“M’agradaria que la música fos un pont d’unió”

Als 15 anys. En aquell temps jo estava a l’escola d’actors perquè la meva passió eren les arts escèniques. Un dia ens van proposar fer una activitat individual diferent i jo vaig decidir cantar una cançó. En aquell moment em vaig adonar que el que m’agradava de veritat era cantar. Vaig començar a cantar en públic als 20 anys fent música irlandesa; la música russa va venir més tard. Vivia a Anglaterra, llavors; cantava i tocava la flauta, ho feia en anglès i gaèlic. Quan vaig tornar, vaig entrar a formar part del grup de música celta Ger the Rigger. Hi vaig estar sis anys i vam gravar dues cintes i un CD. Aleshores fèiem molts concerts per tot Catalunya i Espanya. Era un moment que aquí es vivia un boom de la música celta.

El 1993 vaig començar a estudiar rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. De fet, jo em volia matricular a classes d’àrab, però com que no hi havia places em vaig decantar per aquest idioma. Llavors no en sabia gaire cosa, de Rússia. Havia llegit Dostoievski, Tolstoi, poca cosa més. Això em va canviar totalment la vida. Vaig estar sis anys estudiant rus i malgrat que és un idioma molt difícil, em va agradar molt, sobretot la seva sonoritat. El que va passar, també, és que en aquells anys es va trencar l’URSS i van venir molts emigrants de Rússia. I no diré russos, sinó soviètics, perquè a més de russos, també hi havia molts ucraïnesos i gent de moltes altres parts de les exrepúbliques. A mi m’agradava molt el tarannà d’aquelles persones, la seva manera de ser. Era una gent molt solidària, s’ajudaven molt els uns als altres, senzilla, lluitadora, allunyats del consumisme.

Ara Rússia es va assemblant cada cop més a Europa, i a poc a poc van copiant el model occidental, però no a tot arreu, per sort. Jo m’hi trobava molt bé, amb aquelles persones, i això va fer que no deixés d’estudiar rus. Volia descobrir més coses d’aquest poble. Vaig veure que tenien un folklore molt ric i amb una gran varietat de cançons que m’agradaven molt.

L’estiu del 1995. En aquell moment, no parlava quasi l’idioma, era el meu segon any de rus i no era capaç de tenir una conversa gaire llarga. Però dos mesos d’immersió lingüística em van anar molt bé.

Era a l’estiu, els carrers estaven molt buits, això sí, però no hi havia un ambient especialment trist. Tampoc vaig estar gaire temps a Moscou, ja que vaig viatjar fins a Barnaül, a Sibèria, amb tren. Van ser tres dies en un ambient molt distés i amigable. La gent parlava molt entre ella, era una època que encara es fumava als trens. De seguida volien saber de tu, d’on eres, a què et dedicaves, ràpidament feies amistats. També vaig anar a Ucraïna, aquell estiu. No vaig trobar cap diferència entre els dos països, la frontera era imperceptible i la gent també era molt amigable i cordial.

Quan arribes a Rússia el primer que impressiona és que la gent és molt respectuosa i educada. És clar que hi ha de tot com a tot arreu, però en general és gent que s’interessa molt per la cultura, per la història, gent que sap moltes coses, i de temes diversos. De fet, en l’època soviètica llegien molt, era una societat molt culta. Segurament, com que durant aquell període tot era molt estricte, molta gent segueix tenint aquesta manera de fer, malgrat que tot està canviant molt ràpidament. Però a mi aquesta és la gent que m’interessa de veritat, amb la que m’hi sento bé, és agraïda, ho notes als concerts. Et regalen flors i petits detalls i s’emocionen molt.

No sé com acabarà tot plegat. És molt trist, molta gent no està gens d’acord amb el que està passant. Aquest conflicte ha arribat a separar pares i fills, germans. Molts marxen del país, sobretot la gent jove. Penso que s’ha fet molt poc o res per evitar-lo. M’entristeix tant, que hi ha dies que penso que ja n’estic cansada, que no és la meva guerra, que no tornaré més a Rússia i que me’n vull anar a descobrir una altra cosa, però no puc; tots aquests anys han fet que anés estimant aquest país. Des d’abans que comencés aquest conflicte, ja tenia molt clar que els EUA hi juguen un paper molt important, però no ho puc expressar, això. És dur perquè jo aquí, a Barcelona, no puc dir res de bo de Rússia, ni parlar-ne amb les meves amistats. Tampoc amb els amics russos. Els que viuen allà estan dividits, però els que viuen aquí, també. Amics de tota la vida han deixat de parlar-se. Els Estats Units tenen un historial de morts i destrucció, i mai se li han imposat sancions, i ara ningú es pregunta per què a Rússia sí que se li imposen sancions. Això és realment molt trist i terrible. La societat russa està vivint un autèntic trauma, a l’ambient hi ha una crispació, uns nervis, una cosa que no deixa respirar. Has de viure amb això i t’hi vas acostumant. La gent fa veure que no passa res i va fent, però és molt dur viure així.

