Pseudoneutralitat proRussa
El 23 de febrer, el diari alemany Der Spiegel va fer públiques les negociacions entre l’exèrcit rus i l’empresa xinesa Bingo Intelligent Aviation Technology per comprar cent drons d’atac. Seguidament, oficials americans van afirmar que Rússia estava intentant comprar també obusos, les armes més letals utilitzades en la guerra d’Ucraïna, ja que gairebé ha acabat amb els aprovisionaments obtinguts de Bielorússia i Corea del Nord. Fins ara, la Xina només havia enviat material no ofensiu, com cascs, o d’ús dual, com parts d’avió, però un canvi de posicionament que inclogués el subministrament d’armament no només podria canviar el curs de la guerra, que actualment es troba a favor d’Ucraïna, sinó que podria ajudar Rússia a esquivar les sancions occidentals enviant-li components altament tecnològics per a drons, míssils de creuer i altres armes de precisió. És per això que aquest anunci ha generat tanta alarma a escala mundial. Tot i així, no queda clar que aquestes fins ara especulacions s’arribin a materialitzar.
En primer lloc, el lideratge xinès està dividit sobre el tema. D’una banda, no vol veure Rússia humiliada davant d’Amèrica, a qui acusa d’estar prolongant la guerra per interessos propis, i repeteix els punts de propaganda russos diàriament als mitjans nacionals xinesos. De l’altra, els líders estan irritats perquè s’han fet públiques les negociacions sobre les armes, perquè de no fer-se en secret i fora de l’escrutini internacional, la Xina perdria tota imatge de neutralitat que li hagués permès mediar en el procés de pau, per al qual fins i tot va publicar el 24 de febrer un pla de dotze punts, a banda d’empitjorar encara més les seves relacions amb els EUA i provocar un revés important a Europa. El pla de pau tenia poc futur des d’un inici, primer perquè no condemna Rússia per la seva ocupació il·legal ni l’obliga a respectar la integritat territorial ni la sobirania d’Ucraïna, i segon perquè amb l’arribada de la primavera els dos països es preparen per iniciar una nova ofensiva que els acosti a la victòria.
A més, cal tenir en compte el context internacional en què aquestes negociacions s’han fet públiques. Ens trobem en un moment en què el règim global sembla cada cop més dividit de forma bipolar, evocant els temps de la guerra freda. En un cantó, hi ha Occident, liderat pels EUA i basat en els valors de la democràcia, la llibertat i l’estat de dret. A l’altre, la Xina i Rússia, que es van declarar una “amistat sense límits” just abans de l’inici de la guerra. En aquesta línia, Wang Yi, ministre d’Afers Exteriors de la Xina, va acabar el seu tour europeu a Moscou el 21 de febrer, per demostrar el seu suport a Rússia, cosa que va provocar la visita sorpresa de Biden a Kíiv. Aquest amistat sense límits és purament interessada. A la Xina li importa el debilitament d’Occident per tal d’afeblir el règim internacional, que considera que promou els interessos de les democràcies liberals i que no li atorga el pes que es mereix com un dels majors poders mundials. És per això que s’ha dedicat a crear infraestructures paral·leles on té el poder majoritari i que intenta integrar al règim creat després de la Segona Guerra Mundial.
Tot i així, la Xina és un dels majors defensors de la sobirania nacional i de la integritat territorial, per la qual cosa la defensa de la guerra a Ucraïna li genera dilemes irreconciliables. Això es basa en el fet que el principal argument que té Pequín per reclamar Taiwan com a part integral del seu territori i, per tant, el seu no reconeixement i una reunificació o invasió potencials, és el fet que l’illa era propietat de la Xina abans de la guerra civil que va donar el control al règim comunista. Tant si envaeix Taiwan com si envia armes a Rússia, una cosa és certa: la Xina s’enfrontaria a unes sancions occidentals que ara mateix no es pot permetre. Acabada de sortir de tres anys de confinament que han representat un fre considerable al seu creixement econòmic i enmig d’una bombolla immobiliària, la Xina necessita créixer de nou a marxes forçades, i el seu mòbil principal, per sobre de l’amistat amb Rússia i la competició estratègica amb els EUA, és la seva economia.
