El dossier

CLARA GARCÍA TEROL

Llevadora al Parc Sanitari SJD i especialista en dol perinatal

“Que l’entorn vulgui oblidar la pèrdua d’un nadó no ajuda”

És la investigadora principal d’un projecte de recerca sobre dol perinatal de l’SJD Hospital de Sant Boi i coordina el Grup de Treball en Dol Perinatal de l’Associació Catalana de Llevadores

Diria que cada vegada hi ha més sensibilitat i menys por a parlar de les pèrdues perinatals?
Fa vint anys que soc llevadora i des de la nostra experiència puc dir que sí he vist una evolució. Potser més pel que fa a la visibilització d’aquesta realitat que no pas pel que fa a la feina que cal fer a l’hora de tractar el dol perinatal en si. Tenim encara molt camí a recórrer en el tractament i l’acompanyament d’aquest dol cap a les famílies, com a societat i com a sanitaris. Evidentment, que se’n parli i que no s’amagui és positiu per a les famílies, i en aquest punt sí que hem avançat. Però per exemple també hem de pensar més en l’acompanyament psicològic a les famílies. Hem après com tractar-les en el moment agut de la pèrdua, a l’hospital, sobretot perquè les mares ens han explicat què és el que no els va bé. Però quan tornen a casa i es troben amb la seva realitat, la família i el seu entorn, veuen que encara no s’entén la magnitud d’aquest dol.
En la societat actual sembla com si ara es veu més la maternitat i la paternitat com un procés que comença amb la gestació. Abans potser s’entenia que començava a partir del part.
Depèn d’on posis el focus, si en la parella o en el seu entorn. Pensa que darrere de qualsevol nadó sempre hi ha un projecte de família que va més enllà de la parella. Si ho pensem frívolament, avui hi ha molts cursos, ecografies 3D, 4D, 8D, cursos per connectar amb el fetus, perquè senti la música que li poses... O sigui, quan està viu, com a societat acceptem que realment hi ha una connexió entre mare i nadó abans del part. Ara bé, quan hi ha una pèrdua perinatal sembla que el nadó no ha existit i que el que hem de fer com a societat és oblidar el que ha passat. És una hipocresia. Sembla que en el moment en què el nadó ja no té vida el projecte s’esfuma i la dona no té aquesta identitat de mare que ens reclama. Les parelles que ho pateixen diuen que ho viuen malament, perquè per a ells el nadó ha existit i existirà sempre. Els toca aprendre a transitar per aquest dol i el que no els ajuda és que el seu entorn tingui l’objectiu que oblidin aquella pèrdua.
És una contradicció, perquè tots o hem passat o coneixem algú que ha passat per aquesta situació.
De fet, abans oficialment es deien nonats, quan en realitat sí que havien nascut, però sense vida. I s’enterraven fora del cementiri. Les famílies també formen part de tot això, no en parlen, tot és fosc i tot es queda a dins. I així, la següent dona de l’entorn que passa per aquesta situació es troba que ningú la pot ajudar, perquè s’ha anat replicant aquesta manera de fer, d’amagar. És un dol encara molt silenciat.
La mirada transversal en l’acompanyament al dol perinatal que apliqueu al Parc Sanitari SJD és relativament nova a casa nostra?
És nova a Espanya, però al nostre entorn tenim països com Anglaterra o altres que ens porten molt avantatge i podem emmirallar-nos-hi. De fet, algunes associacions de mares a casa nostra han nascut a partir de l’experiència de dones d’altres països que han tingut la pèrdua aquí i han vist la diferència que hi ha entre un món i l’altre. També s’ha de dir que a Catalunya s’ha avançat i treballat molt, sobretot en comparació amb la resta de l’Estat, tot i que és veritat que cada centre ha anat fent camí amb els professionals, la formació i l’experiència que té.
Fins a quin punt és important saber la causa de la mort d’un nadó que es troba al ventre de la mare?
És important parlar de la causa de la mort perquè la majoria de vegades no les acabem sabent. Quan la família no sap la causa de la mort els pares admeten que això no els deixa tancar el procés que estan vivint. No saben què ha passat i si pot tornar a passar. Està clar que si no fem estudis i necròpsies no en podrem saber cada vegada més sobre les causes de pèrdues perinatals, però són els pares els que han de decidir si volen la necròpsia o no. I els sanitaris hem de donar la informació donant unes expectatives reals i honestes, és a dir, explicant que és possible que tot i fer-la no puguem determinar què ha passat, ni si els pot tornar a passar.
La mort d’un fill o una filla és evidentment un fet traumàtic. Però el dol és sempre negatiu, o també es pot veure com un procés positiu perquè és la manera de superar-ho?
El dol és una resposta a una pèrdua, que pot ser de moltes maneres i tots en podem tenir. Tots els dols han de ser patològics? No. Transitar el procés del dol no ha de ser per si negatiu. El que reclamen les mares és que no els posem les coses més difícils del que ja ho són.
Tothom passa per les mateixes fases del dol?