Crec que és molt diferent. Catalunya vol independitzar-se de tots, d’Espanya, de França; en canvi, Crimea per exemple, que ja havia estat russa i soviètica, ha estat annexionada per Rússia, que sosté que Ucraïna no existia com a país. De fet, el nom Ucraïna ve d’okraini, que vol dir ‘als afores’. El que explica la història russa és que, de fet, la major part del territori d’Ucraïna pertanyia a Polònia, que els ucraïnesos vivien oprimits i que van demanar ajuda a Pere el Gran i a Caterina I per alliberar-se de l’opressió polonesa. Els ucraïnesos tenen una altra versió: que van ser conquerits per Rússia, que els van prohibir la llengua, la cultura, i això és el que els nacionalistes reivindiquen ara.

Sobretot a tenir més paciència, a tenir més coratge per afrontar els problemes; la resiliència.

M’agraden molt les romances russes, tenen unes melodies precioses i unes lletres plenes de filosofia. Les cançons de l’època soviètica desprenen una gran humanitat, parlen de bondat, de solidaritat, d’esperança, amb una força poètica tremenda. Les cançons no només parlen d’amor entre persones, també d’amor fraternal, amor a la natura, a la terra... El poble rus s’estima molt la terra. Així que no podria triar-ne només una, a totes hi pots trobar coses interessants i emotives.

Doncs crec un quants valors i la meitat de les coses interessants del món! Aquí sempre hem vist Rússia com l’enemic, com un país d’ossos, de borratxos, d’incultes, i no és així. S’han fet un munt de descobriments, aquí. Tenen una cultura, una riquesa i una diversitat increïbles que hauríem de conèixer.

Em van convidar a participar al concurs La cançó de l’any. Havia gravat el disc El destí del bon lladre, de cançons russes, i van trobar interessant el treball i el van voler donar a conèixer. El festival va ser una experiència inoblidable. Ara també faig traduccions de cançons russes al català. He traduït alguns autors, i també d’avantguarda russa, com Aleksei Khovstenko o Henri Volokhonski, entre d’altres. No és fàcil traduir els autors russos, alguns com Vissotski gairebé són intraduïbles.

Ara, aquí, no és un bon moment per fer concerts de cançons russes sense separar-ho d’un context polític. L’any passat vaig fer un concert a La llotja de Mar, ja en plena guerra. Em van amenaçar de boicotejar-lo. Un amic meu d’Ucraïna em va suggerir que cantés en ucraïnès, que si cantava en rus m’aniria malament. Finalment vaig fer el concert, no va passar res. Jo no conec l’ucraïnès, vull introduir algun tema en aquesta llengua al meu repertori perquè m’agraden força les cançons ucraïneses. Que canti cançons russes no vol dir que estigui en contra d’Ucraïna, penso que són pobles germans i que és un error intentar separar-los. M’agradaria que la música fos un pont d’unió entre els dos pobles. Tinc tres concerts programats; un a Moscou, un a Pereslavl-Zaleski i un festival a Arkhànguelsk, al gran nord. I també la gravació de cançons amb una orquestra molt coneguda i consolidada.

No gens. La gent es pensa que el president m’ha donat la nacionalitat per alguna qüestió d’interès, però la veritat és que va ser un periple llarg, un seguit d’intents fallits i un any d’espera burocràtica. Però al final vaig tenir sort. Els advocats em deien que no em donarien la nacionalitat: no he estudiat a Rússia, no hi he tingut fills, ni residència fixa. Però al final crec que la feina que he fet al país hi ha ajudat. Ara ja no m’he de preocupar més pels visats; en la situació actual, per exemple, no podria tornar a Rússia.