“Molta gent s’ha sentit exclosa de l’Assemblea”

Va ser una etapa molt il·lusionant. Primer de tot, va ser l’etapa del naixement i d’aglutinar molta gent, de ser una entitat oberta. Va néixer precisament perquè pensàvem que els partits polítics no podien fer aquesta feina que podia fer l’Assemblea Nacional d’aglutinar tota la gent que fos independentista, fos del partit polític que fos –o encara que no fos de cap partit–, pensés el que pensés, fos de dretes, de centre o d’esquerres. Va ser una època d’aglutinar tota la gent que era independentista i, al mateix temps, de ganes de manifestar que volíem la independència. Va ser una època molt il·lusionant: de naixement, de creixement desbordant i també d’unir tots els independentistes. Al meu entendre, una de les característiques importants de l’Assemblea Nacional durant aquells primers anys va ser la transversalitat.

Primer de tot, l’època és molt diferent. Difícilment podem jutjar el moment actual amb els mateixos paràmetres que hi havia en aquell moment. Des d’aleshores, hi ha hagut un 1 d’octubre, amb tot el que ha vingut després; i aquest canvi ha marcat l’Assemblea. Dit això, penso que ara l’ANC és menys transversal. S’ha radicalitzat, potser una mica més, i per tant molta gent se n’ha sentit exclosa. Ha perdut transversalitat i potser té menys força de la que tenia abans. També és veritat que no pots demanar a la gent que estigui contínuament mobilitzada. En aquells moments, per primera vegada, es va veure més d’un milió de persones al carrer, una fita que no s’havia vist mai; i el pes d’aquelles manifestacions va ser molt important. Des d’aleshores, ha passat un 1 d’octubre, ha passat una pandèmia..., però tot i això diria que l’Assemblea d’ara és menys transversal, la qual cosa ha fet que molta gent se n’hagi sentit exclosa.

No recordo divisions d’aquestes característiques. Evidentment, hi havia molta pluralitat, i aquesta era la riquesa de l’Assemblea. Hi havia moltes discussions, però quan s’arribava a una resolució tothom hi estava d’acord. No recordo dimissions com les que s’han produït les darreres setmanes. De tota manera, és molt difícil comparar l’època dels inicis amb l’actual. Són molt diferents.

Al meu entendre, el problema principal és que, com he esmentat, molta gent se n’ha sentit exclosa, i això ha fet que perdés pes polític. Quan tu tens una entitat que és molt plural, que representa molta gent, quan es fa una crida o quan es fa una acció, la gent respon i es mobilitza. I això té molta força i pot condicionar realment la política del país. Però quan tu perds aquesta diversitat o aquesta pluralitat i et decantes més cap a unes vies úniques, això fa que tu perdis pes polític. I penso que és el que ha passat: que l’Assemblea ha perdut pes polític. La influència que va tenir des de l’any 2012 ara no la té. Per què? Perquè ha perdut aquella força que tenia i quan fa crides o accions ja no aplega molta gent, sinó que són unes mobilitzacions molt més minoritàries. Crec que li ha passat això.

La mobilització al carrer és importantíssima. És una eina imprescindible per pressionar els partits polítics i també per pressionar el govern. Precisament, és per al que va néixer. I, al meu entendre, ha de seguir fent aquest paper. Però, per fer-lo, l’eina principal és la mobilització. I també crec que és molt important introduir i començar a fer accions de desobediència. En canvi, a l’Assemblea actual, dels temes de desobediència, no se’n parla.

Jo crec que han fallat totes les potes, no només la institucional. Si precisament es va poder fer el referèndum de l’1 d’octubre va ser perquè hi estàvem d’acord tant les entitats civils com les institucions. Han fallat les dues parts. La culpa o la responsabilitat mai és al cent per cent d’una de les parts. També és molt important saber fer autocrítica.

Crec que en aquests moments no és factible. De fet, Junts pel Sí ja va ser un intent de fer una llista cívica. El que passa és que en aquell cas hi havia també els partits polítics, però els caps de llista de totes les demarcacions electorals eren persones independents. De fet, hi havia moltes persones independents que mai no havien estat en política o en política institucional i que van formar part d’aquella llista. I pensàvem guanyar, pensàvem tenir majoria absoluta, 68 diputats. I en vam tenir 62; per tant no vam guanyar. Va ser un primer intent. Després n’hi va haver un altre que van ser les primàries, que també es van fer, especialment a les municipals. I tampoc no va reeixir. En aquests moments una llista cívica no la veig factible perquè crec que serà una llista més i que acabarà dividint l’independentisme com va passar amb les primàries. Una llista cívica és factible en un moment en què hi ha bona entesa entre les institucions i la societat civil, i això no es dona en aquest moment. Jo no la veig, la llista cívica. Acabarà sent una llista més i dividirà l’independentisme. No aglutinarà, tot al contrari. No tindrà la força que alguns pensen que pot tenir. No ho veig, ni de bon tros. Si s’hi presenten tots els partits polítics i aquesta llista cívica s’hi afegeix serà una llista més.

Per a mi, el paper de l’Assemblea sempre ha estat el mateix d’ençà que es va formar. L’ANC ja va néixer precisament a causa de la divisió dels partits polítics, perquè no es posaven d’acord. Va néixer com una eina per pressionar el govern i els partits polítics i per mobilitzar la ciutadania. I crec que ha de ser precisament això, una eina de pressió dels partits polítics i del govern, de mobilització de la ciutadania i de foment de la desobediència civil. Va costar molt, crear l’Assemblea. I es va poder fer per les circumstàncies d’aquell moment. Abans va haver-hi tot el moviment de les consultes per la independència, i l’ANC es va nodrir de tota aquesta gent que s’havia mobilitzat per fer possibles les consultes. Aquestes circumstàncies és molt difícil que es donin ara o que es tornin a donar. Si es deixés perdre l’Assemblea, costaria molt que tornés a parèixer un instrument semblant. Al meu entendre, s’ha de mantenir, però el que cal és que recuperi la transversalitat amb què va néixer, que torni a ser una entitat en la qual tothom se senti representat. Es tractaria de tornar als orígens i a allò que va permetre que l’Assemblea es convertís en l’instrument de mobilització i de pressió que va arribar a ser.