat que posaria les bases de la protecció animal. Ho necessitem! Ara, a la llei es fa molta referència als reglaments que caldrà fer, i això s’ha de desenvolupar de seguida i ha d’entrar en vigor. Si no, és paper mullat.” Qui perseguirà que es compleixi? Qui procurarà que un animal no visqui permanentment lligat en una terrassa? “Al final, tot recaurà en les entitats de protecció animal, que seran les que denunciïn. És el de sempre: si s’infringeix la llei però ningú ho denuncia, l’administració no es mourà. No hi ha mitjans i sovint no hi ha prou conscienciació.”
Que no són coses!
El fotògraf Andrés López (a Instagram, @andreslopezpho) ha engegat el projecte Invisibles, fent fotos a animals que estan sota la protecció d’entitats públiques i privades –sobretot– i que necessiten ser adoptats. “He estat llegint un llibre que m’ha fet veure com els humans hem marcat la diferència entre animals i persones. No ens considerem animals, i d’aquí deriva la violència que exercim contra ells, perquè no els sentim com a germans nostres. Per què maltractem? Per què abandonem? Perquè són objectes.” Treballa amb organitzacions molt diferents. “Sé que es diu molt que la llei que tindrem és una llei de mínims, però haurem d’anar pas a pas perquè no tenir res és pitjor. Passarà com ha passat amb tantes lleis, que es farà una passa endavant i una enrere. Però abans no hi havia res!” És dels que protesta perquè es vol extreure els animals de caça de la llei: “Són els casos que més m’han marcat. Són els gossos que arriben més destruïts físicament i anímicament. S’encongeixen quan et veuen. Tenen por dels homes, no dels humans, dels homes, que són els que els peguen. Els han de cuidar voluntàries, dones. Els de la caça ho neguen, però només cal que facis una volta per les protectores de les zones de caça per veure què passa al febrer, quan s’acaba la temporada.” Segons dades del Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), el 2019 més de 8.000 gossos de caça van ser rescatats a l’Estat (gairebé un miler a Catalunya). Són dades del 2019. Del total, prop de 6.000 van ser llebrers. El PACMA, com tots, protesta per l’exclusió de la llei i posa l’accent en el fet que els gossos abandonats no són l’únic problema, també n’hi ha de maltractats i d’assassinats.
El preu del caprici
L’Observatori de la Fundació Affinity publica anualment les xifres d’abandonament i d’adopció de gats i gossos a l’Estat. Prop de 300.000 animals recollits per les protectores durant el 2021, dèiem abans, (al voltant de 170.000 gossos i 120.000 gats), equivaldria a 3,5 estadis de futbol de 80.000 seients. Una mica més del 50% d’aquests gossos i gats van ser adoptats. Un 10% van ser adopcions fallides, relacionades amb el fet que no es va saber fer correctament l’adaptació, ni es va entendre el comportament de l’animal. També hi ha qui va descobrir –sorpresa!– que tenir un animal comporta més càrrega de l’esperada i se’n va desempallegar. Un 4% dels abandonaments corresponen a animals que van ser un regal per Nadal, un cop passada “la il·lusió”. A l’Estat hi ha registrades 1.591 protectores, i el 85% són d’iniciativa privada, i petites. És el cas del Jardinet dels Gats, a Barcelona. Un refugi particular per a gats adults. Àlex Salvador explica: “El Jardinet va néixer el 2004 com a projecte. Els meus pares, la meva àvia i jo mateixa, el vam iniciar per tenir cura dels gats abandonats. Va ser la primera colònia que vam controlar, donada la situació que es vivia en aquest punt del Raval. Un mercat, una plaça, un pàrquing i un petit jardí abandonat eren la llar de molts gats i gates comunitaris. I va ser el primer punt on actuar.” L’Àlex ho havia vist des de petita: la mare i l’àvia els alimentaven, els rescataven i els trobaven llars. Fins que el 2008 van constituir-se com a entitat (a Instagram, @eljardinetdelsgats). Els voluntaris es compten per desenes i treballen en equips, perfectament comunicats i amb uns protocols clars. Actuen amb efectivitat, per esterilitzar, reubicar, alimentar amb pinso sec i humit de qualitat, desparasitar, vacunar, xipar i donar atenció veterinària. I tot això des del voluntariat, fent-ho compatible amb la feina i la família i buscant recursos de sota les pedres. La societat no n’és conscient, ni de bon tros. “Buscar recursos, coordinar els equips, els rescats, atendre cada dia els gats a les diferents colònies, fer les comandes, pagar factures, portar gats al veterinari, atendre el telèfon, el correu, actualitzar el web, fer fires i esdeveniments, per recaptar fons, gestionar les adopcions, les cases d’acollida, l’equip de voluntariat, el de projectes…” Viuen a primer línia la inconsciència humana. Per exemple els casos de gatets que van ser adoptats durant la pandèmia i que després han fet nosa, perquè el gatet no entén que el seu humà ja no passi tant temps amb ell i té comportaments estranys. Per a alguns és més fàcil tornar-los, com si fossin una joguina trencada, que fer-se’n càrrec. Al final, és un crit de socors, i una exigència: “És fonamental que les administracions públiques es responsabilitzin de les colònies; les persones voluntàries o d’entitats animalistes tenim uns recursos molt limitats. Cal anar avançant, professionalitzant i reconeixent una tasca que es fa de manera pràcticament anònima i que implica un benestar per a la comunitat.”
