El dossier

MERITXELL ARIAS TEIXIDOR

FUNDADORA I DIRECTORA d’AAS DISCAN

“Els labradors són idonis com a gossos d’assistència”

Fa alguns anys va fundar DISCAN, una entitat especialitzada en la formació dels gossos d’assistència per a persones amb diverses discapacitats, com ara mobilitat reduïda o autisme

L’AUTONOMIA PERSONAL
“Al final, el que es busca amb el gos d’assistència és ajudar la persona que ho requereix a ser molt més autònoma”
L’ESCENARI DE FUTUR
“L’animalisme va cap a la direcció oposada, a preguntar-se què és necessari fer fer als gossos d’assistència i què no”
Què és DISCAN i per què es funda?
Tot va començar el 2007, mentre treballava a la Guttmann. Dos anys després vaig decidir llançar-m’hi de ple, vaig deixar la Guttmann i dedicar-me al cent per cent a l’associació. Del 2007 al 2009 vam estar centrats en la formació del gos de teràpia i en el primer gos d’assistència, mirant quins programes i quines entitats hi havia, mirant si era millor fer una associació o una empresa. DISCAN és una entitat sense ànim de lucre, que inicialment va néixer per fer intervenció assistida amb gossos i gossos d’assistència per a persones amb discapacitat, que són els dos àmbits en què ens movem més. A partir d’aquí, va néixer la necessitat de formar professionals i també d’educar en el reforç positiu, és a dir sense cap tipus de càstig. Les dues grans àrees són intervenció assistida amb gossos i gossos d’assistència, que són dues coses diferents, formació i educació canina en positiu.
Associem els gossos a les persones amb discapacitat visual, però hi ha moltes més vies. Quines són?
Ho hem d’agrair. L’ONCE ha fet una gran feina durant molts anys i si no fos per ells no seria una figura coneguda. Aquí a Catalunya, el 2009 es va aprovar la llei de gossos d’assistència, que si no vaig errada era la quarta de l’Estat. El que va fer aquesta llei va ser obrir a un ventall de discapacitats la possibilitat de beneficiar-se d’un gos d’assistència. A part del gos pigall, que passa a ser gos d’assistència, entren el gos de servei, que acompanya persones amb discapacitat física; el gos senyal, que acompanya persones amb discapacitat auditiva; el gos d’avís, que acompanya persones amb malalties que ocasionen crisis recurrents amb desconnexió subsensorial, ja siguin síncopes, diabetis, epilèpsia o d’altres, i el gos per a nens i nenes amb trastorn d’espectre de l’autisme, que actualment també s’està obrint a persones adultes.
Repassem què pot arribar a fer el gos en cadascun d’aquests casos. Per exemple, en el cas de l’autisme...
El primer que hem de tenir en compte és que cada nen amb autisme és un món, i que hi ha un ventall de característiques i de simptomatologia molt gran. Però sí que hi ha unes habilitats dels gossos que poden ajudar en unes problemàtiques comunes, com ara l’escapisme al carrer, la dificultat per dormir, el nerviosisme a casa o les esteriotípies i l’agressivitat, ja sigui cap a ell mateix o cap a altres persones. En el cas de l’escapisme, per exemple, el gos va lligat amb dues corretges i en el moment en què nota una pressió, es clava. A mi, particularment, m’agrada més el botó de risc, que fa un soroll perquè el sentin la mare o el pare. En el cas dels brots o les esteriotípies, el que fem és interposar el gos al mig, de manera que capta l’atenció del nen, que triga menys a despertar d’aquest brot. En el cas de dormir, és molt típic que el nen es desperti a la nit i que li costi dormir. Quan hi ha un bon vincle amb el gos, a mesura que passa el temps, el nen pot dormir sense necessitat de tenir els pares al costat, la qual cosa permet un alleujament familiar molt considerable.
I en el cas del gos de servei, què fa exactament?
Depèn, pot anar des de recollir coses de terra fins a ajudar a pujar escales o rampes, per creuar carrers. Amb el gos moltes persones poden caminar molt millor, més segures i sense bastó. En el cas d’una persona amb cadira de rodes és més específic, però pot permetre accedir a alguns llocs en què l’usuari no arriba, obrir una porta o bé ajudar a recollir alguna cosa de terra. Al final es tracta de guanyar autonomia, de facilitar que les persones puguin sortir al carrer amb seguretat.
Si no vaig errat, comenceu amb gossos de més de deu mesos i no acabats de néixer, com fan altres entitats. Per quin motiu?
Al final, el cadell és un meló per obrir. Nosaltres hem de buscar gossos que físicament i fisiològicament estiguin sans, perquè si no, no poden fer el servei que tenen encomanat. També han de ser estables des d’un punt de vista emocional. I això amb un cadell no ho saps, per moltes proves que li fem. Avui dia es fa el test APET, d’AVIDOG, molt extens i que permet veure en quina família pot encaixar cada cadell. Però tot i així no saps com serà aquest gos quan sigui adult. Amb deu mesos tu ja saps per on va, saps si té pors, si és agressiu, si té displàsia... Per tant, busquem tenir més seguretat.
