El dilema de l’abstenció
La proximitat entre convocatòries electorals, la coincidència amb el període de vacances de molts ciutadans i el precedent de les municipals, amb una caiguda de la participació respecte al 2019, generen un escenari d’incertesa
JOAN FONT
“No m’ha agrada la idea que l’abstenció afecta els partits, com si fossin agents passius en el tema”ORIOL BARTOMEUS
“Hi ha un votant del Partit Popular, i també de Vox, que d’alguna manera va anticipar el vot a les generals”JOAN FONT
“En la gran majoria dels casos, la abstenció política, fruit d’una consigna política, ha estat minoritària”Gairebé des del mateix moment que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciava l’avançament electoral per al 23 de juliol, una bona part del debat polític s’ha centrat en la variable de l’abstenció. En primer lloc, per la proximitat d’unes eleccions municipals especialment abstencionistes, amb una caiguda del 9,2% de la participació en relació amb el 2019, però també pel fet que la ciutadania era cridada a les urnes en una data poc habitual, en ple període de vacances d’estiu, quan molts votants són fora del seu domicili habitual. De moment, aquest fet ja ha provocat una allau de peticions de vot per correu. Per ara, s’han gestionat més d’1,8 milions de sol·licituds, una xifra que ja suposa un rècord històric quan encara queda més d’una setmana perquè expiri el termini per tramitar-les. Per municipis, Barcelona és on més ciutadans han reclamat votar anticipadament, amb 53.400 sol·licituds.
La preocupació per la participació també està associada al fet que des d’alguns sectors de l’independentisme s’han fet crides explícites a l’abstenció. Unes crides que s’han intentat contrarestar des dels partits polítics i, fins i tot, des d’entitats com el Consell de la República i Òmnium. En tot cas, més enllà de les crides i els arguments dels uns i els altres, hem volgut parlar amb tres politòlegs per analitzar quin paper ha tingut l’abstenció en les darreres eleccions i quin pot tenir en les del 23-J, tant en allò que fa referència a la xifra global com en la incidència en el repartiment final dels escons. En les darreres eleccions, les municipals del 28 de maig, hi va haver una caiguda notable de la participació respecte a la mateixa convocatòria del 2019, de 9,2 punts al conjunt del país i d’11,6 a la demarcació de Girona, la més abstencionista de Catalunya. Es tracta d’un aperitiu del que es pot produir el 23 juliol, o bé cal interpretar aquestes dades només en clau local?
El precedent immediat
Oriol Bartomeus, doctor en ciència política per la Universitat Autònoma de Barcelona i autor d’un llibre en què explora el “relleu generacional i la transformació del comportament electoral a Catalunya”, puntualitza: “Les eleccions municipals no han estat especialment participatives al llarg de la història, i en el cas de les del 28M van estar dins de la normalitat, amb una participació similar a la del 2011, una mica per damunt de les del 2007 i clavades a les del 1999. Per tant, no estem davant d’una participació extraordinàriament baixa.” Bartomeus també destaca els elements diferencials de les eleccions municipals respecte a les generals: “Es tracta de convocatòries que criden menys perquè hi ha una certa sensació de menys importància. Passa el mateix amb les autonòmiques, que la gent percep com de segon grau, o les europees”, una anàlisi compartida per Àstrid Barrio, politòloga i professora de Ciència Política a la Universitat de València, que sosté que “el desinterès per la política no és simètric i no s’expressa de la mateixa manera en unes eleccions que en unes altres”: “Normalment la gent percep les eleccions municipals com de segon ordre.” A més, afegeix: “Ens trobem en un moment d’una certa confusió pel que fa a l’oferta política. Venim d’una etapa amb partits molt consolidats i ara tot és molt més volàtil. I això genera desconcert entre l’elector.”
A banda d’aquesta comparativa amb altres convocatòries, també destaca un altre efecte, el de cicle electoral: “Les municipals del 2019 venien darrere d’unes generals, de tal manera que aquestes van impulsar la participació. Després hi ha un altre element, que és el clima general, i que afecta de manera diferent els grups electorals. Per exemple, en aquestes darreres eleccions municipals es va detectar que hi havia un sobrevot, una sobreparticipació en l’espai de la dreta espanyolista. Hi va haver un votant del Partit Popular, i també de Vox, que d’alguna manera va anticipar el vot a les generals. Per dir-ho malament: es van votar al damunt. Tenen tantes ganes de fer fora Pedro Sánchez que no es poden esperar a les eleccions generals, encara que aquestes estiguin a la cantonada. I això fa pujar la participació.”
