Ni rastre de Catalunya
Els principals partits espanyols es mouen entre la negació del conflicte català i les mesures clarament repressives. Analitzem els seus programes electorals i les seves propostes específiques per a Catalunya
RETORN A L’AUTONOMISME
El PSOE i Sumar plantegen un retorn a l’autonomisme, amb propostes sobre la renovació del finançamentTAULA DE DIÀLEG
Cap de les principals formacions espanyoles garanteix la continuïtat de la taula de diàleg entre els governs espanyol i catalàCatalunya ha desaparegut del mapa. Els programes dels principals partits espanyols que es presenten a les eleccions del 23 de juliol no només no inclouen propostes específiques per resoldre el conflicte català, sinó que en alguns casos proposen directament un retrocés en el túnel del temps, ja sigui un retorn als anys de l’autonomisme (PSOE i PP) o a l’Espanya centralista i dictatorial del 1975 (Vox). No es tracta només dels programes. Si hem de fer cas al debat cara a cara que han mantingut els dos principals candidats a ocupar La Moncloa, Pedro Sánchez i Alberto Nuñez Feijóo, o als mítings que s’han celebrat fins ara, els Països Catalans han deixat de ser un focus d’atenció preferent. I si ho són, és molt més pels retrets sobre les mesures del passat (els indults, la reforma del delicte de sedició, la taula de diàleg...) que no pas sobre les propostes de futur, que són inexistents.
De fet, les principals referències a Catalunya que hi va haver en el cara a cara de dilluns es van limitar als retrets pels “indults als colpistes”, als possibles pactes amb Puigdemont, a la comparació entre Otegi i Junqueras que Feijóo va matisar (Otegi és directament ETA, mentre que ERC encara no) i a la promesa de fer il·legals els referèndums. La constatació principal, però, és que l’escenari del 2023 ja no té res a veure amb el del 2019, quan es va produir la darrera convocatòria electoral. I que no hi ha ni preocupació ni propostes per a Catalunya. En el cas concret del País Valencià, ara en mans del PP, les cites es van limitar a Nàquera, el poble on s’ha retirat la bandera LGBTI, mentre que les Illes ni tan sols van aparèixer citades, més enllà de les referències genèriques als pactes amb Vox que Sánchez va utilitzar recurrentment per posar la por al cos dels indecisos.
El miratge del PSOE
El PSOE vol girar full amb Catalunya. Deixant de banda els pactes que necessiti Pedro Sánchez per revalidar el càrrec com a president del govern espanyol, els socialistes espanyols parteixen d’un diagnòstic triomfalista. Consideren que són els que “han aconseguit posar fi als grans desafiaments independentistes”, i que Catalunya està molt millor ara que no pas el 2017, quan es va celebrar el referèndum de l’1-O i a Espanya governava el PP. Ho proclamen de totes les maneres possibles i ho va repetir el candidat socialista en el cara a cara que va mantenir amb Alberto Núñez Feijóo. Sánchez va posar com a prova del cotó la victòria del socialista Salvador Illa a les eleccions autonòmiques del 2021.
Els socialistes donen per liquidada la taula de diàleg, una imposició d’ERC que va portar Pedro Sánchez a La Moncloa i que des de fa mesos els socialistes donen per amortitzada, ja sigui per la via dels fets o de les paraules. La darrera convocatòria es va produir el juliol del 2022, apressada per la crisi del Catalangate, que va comportar la defenestració de la directora del CNI, Paz Esteban. Des d’aleshores, el PSOE ha anat donant allargues, i a mesura que s’acostaven convocatòries electorals, ha anat qualificant la taula de diàleg com una pantalla passada. La ministra de Política Territorial i portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, ha expressat en diverses ocasions que “en l’agenda no hi ha prevista cap cita de la taula de diàleg” i que aquesta ha perdut utilitat perquè Catalunya ha recuperat “la normalitat institucional”.
A banda d’esbandir del tot la taula de diàleg, els socialistes recuperen alguns clàssics de l’autonomisme, com ara el debat sobre el sistema de finançament. En el seu programa electoral es comprometen a impulsar un nou model “en el termini màxim d’un any”. El sistema actual està pendent de revisió des de l’any 2013. El nou model, segons especifiquen, “reconeixerà el cost més gran que determinades variables (població superfície, població protegida, insularitat...) provoquen en la prestació de serveis i reforçarà, igualment, la corresponsabilitat fiscal com a element indispensable de governança, de manera que s’evitin paradoxes de propiciar renúncies a la capacitat fiscal pròpia mentre es reclamen més recursos al sistema”, una referència implícita a l’anomenada “competència fiscal deslleial”.
