El conflicte a l’extrem
El fals abandonament que l’ocupació contra els palestins pateix per part dels grans poders del món i la manca de vies per trobar-hi una sortida aboca les parts a l’espiral de violència
-
Les columnes de fum a la ciutat de Gazade després d’un atac d’Israel EFE. -
Un home palestí i la seva mare marxen després d’un atac aeri israelià a l’oest del camp de refugiats de Jablaiya, al nord de la Franja de Gaza EFE / MOHAMMED SABER. -
La vetlla d’una colombiana assassinada per Hamas EFE / PABLO DUER. -
D’esquerra a dreta i de dalt a baix, soldats israelians a Sderot; un home palestí i la seva mare marxen després d’un atac aeri israelià a l’oest del camp de refugiats de Jabalia, al nord de la Franja de Gaza; la vetlla d’una colombiana assassinada per Hamas, i els funerals de quatre palestins que van morir en enfrontaments amb colons israelians al poble de Qusra EFE / MARTIN DIVISEK / MOHAMMED SABER / PABLO DUER / ALAA BADARNEH. -
Soldats israelians a Sderot EFE / MARTIN DIVISEK.
L’INFERN DE GAZA
Gaza, amb 2,2 milions d’habitants, ha rebut gairebé una desena de grans ofensives durant les darreres dues dècades UN BALANÇ DRAMÀTIC Més de 2.500 persones han mort des de dissabte passat, i la vida de 2 milions de residents a Gaza ha perdut el poc sentit que podia tenirUN SETGE MORTÍFER
El setge dificulta l’accés a una sanitat que els salvi la vida en situacions mèdiques mínimament complicadesPOSICIONS A L’EXTREM
L’absència de vies cap a la pau que desactivin l’espiral de violència desemboca en l’enduriment de posicions EL BALANÇ DE HAMAS Els milicians van arribar a controlar un 2% del territori israelià mentre massacraven més de 1.200 personesLa Franja de Gaza pateix aquests dies un bombardeig gairebé inèdit fins i tot per al que probablement sigui el territori més bombardejat del darrer segle a tot el món. Al mateix temps, aquest enclavament amb més de 2 milions d’habitants pateix un bloqueig medieval, ja que Israel l’ha deixat sense electricitat ni combustible ni cap de les necessitats bàsiques que fan la vida possible. En aquest context, el periodista de la cadena britànica Sky News entrevistava en directe Naftali Bennet, un israelià d’ultradreta i multimilionari que fins al juliol del 2022 exercia de primer ministre d’Israel. Quan l’entrevistador li va demanar que què passaria amb els nadons que necessiten electricitat per seguir amb vida als hospitals de Gaza, Bennet va entrar en còlera. “De debò m’estàs preguntant pels civils palestins? Què coi et passa, a tu? No has vist el que ha passat? Ens estem enfrontant a nazis!”
Bennet, com s’ha dit, no és un pelacanyes qualsevol a qui els turments de la vida hagin portat a abraçar l’odi gratuït i la deshumanització d’altri, sinó que ha arribat a erigir-se en primer ministre d’un estat els successius governs del qual bombardegen la Franja de Gaza per reafirmar la seva identitat. Tot i que ho facin des d’una asimetria de poder impossible de posar en paraules, els líders que actualment encapçalen cada un dels suposats bàndols del conflicte palestinoisraelià són criminals de guerra. I són reincidents.
El fals abandonament que aquest conflicte pateix a mans dels grans poders del món –en bona mesura, això que anomenem Occident– ens porta on som avui. D’una banda, els Estats Units, la Unió Europea i l’ONU –tots ells actors que, sobre el paper, donen suport a una solució dels dos estats– estan preparats per legitimar, finançar o ignorar els crims contra la humanitat que Israel comet recurrentment contra població civil. Això inclou, per descomptat, l’annexió de territori reconegut com a palestí sota resolucions internacionals o l’establiment d’un sofisticadíssim sistema d’apartheid que fins i tot als activistes israelians antiocupació els resulta complicat d’entendre. Però d’altra banda, mentre Israel construeix nous assentaments i els palestins perden més drets, les dècades passen i en aquest món no hi ha ningú que es preocupi de buscar-hi una solució política.
L’absència de vies cap a la pau que desactivin l’espiral de la violència –i, en alguns casos, la bola de neu del dolor i de la frustració– desemboca en l’enduriment de posicions. L’extremització afecta els dos costats del mur. A Israel, dècades enrere hi havia les formacions polítiques que tocaven poder i que feien campanyes electorals abanderant conceptes com la negociació i la pau. Avui, aquestes formacions són irrellevants i, quan fan campanyes electorals com la de l’octubre del 2022, no parlen ni de negociació ni de pau. Al seu lloc, hi ha formacions ultranacionalistes i ultraortodoxes que conformen el govern israelià més ancorat a la dreta que hi hagi hagut en els setanta-cinc anys de vida d’aquest país. A l’altre bàndol, dècades enrere hi havia una formació palestina que liderava les aspiracions de llibertat del seu poble, que va fer el pas de reconèixer l’existència d’Israel i que s’avenia a negociar. Fatah, aquesta mateixa formació, no té avui cap intenció de negociar perquè s’ha convertit en una gestoria dels territoris ocupats en benefici d’Israel, i els paletins saben que el reconeixement de Fatah cap a l’existència d’Israel mai s’ha traduït en res –els dirigents israelians, de fet, es neguen a reunir-se amb els seus homòlegs palestins des de fa gairebé una dècada–. Qui ha agafat el relleu de Fatah en el lideratge de la causa palestina és Hamas.