Joan Font, doctor en Ciència Política i Sociologia per la UAB, afirma que “a Catalunya sí que ha crescut més l’abstenció”, i assegura que “faran falta estudis fets amb més calma, tot i que la distribució territorial de l’abstenció sí que sembla suggerir que part d’aquesta desmobilització excepcional s’ha produït en zones de forta hegemonia independentista”. Tot i això, puntualitza: “No m’agrada la idea que l’abstenció afecta els partits, com si fossin agents passius en el tema. Tenim dues realitats. D’una banda, hi ha partits amb electorats més difícils de mobilitzar, que voten o es queden a casa en funció de factors més conjunturals, mentre que d’altres tenen un vot més fidel i permanent. Però partint d’aquesta desigualtat de fons, els partits són més o menys capaços en cada moment de mobilitzar i seduir el seu electorat per anar a votar, convèncer-los que anar a votar-los compensa i té sentit.”
El diagnòstic d’una major abstenció per part del votant independentista és compartit per Oriol Bartomeus, que creu que “no s’ha sentit cridat, cosa que ha afectat principalment ERC, però també una mica Junts”: “El vot independentista, que va tenir una gran caiguda a les autonòmiques del 2021, en aquestes municipals no s’ha recuperat i fins i tot ha caigut una mica més.” A banda d’aquests factors generals, el professor de la UAB també destaca que en unes eleccions locals “cada municipi és un món, i en funció de les perspectives de competència, el vot puja o baixa”: “El cas més clar és Barcelona, on la participació s’ha disparat perquè hi havia competència.”
Un escenari nou
Joan Font, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia per la UAB i autor del llibre Cómo votamos en los referéndums (Los Libros de la Catarata, 2014), afirma: “Tot és tant nou en aquestes properes eleccions que no sabem amb certesa com influirà. L’electorat del PP, de Junts o de Sumar marxen més de vacances que el del PSOE. Però els que estiguin molt motivats per votar trobaran la manera de fer-ho en la gran majoria dels casos. Si l’ordre de les eleccions fos al revés, seria molt probable que la proximitat entre eleccions tingués un efecte desmobilitzador. En aquest ordre, no n’estic tant segur, són eleccions força polaritzades i segurament hi ha més sensació de moment decisiu que de cansament electoral.” Bartomeus, per la seva banda, creu que “el fet que siguin unes eleccions a finals del juliol ens faria pensar que a una part del vot li costarà molt participar-hi”: “D’una banda, la gent que estigui fora del seu domicili, o bé tornarà per votar si està molt convençuda, o bé votarà per correu, que encara és una fórmula molt desconeguda entre nosaltres.” A banda d’aquest factor, també considera que hi ha altres factors que poden “tensar la participació cap a la baixa”. I entre aquests destaca el fet que “es reforci la idea que el resultat ja està decidit; en aquest cas, que el Partit Popular i Vox tenen assegurada la victòria i no hi ha res a fer”. Contràriament, argumenta: “Si es consolidés la idea que tot està més obert del que sembla i el PSOE, principalment, aconseguís fer creure que és possible guanyar aquestes eleccions, això tindria un efecte rebot. Hi hauria gent que en principi no tindria previst anar a votar, però que finalment es decantaria per fer-ho.”
En el cas concret de Catalunya, hi ha un factor diferencial: el comportament de l’electorat independentista i, més concretament, les crides que s’han fet a l’abstenció. Oriol Bartomeus afirma: “Des de les eleccions al Parlament del 2021 es percep, no només electoralment, sinó també a través de les enquestes, molt cansament des de l’espai independentista. Des d’aquella data hi ha una part del vot sobiranista que s’ha quedat a casa. Potser la crida d’alguns sectors els reforçarà la seva convicció de no anar a votar.” Bartomeus no pensa que sigui un vot que estigui cansat només dels partits, sinó “també de la mateixa ANC”. Tot i això, creu que caldrà comprovar “si a aquest grup que ja estava cansat se n’afegeixen més”.
Les crides a l’abstenció
Joan Font, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, no creu que les possibles crides a l’abstenció que es puguin fer des de determinats sectors de l’independentisme acabin tenint un efecte significatiu: “En la gran majoria dels casos, l’abstenció política, fruit d’una consigna política, ha estat minoritària durant aquests darrers anys. Va ser molt important en el període republicà, va ser significativa en alguna elecció basca puntual, però per a la major part de ciutadans funciona més el missatge del deure cívic de votar o el del vot defensiu al “menys dolent”. Una consigna molt forta d’abstenció, amb molt suport social divers, de partits, de moviments, d’intel·lectuals, de famosos..., podria arribar a ser important, però ara mateix no sembla que el corrent de suport sigui prou ampli perquè esdevingui un fenomen central en les properes eleccions”.