Quant pot trigar el procés d’ensinistrament i en què consisteix?
En realitat el procés és molt semblant, Entre socialització, treball de base i ensinistrament específic, podem estar parlant d’un any i mig en funció de la maduresa i l’edat del gos. Sí que és cert que l’entrenament ajuda a la maduració, però tot i així cada gos és un món i a alguns els costa molt més que a d’altres. No només parlem de labradors. Nosaltres tenim gossos que són barreja de mastí amb labrador
Imagino que no tots els gossos serveixen, ja sigui per raça o per altres motius...
Els labrador i els goldens són els que més abunden. Això té un motiu. Es tracta de races que antigament se seleccionaven per cobrar la presa del caçador. Totes les races neixen segons les necessitats dels humans. Els labradors són gossos idonis com a gossos d’assistència: molt predisposats a treballar, a canviar de mans si és precís. No s’alteren fàcilment, són molt amables... Per tant, genèticament tens una base que et garanteix que en un 50% dels casos el gos et sortirà bé, i l’altre 50% depèn de tu. El golden també, tot i que és una mica més sensible, s’ho fa mirar més. Hi ha races, com el border collie, que no estan fetes per a això, sinó per tenir cura d’ovelles. Pot ser que en surti algun que et pugui fer bé la feina, però el que estàs fent és matar genèticament aquell gos.
Com es fa el procés d’adaptació amb la família?
El nivell de fracàs és molt baix, però cal tenir en compte que els gossos són imprevisibles. A nosaltres, en setze anys, ens ha passat dues vegades. Quan són famílies de fora de Catalunya, passem durant un mes vint-i-quatre hores amb elles fins que anem desapareixent, i si estem a Catalunya estem ben bé tres mesos fins que ens en deslliguem del tot.
Imagino que després de treballar tants anys amb els gossos es deu haver trobat alguna sorpresa.
Et posaré l’exemple la meva gossa, l’Ona, que està entrenada per ser una gossa pigall. Al final me la vaig quedar perquè estava destinada a una usuària amb un ritme de treball molt elevat. Un dia estàvem en una fira i ens va venir a conèixer una família que té un nen amb epilèpsia i era la primera vegada que ens vèiem. De cop i volta, l’Ona es va posar a bordar, cosa que no havia fet mai. Jo intentava treure-la, però ella insistia. Fins que dos minuts després el nen va tenir un atac d’epilèpsia.
Vaja, va detectar un atac sense estar entrenada?
No hi tenia cap vincle. No sabem si va ser per l’olor o per quin altre motiu, però tots ens vam quedar impressionats. Quan va acabar l’atac, la gossa es va quedar tranquil·la.
En el futur, quin recorregut tenen els gossos d’assistència per ajudar les persones amb algun tipus de discapacitat?
Crec que cada cop s’utilitzaran menys. L’animalisme va cap a la direcció oposada, de preguntar-se què és necessari fer fer als gossos i què no. Hi ha un cert consens amb les entitats animalistes de no posar-se en aquest terreny, però és molt possible que en pocs anys comencem a veure si realment és necessari o no. De fet, només cal veure el cas de Chui, un golden que està sent entrenat per ser socorrista a Cadis i ajudar persones amb discapacitat a anar a la platja. Les xarxes s’hi han posat amb molta duresa, però ni tan sols saben que només està jugant a la platja, com demanem que ens deixin fer amb qualsevol altre gos, però sembla que anem més cap a fer el just i necessari que no pas cap a donar més funcions als gossos d’assistència. Si hi ha recorregut és a millorar les tècniques i l’entrenament en benefici del benestar animal.

TERÀPIA I TREBALL AMB GOSSOS

Meritxell Arias (Meri Discan, tal com es coneguda a les xarxes socials) és mestra d’educació especial. Treballava de terapeuta a l’Institut Guttmann, a l’Hospital de Neurorehabilitació, el primer centre que va introduir, el 2004, el treball amb gossos i cavalls. Feia teràpia amb gossos i reconeix que en aquell moment no tenia ni idea del món del gos. Però, a poc a poc, es va anar especialitzant en el món caní, fins que va veure que el que la motivava realment era unir les dues coses, la teràpia i el treball amb gossos. Actualment és directora de DISCAN. La seva altra gran passió és el futbol. Va jugar amb el RCD Espanyol de Barcelona, entre altres clubs, i ara segueix practicant el seu esport preferit al seu aire, en partits i tornejos benèfics.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.