Realitat sobre el terreny
Entre el riu Jordà i el Mediterrani hi ha 7 milions de jueus israelians i 7 milions de palestins. Tot i que aquesta dada podria fer difícil d’imaginar-ho, la realitat sobre el terreny revela una diferència insalvable entre els drets i les llibertats d’un i altre grup. L’ocupació més llarga de la història moderna hi té molt a veure. Israel ocupa Cisjordània des de fa cinquanta-sis anys de manera ininterrompuda, i la política que hi aplica ha evolucionat en un sistema d’apartheid, que tot just recentment ha deixat de ser un concepte tabú en alguns cercles d’Israel. El primer grup a emprar aquest terme a Israel va ser B’Tselem. Immediatament després, talment com si esperessin el tret de sortida, van arribar extensos informes d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch que avalaven la tesi. Aquesta segona organització deia el següent: “A la major part d’aquesta àrea, Israel és l’únic poder de govern; a la resta, exerceix l’autoritat predominant al costat, en tot cas, d’un autogovern palestí limitat. En la majoria dels aspectes de la vida, les autoritats israelianes privilegien de forma metòdica els jueus israelians i discriminen els palestins. Les lleis, les polítiques i les declaracions dels principals líders israelians deixen clar que l’objectiu depèn de mantenir el control jueu israelià sobre la demografia, el poder polític i la terra, i que aquesta visió és la que ha guiat la política de govern des de fa molt de temps.”
On tot això es fa més visible és a Cisjordània, on la imaginació d’un futur estat palestí és impracticable. El territori està paralitzat per 560 punts de control militars i dividit en més de 220 guetos, i els residents palestins de Cisjordània necessiten un permís de les autoritats israelianes gairebé per cada cosa que fan, una humiliació que els recorda qui mana a casa seva. Al territori ja hi viuen més de 600.000 colons que continuen poblant els territoris d’on els palestins són expulsats. Mentre, les intimidacions, els crims i els assassinats que soldats i colons perpetren contra civils són el pa de cada dia.
A Gaza, l’infern que ofega 2,2 milions de persones és únic al món. Aquest petit territori ha rebut gairebé una desena de grans ofensives durant les darreres dues dècades i la destrucció del precari paisatge urbà s’acumula bombardeig rere bombardeig. Les bombes, però, també deixen devastat el paisatge psicològic. Es calcula que el 80% dels infants del territori –uns 800.000– pateixen depressió, i que nou de cada deu va tenir algun tipus de trastorn per estrès postraumàtic durant els mesos posteriors a l’ofensiva del 2021, que va suposar una fracció de l’actual. El setge els deixa sense electricitat durant la major part del dia, i en molts casos els dificulta l’accés a una sanitat que els salvi la vida en situacions mèdiques mínimament complicades. Tot i que en situació de falsa calma els aliments sí que arriben a la Franja, la destrucció de l’economia fa que la majoria simplement no tingui diners per adquirir-los. El 2018, el relator especial de l’ONU per a la situació dels drets humans als Territoris Palestins Ocupats va denunciar que la vida, a Gaza, seria “invisible” a partir del 2020. D’això ja fa més de tres anys.
Per entendre el conflicte cal entendre el context en què es troben les dues parts. Aquests dies, Israel ha entrat en guerra, però la sensació per a molts palestins és que la guerra contra ells ja hi era –mitjançant tres quarts de segle d’exili forçat, més de mig segle d’ocupació militar i setze anys de bloqueig medieval–. Tot i l’avantguarda tecnològica i d’intel·ligència que Israel posseeix, molts observadors d’arreu del món es miren la seva estratègia contra els palestins amb estupefacció. No entenen la hipòtesi segons la qual pots apartar 2 milions de persones de la resta del món, deixant que es podreixin dia a dia, i esperar que no hi hagi una resposta contra aquesta marginació. Molts palestins que advoquen per la pau ho resumeixen en una frase: “Mentre Gaza sigui un infern, Israel no podrà ser el paradís.”