Tenir cura i control de les colònies de gats de carrer ha de ser un punt clau de la llei. S’estableix el mètode CER, captura, esterilització i retorn –i sempre que es pugui rescatar i adoptar–, que s’ha demostrat que és l’única eina eficaç per controlar i reduir les colònies. És evident que cal evitar l’abandonament, que és la raó que hi hagi gats en una situació lamentable. Mereixen benestar. La gestió de les colònies genera polseguera. Explica Sandra Vega: “El mètode CER es mantindrà i si s’aprova la llei s’haurà d’aplicar. Des de alguns sectors s’ha promogut la idea que els gats són un problema per a la biodiversitat. És mentida.” Milers de voluntaris anònims dia a dia, plogui o nevi, atenen aquests gats, pagant diners de la seva butxaca. Vega insisteix: “Aquests animals són responsabilitat de l’Ajuntament. La gestió, la supervisió i la protecció corresponen a l’Ajuntament, sempre. Ja ho sabíem, i la nova llei ho referma i ho concreta.” Vega no vol deixar de remarcar un últim tema: “Mentre es genera polèmica sobre l’estatus de les colònies i el seu impacte, fins i tot mentre es discuteix sobre els gossos de caça, l’atenció queda distreta, i lluny d’un altre focus, el debat sobre el maltractament animal.” Els autors d’aquests crims aniran a la presó? O tot quedarà en multes i serveis a la comunitat que possiblement no es faran mai, com es pretén? És un debat que es produeix fora de la llei de la qual parlem. “A nosaltres, que denunciem penalment, ens preocupa molt. Hem fet propostes d’esmenes. No entenem que es facin modificacions que rebaixin la protecció.”
Família multiespècie
Noe Terrassa és antrozoòloga i tècnica de FAADA. Passi el que passi, explica, la llei ha d’anar acompanyada de la pedagogia. Cal començar per parlar dels animals com a companys, convivents, membres de la família. Com antrozoòloga s’ocupa de l’estudi de la relació entre humans i animals. Entre d’altres, estan desenvolupant una feina d’envergadura amb serveis socials a Barcelona per valorar el vincle entre persones sense llar i els seus animals. La força d’aquesta relació aporta molta llum sobre nous models de família. “Parlem molt del win-win en el vincle. Què és? Ens interessa que els vincles siguin equilibrats entre la part humana i l’animal.” El mascotisme diu: “Jo vull un gosset que satisfaci les meves necessitats, però no estic disposat a entendre què és un gos ni què implica portar-lo a casa.” És la gent que diu: “Al meu fill li anirà molt bé tenir un animal.” I darrerament, durant la pandèmia: “Aquest animal m’acompanyarà.” Respon: “És cert que ha passat això últim, sí, però també el contrari, i en molts casos hi ha hagut reconnexió i s’han descobert els vincles.” Les expectatives, fora, doncs. “Qualsevol vincle impregnat d’expectatives provocarà un xoc entre el que tu vols que sigui i la realitat. Si s’aplica a un animal no hi haurà equilibri. Si ja hi anem dient «jo vull un gat molt carinyós», no anem bé. És molt possible que ens frustrem. Pensa: «Què n’esperes? Estàs disposat a acceptar que un gat, si no ho vol, no se t’acosti? Acceptaràs la seva naturalesa?» Quan no hi ha equilibri, la gent es treu de sobre l’animal. I això no és tinença responsable. Pensem que els animals no poden escollir, per tant, soc jo qui ha de reflexionar si puc oferir aquest vincle.” Al final és portar a la pràctica el que es diu de paraula, que adoptar un animal és incorporar un nou membre a la família. I la família respecta l’espai de cadascú, independentment de l’espècie. S’obre la porta a sortir dels motlles de la família tradicional. Dins de l’àmbit de la teoria filosòfica, fa anys que es parla de nous models de família, que inclourien les famílies multiespècie. De moment és un debat teòric. Però hi és. “Els nous models sempre estan basats en teories feministes, que desconstrueixen la família nuclear i l’amor romàntic tradicional.” “Desconstrueixen per obrir el model a allò que considerem que és la nostra família, perquè ens fa bé i no per consanguinitat”, conclou Terrassa.
