“Que l’entorn vulgui oblidar la pèrdua d’un nadó no ajuda”

Fa vint anys que soc llevadora i des de la nostra experiència puc dir que sí he vist una evolució. Potser més pel que fa a la visibilització d’aquesta realitat que no pas pel que fa a la feina que cal fer a l’hora de tractar el dol perinatal en si. Tenim encara molt camí a recórrer en el tractament i l’acompanyament d’aquest dol cap a les famílies, com a societat i com a sanitaris. Evidentment, que se’n parli i que no s’amagui és positiu per a les famílies, i en aquest punt sí que hem avançat. Però per exemple també hem de pensar més en l’acompanyament psicològic a les famílies. Hem après com tractar-les en el moment agut de la pèrdua, a l’hospital, sobretot perquè les mares ens han explicat què és el que no els va bé. Però quan tornen a casa i es troben amb la seva realitat, la família i el seu entorn, veuen que encara no s’entén la magnitud d’aquest dol.

Depèn d’on posis el focus, si en la parella o en el seu entorn. Pensa que darrere de qualsevol nadó sempre hi ha un projecte de família que va més enllà de la parella. Si ho pensem frívolament, avui hi ha molts cursos, ecografies 3D, 4D, 8D, cursos per connectar amb el fetus, perquè senti la música que li poses... O sigui, quan està viu, com a societat acceptem que realment hi ha una connexió entre mare i nadó abans del part. Ara bé, quan hi ha una pèrdua perinatal sembla que el nadó no ha existit i que el que hem de fer com a societat és oblidar el que ha passat. És una hipocresia. Sembla que en el moment en què el nadó ja no té vida el projecte s’esfuma i la dona no té aquesta identitat de mare que ens reclama. Les parelles que ho pateixen diuen que ho viuen malament, perquè per a ells el nadó ha existit i existirà sempre. Els toca aprendre a transitar per aquest dol i el que no els ajuda és que el seu entorn tingui l’objectiu que oblidin aquella pèrdua.

De fet, abans oficialment es deien nonats, quan en realitat sí que havien nascut, però sense vida. I s’enterraven fora del cementiri. Les famílies també formen part de tot això, no en parlen, tot és fosc i tot es queda a dins. I així, la següent dona de l’entorn que passa per aquesta situació es troba que ningú la pot ajudar, perquè s’ha anat replicant aquesta manera de fer, d’amagar. És un dol encara molt silenciat.

És nova a Espanya, però al nostre entorn tenim països com Anglaterra o altres que ens porten molt avantatge i podem emmirallar-nos-hi. De fet, algunes associacions de mares a casa nostra han nascut a partir de l’experiència de dones d’altres països que han tingut la pèrdua aquí i han vist la diferència que hi ha entre un món i l’altre. També s’ha de dir que a Catalunya s’ha avançat i treballat molt, sobretot en comparació amb la resta de l’Estat, tot i que és veritat que cada centre ha anat fent camí amb els professionals, la formació i l’experiència que té.

És important parlar de la causa de la mort perquè la majoria de vegades no les acabem sabent. Quan la família no sap la causa de la mort els pares admeten que això no els deixa tancar el procés que estan vivint. No saben què ha passat i si pot tornar a passar. Està clar que si no fem estudis i necròpsies no en podrem saber cada vegada més sobre les causes de pèrdues perinatals, però són els pares els que han de decidir si volen la necròpsia o no. I els sanitaris hem de donar la informació donant unes expectatives reals i honestes, és a dir, explicant que és possible que tot i fer-la no puguem determinar què ha passat, ni si els pot tornar a passar.

El dol és una resposta a una pèrdua, que pot ser de moltes maneres i tots en podem tenir. Tots els dols han de ser patològics? No. Transitar el procés del dol no ha de ser per si negatiu. El que reclamen les mares és que no els posem les coses més difícils del que ja ho són.

Hi ha autors que determinen algunes fases del dol, però és un procés molt individual i a vegades el fet de posar fases és posar terminis i pressió en uns moments que s’haurien de dedicar a la recuperació. Nosaltres individualitzem el procés per veure què necessita la parella en cada moment. I els temps que s’estableixen si parlem de fases fan que a vegades en l’entorn no s’entengui que el dol dura més per a una persona que per a una altra. Sobretot si es parla de setmanes de gestació. Tradicionalment sempre s’ha considerat que un dol per una pèrdua durant el primer trimestre de l’embaràs havia de ser molt més ràpid que si es tracta d’una pèrdua al final de l’embaràs. De fet, ni tan sols hi ha baixa paternal si el nadó ha mort durant l’embaràs. Això ja és un missatge que indica que has de tornar a treballar i superar això amb un temps molt curt. Al final cadascú transita pel dol com vol i amb les eines, el suport i l’entorn que té al voltant.

Sí. I socialment està com acceptat que una pèrdua durant el primer trimestre no és una pèrdua. No dic que estic embarassada fins que no hagi passat per la primera ecografia, per si de cas. I si va malament, hi ha dones que ho diuen i dones que no. S’ha de dir que en el moviment de l’atenció a la pèrdua perinatal i en l’activisme de mares ara el que veiem molt és una onada de dones amb pèrdues als primers mesos de gestació que diuen "nosaltres també estem aquí i també patim".

És així. Sovint hi ha el debat sobre si s’ha de parlar de pèrdua i dol perinatal durant l’embaràs i en les classes de prepart. Des de la nostra experiència, crec que potser no és durant l’embaràs quan hem d’explicar que es pot donar una mort perinatal. L’embaràs sempre es viu en positiu, i si en aquell moment parles de dol perinatal, què aconsegueixes? Jo crec que potser augmentes l’ansietat durant l’embaràs, pensant en les coses que poden anar malament. Si algú pregunta, evidentment s’explica. Però si no, no tinc clar que parlar-ne sigui productiu.

Sí, però mirem-ho al revés. Si ho han mirat abans, serà menys dolorosa la decisió que es prengui? Si durant l’embaràs em plantejo què faré si mor el meu nadó, si l’enterraré o no, si demanaré o no la necròpsia, si voldràs fer foto, el comiat... Realment això serà productiu? Jo tinc molts dubtes que ho sigui. És veritat que quan això passa és molta la informació que has d’assimilar amb una certa rapidesa, i per això es pot anar donant de manera gradual. Com a societat hem de ser actius a l’hora de visibilitzar aquesta qüestió i el que ens pot passar, però no necessàriament durant l’embaràs.

A l’hospital és tot molt complicat perquè es donen males notícies, la pèrdua és molt recent i tot és molt ràpid. Però realment les famílies ens diuen que és quan tornen a casa quan comença tot. I és en el moment d’aquest acompanyament posterior, que necessiten per adaptar la pèrdua a les seves vides, quan arriben les dificultats per començar el procés de veritat.

I tant. Ens hem de cuidar per poder cuidar aquestes famílies. És un fet traumàtic evidentment per a les famílies, i també per als professionals. Pensa que això afecta professionals de l’obstetrícia, de la maternitat, que estem molt enfocats i molt formats per als naixements i processos que acaben bé. El fet de parlar de la mort en aquest entorn, és absolutament contrari al que la teoria ens ha ensenyat. Per això treballar en equip, de manera transversal i compartir casos i recolzar-nos els uns als altres, és fonamental per a nosaltres. Com a sanitari és una atenció que requereix una connexió emocional amb tu mateixa i amb aquella parella, amb una forta càrrega emocional.