Sumar, sense referèndum
Les propostes de Sumar per a Catalunya s’han anat diluint al mateix ritme que s’ha concretat l’acord de coalició amb les diferents peces que formen la candidatura liderada per Yolanda Díaz. Fa algunes setmanes, els seus socis catalans, els comuns, van assegurar que el referèndum formaria part del programa electoral de Sumar. De fet, aquesta qüestió apareix al programa específic d’En Comú Podem, concretament a l’epígraf “A favor d’un país plural i democràtic”, en què s’afirma que “l’horitzó polític” dels comuns és “una república federal plurinacional” i que les “assemblees nacionals i ciutadanes” d’aquest partit “sempre han reconegut el dret de Catalunya a poder fer un referèndum per poder decidir el seu futur polític i la seva relació amb Espanya”.
Els problemes venen quan resseguim el programa estatal de Sumar, en què es diu que “és necessari reforçar els mecanismes de concertació multilateral i bilateral entre les institucions de la Generalitat i de l’Estat per al ple desenvolupament de l’autogovern”. També proposen “avançar cap a un nou pacte territorial entre Catalunya i l’Estat assolit a través del diàleg, la negociació i l’acord”, un acord que ha de partir d’un “diàleg bilateral, de govern a govern, en la taula de diàleg”. De fet, la seva candidata estatal, Yolanda Díaz, va trigar pocs dies a aigualir la proposta i a aclarir que “el referèndum no està damunt la taula”. Uns dies abans, Yolanda Díaz ja havia assegurat que els catalans només podrien votar la proposta que sorgís de la taula de diàleg. I fins i tot va sentenciar que “el temps ha passat per a tothom”.
Val a dir, però, que el programa electoral de Sumar és el que inclou més referències a Catalunya de totes les formacions d’àmbit estatal (vuit en total) i, a més, és l’únic que inclou un apartat específic sobre el conflicte català, a banda d’altres propostes sobre el reconeixement del plurilingüisme i la necessitat d’arribar a un nou pacte territorial, tot i que en cap moment citen el federalisme com a model i encara menys el reconeixement del dret a l’autodeterminació.
La medicina del PP
El Partit Popular va iniciar la campanya electoral a Castelldefels (Baix Llobregat), una de les alcaldies que la formació conservadora té a Catalunya. Es tractava d’un gest simbòlic, destinat a posar en valor el seu pes municipalista, altrament residual, però que també volia llançar el missatge que el partit té ben present la situació de Catalunya. Una altra cosa són les mesures que proposi per afrontar-la.
En l’acte, el candidat de la formació conservadora, Alberto Núñez Feijóo, va vaticinar “els darrers dies del sanchisme”, un dels eslògans que ha anat repetint amb insistència. I va criticar algunes mesures impulsades pel govern de coalició entre el PSOE i Podemos sobre el conflicte català, com ara l’aprovació dels indults o la reforma del Codi Penal, que a parer seu “van en contra de la igualtat” i que va qualificar de “cacicada”. Més enllà de les crítiques a l’actual inquilí de La Moncloa, en el programa electoral del Partit Popular hi ha algunes mesures que estan motivades pel procés català o, com a mínim, per la imatge que el partit conservador s’ha fet de Catalunya.
Una d’aquestes és la proposta de restablir el delicte de sedició, la reforma del de malversació i la tipificació dels referèndums il·legals o les “maquinacions dirigides a erosionar el crèdit d’Espanya davant la comunitat internacional”. En el programa electoral no hi ha cap referència a la taula de diàleg, però en una entrevista publicada a El Periódico, el líder de la formació, Alberto Núñez Feijóo, va declarar que no tenia “interès a anar contra cap taula si està constituïda i que té com a objectiu tractar assumptes que no afectin els altres”. Tot i això, immediatament va puntualitzar que el seu escenari ideal era que a més de mantenir “un diàleg fluid” amb les autoritats de Catalunya, volia demanar-los que s’incorporessin a “taules multilaterals com la Conferència de Presidents i el Consell de Política Fiscal”.
El Partit Popular també ha situat el punt de mira a les aules, i no només en el tema recurrent de la llengua, sinó també en els continguts curriculars. En el primer sentit, la formació conservadora proposa “garantir que, a les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, totes dues tindran la consideració de vehiculars d’acord amb el patró d’equilibri lingüístic”. Això suposa, en teoria, imposar que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles en la línia de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Pel que fa a continguts, el PP es compromet a “assegurar un contingut comú per a tots els alumnes amb independència d’on estudiïn” i també a garantir “la neutralitat ideològica a les aules, el foment del pensament crític i el respecte a la Constitució i a les lleis”. En definitiva, es planteja incidir de ple en un tema, l’educació, que en teoria és competència exclusiva de Catalunya i d’altres comunitats autònomes. També prometen una selectivitat única per a tot l’Estat i reformar la llei d’universitats.