Gossos terapèutics
AUTOESTIMA
“Hi ha gossos que potser no són bonics exteriorment, però que en canvi són molt hàbils, o molt llestos. Dona peu a parlar de com ens veuen els altres i de com som en realitat”La vida compartida amb animals és millor. Ho diu la ciència. I ho diu l’experiència. Maribel Vila és l’anima d’El Racó de Milú . Són especialistes en teràpies assistides amb gossos. Els orígens de tot plegat es remunten als primers anys del segle XXI. Vila va decidir fer un gir a la seva vida i convertir la seva passió, els animals, en la seva professió. Va anar fent cursos, d’ensinistrament de gossos, de treball amb gossos d’assistència, de teràpia. Pot estar satisfeta d’haver introduït gossos a l’entorn escolar, en centres penitenciaris, hospitals... Arreu. “Les portes no se’ns obrien. Vam ser dels primers equips de Catalunya, juntament amb alguna altra entitat.” Treballa en diferents espais com a experta, també forma part de l’equip de la Fundació Affinity. Tant participen en teràpies com fan formació. Treballen amb pacients de salut mental, adolescents, gent gran. Per exemple, aborden els trastorns de la conducta alimentària. El gruix de l’equip són gossos, però també hi ha tres gats. “Els gats ens donen un plus a l’hora de l’autocontrol. Per exemple, si estàs treballant la impulsivitat i introdueixes un gat la persona ha d’estar més atenta a allò que li digui l’animal, ha d’esperar que sigui el gat qui se li acosti. Gos i gat són complementaris.”
Vila treballa amb gossos de teràpia, que són diferents dels gossos d’assistència, que solen estar preparats per entitats i ajuden en cas de ceguesa –gos pigall–, alertant, en cas de sordesa, donant suport a persones amb mobilitat reduïda... Tant poden ser capaços d’alertar d’una baixada de sucre o de la imminència d’un atac epilèptic com prémer un botó o calmar una persona amb problemes de control de la ira. Aquests gossos viuen amb els usuaris. En el cas dels gossos de teràpia, l’àmbit de la Maribel Vila, els animals formen part d’un procés terapèutic. Imaginem, per exemple, la manera com els gossos poden ajudar a treballar l’autoestima: “El gos vol estar amb mi! M’obeeix!” Hi ha moltes menes de gossos. “Hi ha gossos que potser no són bonics exteriorment, però que en canvi són molt hàbils, o molt llestos. Dona peu a parlar de com ens veuen els altres i de com som en realitat.” I segueix: “Els animals són un mirall, ens obren una porta per poder abordar temes personals.” La llista d’activitats que fan és llarga. Per exemple, tenen un programa de diversitat funcional, amb joves i adults amb afectacions cognitives i físiques. Un altre és Gerican, amb persones que tant inicien un procés de demència com d’altres amb Alzheimer avançat. Sempre treballen en col·laboració amb altres professionals, formant un equip terapèutic. “Perquè la nostra intervenció no sigui un bolet, altres hi han de donar continuïtat i sentit. Si no, seria només un entreteniment.”
Tot i els resultats, els gossos de teràpia no tenen regulació. “La llei de benestar no ho preveu, perquè exclou els gossos de treball. Sempre reivindico que tots els gossos són iguals. És com dir que a unes persones se les ha de tractar millor que a les altres! Tots necessitem aixopluc, menjar, contacte social, que ens estimin... I si parlem del tema dels gossos de caça, es vol obviar el sector que necessita més supervisió... De debò? El 2015, Sánchez prometia que si guanyava hi hauria una llei per a tots els animals. I ara què!?”