Sobre la incidència de l’abstenció en els resultats electorals, Font es mostra contundent: “No té cap efecte mecànic. Pot afavorir o perjudicar uns o altres, depèn de qui s’abstingui. Òbviament, si totes les persones d’esquerres s’abstenen, afavoreix la dreta (i viceversa), però ni hi ha cap llei inexorable al respecte.” Tot i això, introdueix un matís ideològic al debat i assegura que “els escenaris de desmobilització de les esquerres són més freqüents i, en aquests casos, una desmobilització que afecti molt més uns electorats que uns altres pot ser important, sobretot en un context com l’actual, en què la dreta està força mobilitzada”.
A qui beneficia?
Oriol Bartomeus es fa seva una reflexió de Jordi Muñoz, l’actual director del Centre d’Estudis d’Opinió, en el sentit que “l’abstenció perjudica aquell partit que l’abstencionista pensava votar”. En aquest sentit, es mostra crític amb aquelles “lleis immutables” que hi havia perfectament arrelades, com ara que una participació molt elevada beneficia l’esquerra: “L’abstenció no perjudica específicament cap bloc. Es mou molt en funció del que l’elector veu que pot ser beneficiós.” I recorda una tesi defensada en el seu darrer llibre El terratrèmol silenciós (Eumo, 2018): “Cada cop més, els electors són gasius amb el seu vot. Volen que serveixi per a alguna cosa. I cada vegada més hi ha una abstenció conjuntural, que actua en funció de si l’elector se sent o no cridat o creu o no que el seu vot servirà per a alguna cosa, ja sigui perquè el seu partit guanyi les eleccions o per evitar que un altre ho faci. L’elector actua en funció de com veu l’escenari, i això afavorirà els uns o els altres. I preveu l’abstenció com una opció més. No ho veu com una opció negativa, a diferència de les generacions més velles.” Bartomeus defensa que en el futur “l’abstenció, cada vegada més, serà conjuntural”: “L’abstenció estructural hi és, òbviament, però està molt lligada a unes condicions socials molt especials.”
Sobre la visió que l’abstenció afavoreix l’extrema dreta, Bartomeus defensa que hi ha “una teoria innegable, i és que com menys participació hi ha, més barat és superar el límit per aconseguir representació”: “Això és així, i ho hem vist en les eleccions municipals. Amb els mateixos vots, però amb una participació més baixa, un determinat partit pot aconseguir representació. Amb una participació més alta, segurament en molts municipis un partit com Vox no hauria aconseguit representació.” Tot i això, matisa que “en altres moments aquest paper l’ha jugat la CUP”: “Allò més rellevant no és la ideologia del partit, sinó que es tracti de formacions que es mouen en el límit, que tenen un votant molt fidel, però que els costa fer el salt.”
“Un tret al peu”
Una part de l’independentisme s’ha posicionat a favor de l’abstenció. No és la primera vegada. De fet, durant moltes dècades, la CUP es va inhibir en les eleccions espanyoles. Uns dels que ha defensat aquesta opció amb més vehemència ha estat l’exsecretari de la mesa del Parlament, Josep Costa, que considera que es tracta d’una opció legítima per expressar el descontentament sobiranista: “Per fer política autonòmica, convé estar al Congrés; però per fer política de ruptura, els vots que tinguis de menys o de més no et serviran de res.”
L’opció de no anar a votar també la va defensar, en un primer moment, l’ANC. La seva presidenta, Dolors Feliu, va assegurar que era el moment de dir “prou a salvar Espanya” i es va mostrar partidària de no participar en les eleccions argumentant que el Congrés és “un òrgan d’aïllament i de minoració de Catalunya” que “no representa” els independentistes. En tot cas, de manera gairebé immediata algunes delegacions territorials, com la de Girona, es van posicionar en contra d’aquesta proposta perquè argumentaven que només beneficiava “les forces espanyolistes”, i van fer una crida a la direcció per no “confondre’s d’adversari” i dirigir l’embat “contra aquells qui neguen el dret a decidir” i no contra els partits independentistes. Al final, la direcció va convocar una consulta interna i els socis han decidit, val a dir que amb una participació molt baixa, no fer campanya per l’abstenció activa i el vot nul polític a les eleccions espanyoles del 23 de juliol: el 59,71% dels socis que hi van participar es van decantar per aquesta opció.
A banda del dilema de l’ANC, els partits independentistes han intentat, des del primer moment, fer front a les crides a l’abstenció, especialment actives a les xarxes socials. Junts, que va rebre amb malestar la proposta inicial de l’ANC, s’hi va oposar, tot i compartir la tesi de no investir cap president que no accepti l’autodeterminació i la necessitat de fer un front comú a Madrid. El candidat de Junts al Senat, Toni Castellà, es va mostrar contundent: “Entenc que hi hagi molta gent emprenyada, però l’abstencionisme és el gran somni del nacionalisme espanyol. És un tret al peu. Absurd.” Per la seva banda, el politòleg i nou fitxatge d’ERC, Francesc-Marc Álvaro sosté: “L’abstencionisme és antipolítica i t’elimina del joc. Et converteix en més irrellevant.”