El preu de Catalunya
Malgrat el retrocés dels partits independentistes en les eleccions del 23-J, l’aritmètica parlamentària els atorga un paper decisiu per condicionar el proper president espanyol
UN CONVIDAT INDESITJAT
L’escenari postelectoral ha atorgat un paper rellevant a Junts; i, de retruc, a Carles Puigdemont, la bèstia negra del PP i el PSOE“No hi haurà repetició electoral. La democràcia trobarà la fórmula
de la governabilitat.” Just l’endemà de les eleccions, el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, es va mostrar extremadament optimista sobre la possibilitat d’ocupar novament el Palau de La Moncloa. Malgrat tot, els resultats electorals han estat molt ajustats si comptem els dos blocs en litigi (el PP i Vox, d’una banda, i el PSOE i Sumar, d’una altra banda); i les fórmules per arribar a una majoria suficient per a una hipotètica investidura són molt complexes.
Per la banda dreta, les possibilitats són molt limitades. Malgrat la victòria en escons, al candidat del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, no li surten els números. Té molt a prop la majoria absoluta amb Vox (només li caldrien 9 escons), però no troba més aliats per acabar d’arribar-hi, encara menys si es presenta de bracet amb l’extrema dreta. De fet, cada pacte que ha anat segellant amb el seu nou aliat, ja sigui en ajuntaments o comunitats autònomes, li ha anat tancant les portes a suports que, abans de la irrupció de Vox, semblaven perfectament factibles. Un dels que tenia més números, el PNB, va trigar poques hores a descartar la possibilitat d’una entesa amb el Partit Popular, ja sigui per la negativa a entrar en una operació amb l’extrema dreta o pel risc de veure com EH Bildu els arrabassa l’hegemonia del nacionalisme basc a pocs mesos de les eleccions.
Per la banda del PSOE, l’escenari sembla, aparentment, més factible. L’entesa amb el seu antic soci de govern (Podem, ara sota l’etiqueta de Sumar) sembla bastant probable; i fins i tot s’han ofert per fer de pont amb altres aliats. Però, amb la resta de formacions, l’acord sembla molt més complex, sobretot amb els partits sobiranistes catalans, ERC i Junts, que tot i la davallada electoral segueixen tenint un paper decisiu a l’hora de decidir qui entra o no a La Moncloa, per desesperació dels partits espanyols i de la premsa del règim; encara més si aquesta clau està en mans del partit de Carles Puigdemont, l’enemic número 1 de l’Estat espanyol.
El paper de Puigdemont
El nou escenari ha atorgat un paper rellevant a Junts; i, de retruc, a Carles Puigdemont, la bèstia negra dels dos principals partits espanyols, el PSOE i el Partit Popular. La cap de llista de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, ho expressava amb ironia en una entrevista a Catalunya Ràdio: “En campanya hem sentit dir a Sánchez que el president Puigdemont era una anècdota. Em temo que al senyor Sánchez aquesta anècdota no el deixarà dormir.” La formació de l’expresident de la Generalitat té ara la clau de la governabilitat; i Carles Puigdemont, que està essent objecte d’una persecució implacable per part dels aparells judicials de l’Estat, adquireix ara un protagonisme destacat.
També és veritat, però, que en la posició de Junts hi ha matisos importants. Xavier Trias, cap de files a Barcelona i un dels principals representants de la via més pragmàtica, va afirmar a RAC1: “D’entrada, dir no al suport a una investidura no ho hem de fer”, si bé al mateix temps va reclamar al PSOE una “negociació seriosa” i valentia per “prendre decisions amb Catalunya”, sense establir línies vermelles ni programes de màxims. En canvi, la presidenta de la formació, Laura Borràs, va assegurar hores després que han “vingut a aconseguir-ho tot” i que farien “malament començar una negociació rebaixant res”. El procés de negociació, molt probablement, farà aflorar el debat sobre el futur de la formació, que ja es va posar de manifest arran de la sortida del govern l’octubre de l’any passat.
Esquerra, per la seva banda, parteix d’un escenari ben diferent. Ja va investir Sánchez fa quatre anys; i, durant la campanya electoral, ha parlat obertament d’aquesta possibilitat, plenament coherent amb l’estratègia de diàleg que segueix la direcció del partit des de fa mesos. Tot i això, els republicans afirmen que “és molt audaç donar per fet el suport al PSOE”. Els republicans, a més a més, es resisteixen a negociar en solitari, encara menys en un escenari d’empat tècnic entre els dos partits independentistes.
Quin serà el preu dels partits que tenen la clau d’accés a La Moncloa? I, serà aquest assumible per Pedro Sánchez o preferirà anar a la repetició electoral, amb el risc que representa? Els dos partits comparteixen, a priori, dos punts: l’autodeterminació i l’amnistia. Tot i això, hi ha matisos importants. Si bé Junts vol garanties d’un referèndum abans de donar suport a Sánchez, ERC segueix apostant per reactivar la taula de diàleg com a espai per abordar els dos temes.
Un Front comú
Sigui com sigui, sembla que les dues formacions independentistes que han aconseguit representació s’han conjurat per anar juntes. I, de moment, han evitat els retrets en públic, tal com es va posar de manifest en la sessió de control al Parlament. El líder de Junts a la cambra, Albert Batet, es va referir al “fals diàleg”; però, tot seguit, va reclamar a ERC una “estratègia compartida” per fer “un front comú”. Per la seva banda, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, no va eludir la proposta i va afirmar: “Ho farem millor si ho fem conjuntament.” Més enllà de la retòrica, les dues formacions han mantinguts alguns contactes, els més qualificats dels quals han estat entre els dels dos secretaris generals, Marta Rovira i Jordi Turull.
En la quadratura del cercle no només participen els partits catalans. També els bascos. Aquest dijous, el president del PNB, Andoni Ortuzar, va afirmar a Radio Euskadi que és responsabilitat de Pedro Sánchez posar sobre la taula una proposta per obtenir suports. I va anar més enllà del País Basc. “És Pedro Sánchez qui ens ha de fer un plantejament solemne i global de per a què vol aquests quatre anys, especialment en l’àmbit de l’encaix nacional d’Euskadi i Catalunya.” A Euskadi també hi ha en joc el lideratge en l’espai del nacionalisme. I, de fet, quan li van preguntar sobre la proposta d’EH Bildu que calia “frenar la dreta”, el dirigent del PNB es va mostrar contundent: “A la dreta ja l’ha frenat el PNB.” I va afegir-hi que “frenar la dreta pot servir com a eslògan per unes eleccions” però que “ara arriba el moment de la veritat”.
Caldrà comprovar, en tot cas, com evolucionen les negociacions, que es preveuen llargues. La ministra d’Hisenda, que ha hagut de negociar tres pressupostos consecutius, va afirmar aquest dimarts: “Per portar una negociació a bon port necessitem tenir discreció.” La partida serà complexa, amb les posicions molt distants. De moment, la negociació de la mesa del Congrés serà una primera prova de foc, amb els socialistes espanyols confiats a retenir la presidència i Junts i ERC que confien a tenir grup parlamentari propi.