El Jardinet dels avis
És dissabte al matí al Jardinet dels Gats, al Raval de Barcelona. Els voluntaris netegen. Els peluts d’aquest refugi protector i protegit es passegen i fan becaines, esperant que arribi el moment del premi, el pernil dolç. Tots són avis venerables. Només ells coneixen les seves històries demolidores. Quan els rescaten, i un cop a l’entitat, s’asseguren si per a ells el millor és estar en aquesta relativa llibertat, i passen al Jardinet la resta de seva la vida. El present i el futur el tenen assegurat. Escalf, menjar, cures i afecte. (Fotos: ONA MORTE / ÁNGEL GÓMEZ)
Els gossos de caça, desprotegits per la llei
El gos de la foto es diu Antón. El caçador, quan va decidir que no li servia, el va abandonar lligat, amb la pota trencada. Li van haver d’amputar. Aquesta fotografia ha estat la imatge d’un autobús llogat per entitats animalistes per denunciar davant les seus del PSOE, a Madrid, i del PSC, a Barcelona, el fet que els socialistes vulguin ara excloure els gossos de caça de la llei. El missatge és clar: mateixos gossos –de casa o de caça–, mateixos drets, mateixa llei. Andrés López, fotògraf, fa nou anys que tira endavant el projecte solidari Invisibles. La seva càmera ha retratat, calcula, més de 10.000 gossos i gats que han acabat en protectores, oblidats i sols, perquè els humans que els havien de cuidar van decidir que no, que ja no. Molts d’ells, gràcies a la tasca de López, aconsegueixen ser adoptats, però molts d’altres acaben morint en una gàbia amb la cura que els poden oferir els voluntaris. Enyorant els seus humans o sense haver sabut mai què era una llar. L’origen és sempre la irresponsabilitat humana, la compra inconscient i l’abandonament cruel, quan no el maltractament, l’abús i la tortura, especialment en el cas dels gossos de treball. “És molt dolorós i és millor explicar-ho clar. L’única alegria és que siguin ben adoptats. Penseu que no s’acaba tot quan se’ls treu del carrer. El turment no s’acaba quan arriben a un centre de protecció animal, les gosseres, com s’anomenen popularment. No deixen de ser presons. Les voluntàries els donen molt afecte, però quan arriba la nit queden sols tancats en una cel·la. El gos i el gat, on estan bé és amb una família. Com els gats, que la gent diu que al carrer se’n surten. No! Duren molt poc. Algunes de les malalties que pateixen són terrorífiques.”
L’experiència d’Andrés López és que per horribles que hagin estat les vides d’aquests animals tots es poden recuperar i tenir una altra oportunitat. Un clar exemple són els que porten l’etiqueta injusta de potenciament perillosos –una etiqueta que la nova llei els traurà–. “Ens diuen que són molt dolents, que no tenen solució... No! Tots poden ser reeducats, si es vol. No hi ha animals que siguin casos perduts. Quan hi ha un problema es busca la solució, et preocupes de la teva família. Què fas, si el teu fill ve de l’escola dient que s’ha pegat amb un altre nen? Busques la manera d’ajudar-lo.”
La seva mort és CULPA nostra
La gata de la foto es diu Taquetes. Viu en un solar ple de brutícia. Pura misèria que neix de l’abandonament. Durant mesos a la Taquetes l’han estat alimentant uns voluntaris, sortejant les muntanyes de porqueria acumulada, que cada dia creix una mica més pels incívics. Està ple de bosses amb excrements de gos. Les tiren per sobre de la paret. Ella cada dia espera els humans que s’escolen pel forat d’una tanca i li porten aliment. Miola. Segurament està abandonada. Els que van tenir casa solen xerrar amb els humans. Sempre morta de por. Li han de donar a part perquè els altres gats no la deixen menjar. Plora. Sempre. Fins que la treuen. Ara està en una altra colònia, bonica i endreçada. Segura. Casetes de fusta i protecció. I veterinari, si cal. Però és un refugi, no una llar. Tant de bo pogués tenir una família. De debò viuen bé al carrer? Qualsevol que conegui aquest món dirà el mateix: no. Viuen en perill constant, ni aigua ni menjar assegurats, a la intempèrie. Emmalaltint. Parint en qualsevol racó.