El túnel del temps
El programa de la formació ultradretana Vox, de 178 pàgines, és un viatge al passat, concretament al 1975. I una contrareforma en tots els sentits: polític, social i territorial. En aquest darrer cas, Vox parteix d’una visió essencialista d’Espanya, que defineix com “una realitat que transcendeix els espanyols d’una determinada època i lloc”. A partir d’aquest axioma, el programa dedica els dos primers apartats a la “igualtat entre espanyols” i a la “unitat d’Espanya”. Les mesures que hi podem trobar són contundents. Proposen promoure “un estat unitari administrativament descentralitzat que sigui capaç de promoure la igualtat i la solidaritat de tots els espanyols independentment del lloc on visquin”. La iniciativa, clarament inconstitucional, planteja dues primeres fites. D’una banda, la “devolució immediata a l’Estat de les competències en educació, sanitat, seguretat i justícia” i, de l’altra, la limitació “en tot allò que sigui possible”, de la capacitat legislativa autonòmica “per posar fi a disset sistemes normatius diferents”.
En el full de ruta de Vox, Catalunya apareix citada en tres ocasions, ja sigui per blasmar contra “l’indult als colpistes de Catalunya” o per recordar iniciatives de la formació ultranacionalista en la legislatura passada: una en què reclamava l’aplicació del 155 de la Constitució i una altra en què demanava la intervenció de la Generalitat “amb l’objectiu d’aturar la persecució de l’espanyol a les aules dels centres educatius”. Tot i que només hi ha aquestes tres referències explícites a Catalunya, és evident que bona part de les mesures que s’hi recullen estan pensades per al nostre país. Una altra cosa és que sigui factible dur-les a terme, constitucionalment parlant. Vox també planteja suprimir qualsevol tipus d’ajuda pública als partits, associacions o ONG “que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la nació i la seva sobirania”. I encara van més enllà. Proposen il·legalitzar-los. Això sí, la mesura anterior volen aplicar-la una vegada consultat “el poble espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 92 de la Constitució espanyola”.
Vox coincideix amb el Partit Popular en tot allò que fa referència a la voluntat de combatre un escenari com el que es va produir a Catalunya l’1 d’octubre del 2017. En el seu programa proposen “reintroduir els delictes de referèndum il·legal, sedició, traïció i malversació de cabals públics”, i anuncien que aquesta reintroducció es farà “augmentant les penes d’acord amb el principi de proporcionalitat en ser greus delictes contra Espanya, la seva unitat i sobirania”. En l’àmbit lingüístic, Vox vol “garantir l’ús de l’espanyol en tot el territori nacional” i posar fi a “l’apartheid lingüístic que crea espanyols de primera i de segona categoria”.
Sense “front democràtic”
El 30 de maig, poques hores després que el president del govern espanyol anunciés l’avançament electoral, Pere Aragonès va proposar un “front democràtic pels drets i les llibertats”. La proposta, però, ha quedat en no res. Els partits independentistes van a Madrid sense un programa ni una estratègia compartida.
En el cas d’ERC, el seu full de ruta, de 132 pàgines, s’articula en tres nivells: “Els greuges de la pertinença de Catalunya a l’Estat, el model de República Catalana desitjat pels republicans i un bloc més programàtic de mesures per millorar el dia a dia de la ciutadania.” D’entre les mesures proposades per resoldre el conflicte polític amb l’Estat espanyol, destaca “el compromís per la independència a través d’exercir el dret a l’autodeterminació en un nou referèndum negociat i amb acompanyament internacional”. També “el treball per combatre la repressió de l’Estat a través de l’amnistia”.
La dicotomia que planteja Junts per a les eleccions del 23J és molt clara: “Catalunya o Espanya”. En el seu programa electoral, de 148 pàgines, refermen l’estratègia de confrontació seguida des de l’exili i aposten per “recórrer a totes les accions polítiques necessàries per fer efectiva la independència de Catalunya, sempre que siguin democràtiques i no violentes”. Quines són aquestes accions polítiques? Doncs seguir amb la “internacionalització” del cas català i posar a “treballar el Congrés per la causa independentista” tot intentant “fer caure en contradiccions l’Estat per tal de certificar l’abisme que els separa respecte a l’estat de dret europeu”. Els juntaires fan un diagnòstic crític d’aquests darrers quatre anys, i pel que fa a l’estratègia a seguir en els propers quatre anys proclamen: “No regalarem els vots a qui no ens paga, a qui ens humilia, menteix i espia, als qui menystenen la nostra llengua.”
En el cas del PDeCAT, anuncien que van a Madrid “a negociar millores concretes i tangibles per Catalunya”. I, entre aquestes, destaca l’aposta per “un nou model de finançament per a Catalunya a l’estil del règim foral”. Finalment, la CUP proposa “reconstruir, multiplicar i estendre el moviment de l’1 d’Octubre”. Davant els possibles escenaris que es dibuixen a Madrid aposten per “una proposta de màxims”: “Autodeterminació i donar pas al govern del poble.”