L’AVI DEL SUD DEL PAÍS
Tenia 21 anys quan va esclatar la Guerra Civil. Ferit durant la batalla de l’Ebre, encara du metralla al genoll
A les eleccions d’aquest 28 de maig, Andreu Tost va anar a votar. Amb 107 anys, a aquest tarragoní encara li queden moltes reivindicacions per fer. Una té a veure amb les pensions de jubilació: “Tota la vida he treballat de sol a sol, i quina pensió em queda?” En diu la xifra, de tres dígits, i lamenta que sigui així després de moltes dècades treballant com a autònom en el ram de la fontaneria, l’electricitat i el gas. L’Andreu va néixer a les Borges del Camp el 7 d’octubre del 1915, sota el regnat d’Alfons XIII i en plena Primera Guerra Mundial. Tres anys després, el seu pare va morir. De petit també va viure a Alcover i, quan encara no era adolescent, la seva mare el va portar a un internat de Balaguer. Després ja es va traslladar a Tarragona, on ha viscut tota la vida i on va conèixer la seva dona, Pepita Ferré. Tenia 21 quan va esclatar la Guerra Civil i encara s’esgarrifa quan hi pensa. Va lluitar a la batalla de l’Ebre, i va ser a la serra de Pàndols on el van ferir: “Encara tinc la metralla al genoll. Va caure una bomba i els que estaven drets van morir tots; jo em vaig salvar perquè estava mig arronsat. Va ser terrible.” Mira una foto en blanc i negre amb altres companys de batalla: “No en va quedar cap.” Com que al sanatori de la Savinosa de Tarragona, reconvertit en hospital militar, no s’hi cabia, a ell, ferit, el van traslladar a Caldes de Malavella. L’Andreu no volia anar a la guerra i primer es va amagar a casa d’una tieta, a les Borges, però va ser inevitable participar-hi. Abans del seu pas per la serra de Pàndols va estar per diferents ciutats andaluses. “Ho vam passar molt malament. No m’explico com encara avui hi ha guerres”, diu referint-se a Ucraïna. Ara parla amb la tranquil·litat que dona una vida centenària viscuda amb sentit de coherència, des de la masia que té al Camí del Llorito de Tarragona, envoltada de moreres plantades per ell i d’un hort on encara prova de feinejar entre tomateres, sota la mirada de la seva filla Josepa i de les nétes Íngrid i Alexandra (l’autora de la foto que il·lustra l’article) i esperant cada diumenge amb il·lusió la visita de la seva única besnéta. “La vida passa ràpid”, sentencia.