Hi ha autors que determinen algunes fases del dol, però és un procés molt individual i a vegades el fet de posar fases és posar terminis i pressió en uns moments que s’haurien de dedicar a la recuperació. Nosaltres individualitzem el procés per veure què necessita la parella en cada moment. I els temps que s’estableixen si parlem de fases fan que a vegades en l’entorn no s’entengui que el dol dura més per a una persona que per a una altra. Sobretot si es parla de setmanes de gestació. Tradicionalment sempre s’ha considerat que un dol per una pèrdua durant el primer trimestre de l’embaràs havia de ser molt més ràpid que si es tracta d’una pèrdua al final de l’embaràs. De fet, ni tan sols hi ha baixa paternal si el nadó ha mort durant l’embaràs. Això ja és un missatge que indica que has de tornar a treballar i superar això amb un temps molt curt. Al final cadascú transita pel dol com vol i amb les eines, el suport i l’entorn que té al voltant.
Encara hi ha la creença que és millor no dir que estàs embarassada fins a superar el primer trimestre.
Sí. I socialment està com acceptat que una pèrdua durant el primer trimestre no és una pèrdua. No dic que estic embarassada fins que no hagi passat per la primera ecografia, per si de cas. I si va malament, hi ha dones que ho diuen i dones que no. S’ha de dir que en el moviment de l’atenció a la pèrdua perinatal i en l’activisme de mares ara el que veiem molt és una onada de dones amb pèrdues als primers mesos de gestació que diuen "nosaltres també estem aquí i també patim".
Tothom sap que un embaràs pot no acabar bé. En canvi, mai t’esperes que et pot passar a tu.
És així. Sovint hi ha el debat sobre si s’ha de parlar de pèrdua i dol perinatal durant l’embaràs i en les classes de prepart. Des de la nostra experiència, crec que potser no és durant l’embaràs quan hem d’explicar que es pot donar una mort perinatal. L’embaràs sempre es viu en positiu, i si en aquell moment parles de dol perinatal, què aconsegueixes? Jo crec que potser augmentes l’ansietat durant l’embaràs, pensant en les coses que poden anar malament. Si algú pregunta, evidentment s’explica. Però si no, no tinc clar que parlar-ne sigui productiu.
Però aleshores, quan et trobes en aquesta situació has de prendre moltes decisions en molt poc temps i no sempre tens la informació que necessites.
Sí, però mirem-ho al revés. Si ho han mirat abans, serà menys dolorosa la decisió que es prengui? Si durant l’embaràs em plantejo què faré si mor el meu nadó, si l’enterraré o no, si demanaré o no la necròpsia, si voldràs fer foto, el comiat... Realment això serà productiu? Jo tinc molts dubtes que ho sigui. És veritat que quan això passa és molta la informació que has d’assimilar amb una certa rapidesa, i per això es pot anar donant de manera gradual. Com a societat hem de ser actius a l’hora de visibilitzar aquesta qüestió i el que ens pot passar, però no necessàriament durant l’embaràs.
El moment de l’hospital deu ser molt dur. I la tornada a casa?
A l’hospital és tot molt complicat perquè es donen males notícies, la pèrdua és molt recent i tot és molt ràpid. Però realment les famílies ens diuen que és quan tornen a casa quan comença tot. I és en el moment d’aquest acompanyament posterior, que necessiten per adaptar la pèrdua a les seves vides, quan arriben les dificultats per començar el procés de veritat.
Es parla de la salut mental dels pares, però la dels sanitaris que conviviu amb aquestes situacions quasi a diari també és important.
I tant. Ens hem de cuidar per poder cuidar aquestes famílies. És un fet traumàtic evidentment per a les famílies, i també per als professionals. Pensa que això afecta professionals de l’obstetrícia, de la maternitat, que estem molt enfocats i molt formats per als naixements i processos que acaben bé. El fet de parlar de la mort en aquest entorn, és absolutament contrari al que la teoria ens ha ensenyat. Per això treballar en equip, de manera transversal i compartir casos i recolzar-nos els uns als altres, és fonamental per a nosaltres. Com a sanitari és una atenció que requereix una connexió emocional amb tu mateixa i amb aquella parella, amb una forta càrrega emocional.

UN EQUIP REFERENCIAL

El Parc Sanitari de Sant Joan de Déu va crear el 2015 al seu hospital de Sant Boi de Llobregat un grup multidisciplinari per atendre de manera respectuosa les famílies en un moment tan delicat com és la pèrdua d’un nadó durant l’embaràs. Està format per llevadores, infermeres, pediatres, ginecòlogues i psicòlogues. En aquest equip i dins el Parc Sanitari, Clara García Terol (Alcoi, 1978) és llevadora, supervisora del procés maternoinfantil del centre, coordinadora de la comissió d’atenció a la pèrdua perinatal i lidera un projecte de recerca

en el programa de doctorat de la UB. També coordina el Grup de Treball en Dol Perinatal de l’Associació Catalana de Llevadores.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor