El dossier
Josep M. Prat Viciano
Ex venedor d’enciclopèdies
“La GEC va implicar els millors científics”
UNA OBRA DE PRESTIGI
“Si es tractava d’una persona que havia fet estudis superiors era molt més fàcil, perquè entre els col·laboradors hi havia el bo i millor dels científics catalans d’aquell moment”Fa alguns anys, centenars de venedors de la Gran Enciclopèdia Catalana anaven porta a porta d’una punta a l’altra del país amb un missatge que es repetia: “No la compra per a vostè, la compra per als seus fills.” Josep Maria Prat Viciano va ser un d’aquells venedors durant gairebé quaranta anys i ara, jubilat des de fa poc, ens explica la seva experiència.
Avui dia, com a mínim per a la gent més jove, imaginar-se una persona anant casa per casa a vendre enciclopèdies, es fa estrany...
Abans, l’única manera d’informar-se era anant a fonts en paper, però el procés va ser irreversible. També és veritat que en un primer moment hi havia gent que posava en dubte noves fonts com ara la Viquipèdia, però a poc a poc es va anar veient que eren serioses. I això va fer que enciclopèdies com la nostra, o com la Larousse, que eren en paper, es deixessin de vendre. Va ser una caiguda progressiva i ràpida. L’Enciclopèdia Catalana es va passar a format digital, però competir amb altres fonts virtuals és molt complicat.
Com es venia un producte tan singular com l’Enciclopèdia Catalana? Quin era el missatge que es donava, a banda del tema de la llengua?
L’única manera de vendre un producte com la GEC era intentar esbrinar prèviament, a través del regidor de Cultura de l’Ajuntament o del delegat de La Caixa, quina era la gent amb sensibilitat catalana o implicada culturalment del lloc on volies anar. I a partir d’aquí, anaves ampliant la xarxa amb amics, coneguts i saludats. En un moment en què molta gent no coneixia la Gran Enciclopèdia Catalana, era molt arriscat anar a cegues.
Quin perfil tenia el comprador de l’Enciclopèdia?
La comprava gent que tenia algun tipus d’inquietud cultural, que tenia un determinat estatus social que li permetia poder fer una despesa mensual com la que es requeria. Normalment era gent d’origen català, tot i que també trobaves gent castellanoparlant que volia que els seus fills estudiessin en català. Era molt més anecdòtic que no pas general, però també n’hi havia.
L’Enciclopèdia també posava en valor els científics que havien redactat cadascuna de les entrades. Ho destacava?
Si es tractava d’una persona que havia fet estudis superiors era molt més fàcil, perquè entre els col·laboradors hi havia el bo i millor dels científics catalans d’aquell moment. Jo em permetia el luxe d’anar casa per casa amb un volum i preguntava als clients: “Qui és el millor professor de botànica de la seva Universitat? L’Oriol de Bolós, em contestaven. Doncs, miri, ha col·laborat amb nosaltres!” Era espectacular. El miracle de l’Enciclopèdia va ser aconseguir que els millors científics de tots i cadascun dels sectors del coneixement hi posessin el seu esforç. Aquesta és la fita més important. Alguns d’ells, a més, tenien implicacions polítiques. Hi ha articles de física de l’Heribert Barrera o d’economia de l’Andreu Mas Collell. Tots aquells polítics de la Transició que sentien el país i volien fer coses, s’hi van implicar.
En termes generals, com els rebia la gent? La coneixia?
Va arribar un moment que era molt estrany que la gent no la conegués. I la majoria en tenia un molt bon concepte, fins al punt que alguns venedors començaven la conversa amb els clients dient: “Què li he d’explicar jo, de la GEC?” I de seguida es posaven a informar-los sobre els preus i les condicions de pagament, sense necessitat d’haver d’entrar a fons en el contingut. A mi, però, m’agradava argumentar-ho molt i començava parlant de la importància de l’Enciclopèdia per al país. Els deia: “Miri, es tracta d’un projecte col·lectiu que ha aconseguit fer el que tots els països del món normal i normalitzats tenen: una enciclopèdia que reculli tots els coneixements universals en la seva pròpia llengua. Els francesos tenen la Larousse, els anglesos tenen la Gran Enciclopèdia Britànica, els espanyols, l’Espasa i nosaltres no en teníem cap, i ara aquí la té.”
Imagino que deu tenir un munt d’anècdotes?
Algunes vegades t’emportaves sorpreses, com ara gent catalana de tota la vida i amb molt poder adquisitiu que no en volia saber res. Però, al costat d’això, trobaves gent molt més modesta a qui li feia especial il·lusió participar-hi. Encara avui la conserven a casa seva com un totem de cultura, tot i que no la fan servir habitualment.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.