Estem entrant en un canvi de paradigma, de reconfiguració de l’ordre mundial. Després de la segona Guerra Mundial, la norma prevalent era el lliure comerç i el diàleg, per tal d’evitar de nou un conflicte d’aquelles dimensions. Per això es van crear un seguit d’institucions multilaterals com les Nacions Unides o l’Organització Mundial del Comerç, perquè actuessin de fòrums multilaterals en què la diplomàcia substituís el conflicte bèl·lic. Europa es trobava en el període de pau més llarg de la seva història, però la guerra d’Ucraïna ha sigut el catalitzador d’un canvi que ja feia temps que s’anunciava: la prevalença de la seguretat i els interessos nacionals com a vector principal de les relacions internacionals. És molt il·lustrador el cas del famós globus xinès que va sobrevolar els EUA fins a ser enderrocat per Biden, que assegura que contenia material d’espionatge capaç d’interferir comunicacions i identificar bases militars americanes, mentre que la Xina assegura que era un globus civil que havia perdut el rumb per culpa del temps i va mostrar indignació per la bel·ligerància americana. Acusacions unidireccionals en lloc de diàleg, per evitar l’escalada del conflicte.
En la mateixa línia, sembla que la política exterior xinesa està abandonant la famosa ruta de la seda, que es basava en el comerç i la construcció d’infraestructures, a favor de la nova Iniciativa per la Seguretat Global (GSI, per les sigles en anglès) i la Iniciativa pel Desenvolupament Global (GDI). Això ens indica de nou un canvi de prioritats, amb la seguretat nacional, l’estabilitat i el desenvolupament econòmic nacional i regional guanyant preponderància per sobre del lliure mercat i la integració global. Això inclou la relocalització i la diversificació de cadenes de subministrament per reduir la dependència energètica i de components tecnològics clau de l’altre bloc, amb la Xina especialment promovent un model d’autonomia dual amb què vol reduir considerablement les importacions de certs materials, tot promovent les exportacions com a vehicle de creixement econòmic. Val la pena remarcar que la dependència de l’economia xinesa no és només vers Occident, sinó que també té una gran dependència energètica de Rússia, per la qual cosa li interessa trobar una via per sortir de la guerra que no interrompi un subministrament continu i segur de gas i petroli.
Fonamentalment, en un escenari de postguerra, la Xina podria jugar un paper clau a l’hora d’evitar que Putin i el seu règim s’enfrontin als tribunals de justícia internacionals. Com a no signatari de la Convenció de la Haia, és poc probable que Putin fos jutjat pel Tribunal Internacional de Justícia per crims contra la humanitat. Una alternativa possible seria la de Ruanda i Iugoslàvia, és a dir, la creació d’un tribunal especial dins de les Nacions Unides per jutjar els crims de guerra comesos. Com a membre del Consell de Seguretat de l’ONU amb poder de veto, la Xina podria ben bé evitar que això arribés a passar mai, actuant com a garant de la impunitat de Putin i el seu règim.
El càlcul que té la Xina entre mans pel que fa a l’enviament d’armes a Rússia és complicat. D’una banda, té el potencial de canviar el curs de la guerra, cosa que podria fer escalar mundialment el conflicte de manera considerable. De l’altra, la Xina dona una importància clau a les relacions interpersonals basades en la confiança, i amb la filtració de les negociacions sent que aquesta confiança s’ha traït, cosa que fa difícil que acabi enviant-los armes. A més, en haver-se fet públic, és segur que, si ho fes, s’enfrontaria a sancions molt perjudicials per a la seva economia en crisi i empitjoraria de manera rarament irreversible la imatge que pretén donar de poder mediador i pacífic. En última instància, aquesta decisió només depèn d’un home: Xi Jinping. Esperem que la saviesa mil·lenària xinesa l’acompanyi.