El viacrucis israelià és sovint resumit en un trilema. Israel no pot ser al mateix temps una democràcia, un estat jueu i una ocupació. Pot quedar-se, com a molt, amb dues d’aquestes tres realitats. Ser un estat jueu i democràtic hauria d’implicar deixar de ser una ocupació. Ser democràtic i mantenir el control sobre el territori palestí que avui ocupa significaria passar a ser binacional, i no únicament jueu. I la situació actual, ser un estat jueu mentre es manté el control dels territoris palestins, no és democràtica. És un apartheid.
Cap a on anem?
Israel utilitza les tecnologies de control més avançades del planeta i l’assalt de Hamas podria haver necessitat, segons els experts, fins a dos anys de preparació. Aquesta organització extremista hauria fet creure a Israel des de temps enrere que no estava preparada per anar a la guerra. Fins i tot va arribar a desmarcar-se de combats anteriors, quan la Jihad Islàmica –amb presència a la Franja– va intercanviar projectis amb Israel l’agost del 2022 i el maig del 2023.
L’estratègia de Hamas va incloure produir a Israel la sensació que buscava alguna mena de convivència, així com incentius econòmics que alleugerissin la vida a la població de Gaza. Per sota de la taula, i esquivant la intel·ligència israeliana d’una manera que encara no s’ha entès ni explicat, Hamas preparava una ofensiva sense precedents de la qual ni tan sols part important de l’organització tenia constància. Dissabte passat, quan Israel encara dormia en ple sàbat –el dia de descans jueu que implica, entre altres coses, tenir apagat el telèfon mòbil–, els combatents palestins van llançar un atac contra un Israel possiblement relaxat.
Els milicians van arribar a controlar un territori de 600 km², un 2% del territori israelià, mentre massacraven més de 1.200 persones i en segrestaven unes 150. Però molt més important que això, els assaltants palestins van arribar a controlar el pànic israelià. I aquesta serà una de les pitjors conseqüències per als habitants del sud. Ni els ciutadans israelians ni les seves autoritats, que deien protegir-los, no podien imaginar una ofensiva terrestre de les milícies palestines a Israel, i aquest element sorpresa destrossa el miratge de la ultraseguretat israeliana. Aquests dies, molts residents de quibuts propers a la Franja de Gaza que es troben desplaçats a altres punts d’Israel expliquen a La República que tenen intenció de tornar al sud –“No els deixarem guanyar, tornarem a casa nostra”–. El cert, però, és que ho fan mentre reconeixen que s’han plantejat que la vida amb sensació de seguretat ja no hi sigui possible.
La venjança de les autoritats israelianes, que es veuen greument qüestionades, implicarà –i està implicant– una pèrdua de vides a Gaza sense precedents. En un exercici d’honestedat inèdit, caps militars israelians han reconegut aquests dies que no bombardegen Gaza apuntant amb precisió, sinó que l’objectiu és “anar a fer mal”. Les operacions israelianes a la Franja inclouran –ja estan incloent– violacions del dret internacional humanitari, com ara l’ús de fòsfor blanc. Aquest producte tòxic, que provoca cremades a la pell i que pot arribar a prendre foc a un edifici, és il·legal en zones poblades. Israel l’ha disparat aquests dies contra Gaza, el territori més densament poblat del planeta, i contra el Líban.
El món, però, no podrà explicar-ho amb detall. Israel imposa el silenci informatiu, barrant el pas a centenars de periodistes acreditats per passar pel pas d’Erez, al nord, i que han mostrat interès a accedir a la Franja de Gaza. Tampoc podran passar pel pas de Rafah, que connecta l’enclavament amb Egipte. Israel ha bombardejat aquest pas en dues ocasions durant els darrers dies i ha amenaçat de continuar-ho fent.
Com a teló de fons, un escenari i un dilema. La invasió terrestre que Israel podria llançar contra Gaza seria la primera des del 2014, quan les tropes israelianes hi van ser durant més de dos mesos, fet que va comportar la mort de més de 2.200 palestins, la gran majoria civils. Alhora, als despatxos de decisió del govern d’emergència del primer ministre, Benjamin Netanyahu, amb Benny Gantz –líder de l’ofensiva terrestre del 2014–, s’hi planteja un dubte. Donar per perduts els ciutadans segrestats o baixar al fang i envair Gaza, on els esperen unes milícies palestines que preveien aquest escenari molt abans que ho fessin les tropes que hi haurien d’entrar.
El món s’alinea a un cantó o a l’altre. Els EUA, que juntament amb la Unió Europea financen i avalen els crims d’Israel, han enviat avions de combat, portaavions i municions per reforçar Israel en una batalla contra milícies palestines –un element per al qual costa trobar precedents–. L’Iran, que juntament amb Hezbollah finança i avala els crims dels grups armats islamistes de la Franja de Gaza, es mobilitza en nom del que anomenen l’eix de la resistència contra Occident. Més de 2.500 persones han mort des de dissabte passat i la vida de 2 milions de residents a Gaza ha perdut el poc sentit que podia tenir. Mentrestant, l’extremització de cada un d’aquests bàndols es continua retroalimentant.