El dossier

QUERALT SOLÉ I BARJAU

Doctora en Història Contemporània per la UB

“Les fosses ens acosten a la violència de la guerra”

Professora agregada d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, la seva recerca s’ha centrat en l’estudi de les fosses comunes a Catalunya, sobre les quals ha publicat diversos llibres

VENCEDORS I VENÇUTS
“El tracte que el franquisme va donar a les fosses va servir per deixar clar qui eren els vencedors i qui els vençuts”
Ja han passat quasi vuitanta-cinc anys des de la fi de la Guerra Civil. Encara apareix nova informació militar sobre les operacions dels exèrcits i els destins dels seus soldats?
Quan va acabar la guerra, tota la informació dels dos exèrcits es va enviar al que avui és l’Arxiu Militar d’Àvila. De l’exèrcit vencedor ho tenim tot: totes les unitats, els seus morts, els seus moviments... En canvi, la documentació de l’exèrcit republicà es conserva de manera molt dispersa. De vegades també ens trobem informació militar en arxius que no t’esperes, per exemple, en els casos de militars republicans de rang superior que la seva família havia conservat a casa la seva documentació i, de cop, la va cedir a algun arxiu que no era el d’Àvila. Aquest tipus de documentació oficial va apareixent. A part d’aquesta informació oficial tan fragmentada, el que ha anat sortint darrerament és informació dels antics hospitals de sang, dietaris, epistolaris... De vegades era un metge qui es quedava la documentació d’un hospital. Aquesta informació també ens permet tenir més detalls de soldats amb noms concrets. La nova documentació que anem descobrint és sobretot de caire particular.
Per tant, encara queda molt per estudiar mentre aparegui nova documentació.
Sí, i encara que no n’aparegui, també, perquè hi ha tot el vessant d’interpretació o reinterpretació d’informació que ja tenim. Fa poc l’historiador i arxiver Oriol Riart ha publicat un llibre en què analitza trenta dietaris de la Guerra Civil, que és una altra manera d’aproximar-se al conflicte, a partir de veus de soldats que quan les poses en comú t’adones que hi ha temes que els preocupen a tots, com la família, rebre la correspondència, la gana, la nòvia... Fins i tot l’Arxiu Nacional de Catalunya ja ha creat una línia de dietaris i accepta la donació de dietaris de la guerra, perquè ens hem adonat de la importància que poden tenir.
La seva tesi doctoral, del 2008, està dedicada a les fosses comunes. Quan la preparava, va tenir la sensació que era un tema incòmode?
No, la veritat és que no em vaig trobar amb cap problema. Al contrari, sempre he trobat molta predisposició a col·laborar. Penso que també hi ajuda el fet que, en comparació amb altres zones de l’Estat, a Catalunya les fosses són majoritàriament de soldats. En aquests casos, la gent no té tants problemes per explicar el que recorda o el que sap, perquè no hi ha una vinculació personal amb els morts. No sé què hauria passat si haguessin estat fosses de civils. També és veritat que al Pallars s’ha obert alguna fossa de civils i que no hi ha hagut cap problema, que jo sàpiga.
Hi ha un patró que permeti generalitzar qui eren o com eren els soldats que van morir al front, enterrats a les fosses?
No. Encara se n’ha de fer un estudi global, ara és massa d’hora per fer-lo perquè estem en la fase de recollir restes. Però crec que sí que arribarà un moment en què caldrà fer un primer estudi amb tot el que tenim, i establir quines edats tenien, quines ferides van patir, com es van enterrar... El que vull dir és que ara s’està acumulant un gruix d’informació molt interessant de cara al futur, quan es podrà analitzar més a fons, un cop la prioritat ja no sigui recuperar les restes i es pugui aportar un treball més científic. Els historiadors arribarem després. De moment, les fosses ens han permès aproximar-nos a la violència del que va ser la guerra.
Arribarem a saber quantes fosses hi ha a Catalunya, dins i fora dels cementiris?
Una xifra absoluta, definitiva, no la tindrem mai. Pot passar que fosses que creiem que existeixen no les trobem i que algunes que desconeixem puguin acabar apareixent. Però crec que amb el que ja sabem i el que anirem sabent, podrem tenir una aproximació del 70 o 80% de totes les fosses existents. Arribar a obrir o tenir controlades totes les fosses del front és molt difícil. El que no m’atreveixo és dir quants soldats hi poden haver enterrats en totes aquestes fosses.
Com va tractar el franquisme les fosses dels seus soldats?
Les va recuperar totes. Del bàndol franquista també hi ha fosses de civils i de soldats. Les de civils les va polititzar absolutament, les va exhumar totes i les restes es van enterrar en un espai monumentalitzat als cementiris. Les fosses de soldats es van protegir i deixar allà on estaven fins que a partir del 1958 les restes es van anar traslladant al Valle de los Caídos, actualment Valle de Cuelgamuros. Es van exhumar pràcticament totes, amb les restes recuperades i utilitzades políticament per demostrar la diferència entre vencedors i vençuts, per demostrar com el nou règim feia tots els honors possibles als seus, mentre que els vençuts no podien recuperar els seus morts. El franquisme ho va polititzar molt durant tota la dictadura.
A Catalunya també hi va haver fosses amb morts del bàndol franquista durant la violència a la rereguarda.
I tant. Una de les poques que queden de la repressió a la rereguarda republicana, i de les més significatives, és la de Montcada i Reixach, que està dins del cementiri de la població. La mateixa Generalitat republicana la va exhumar durant la guerra, perquè el govern de Companys va voler perseguir aquests assassinats i els va investigar. Són els anomenats sumaris dels cementiris clandestins. A Montcada hi queden les restes que no es van poder reconèixer.
És com si la Generalitat republicana hagués anat més ràpid obrint fosses durant la guerra que aquest país en quaranta anys de democràcia.
En el fons, sí. Durant la guerra, d’acord amb el govern de la República espanyola, la Generalitat republicana va obrir fosses, va acceptar denúncies per part de familiars i es van judicialitzar casos. En canvi, quan va arribar la democràcia, aquesta va ser una qüestió que inicialment van portar directament les famílies. El 1976, ja es van obrir fosses, però van ser els familiars els qui van anar a obrir-les amb pic i pala. A Catalunya això no ens consta que passés, però sí que va passar a Navarra i a Andalusia. Excepte actuacions puntuals a Catalunya, com la dignificació del Fossar de la Pedrera al cementiri de Montjuïc, una política global respecte a les fosses arreu de l’Estat no va arribar fins molt més tard.
Ara s’està treballant en una nova llei catalana de memòria democràtica. Algun suggeriment com a historiadora i professora universitària?
Està bé que s’unifiqui la legislació actual, com es pretén, perquè la societat evoluciona i hem après molt des de la primera fossa que es va obrir el 2004. Hi ha un perill que confio que es pugui controlar, que és el fet que l’exhumació de les fosses s’encarrega a empreses per la via del concurs públic. Això vol dir que les empreses competeixen entre si i que hi ha el perill que s’acabi mercantilitzant una qüestió que té a veure amb els drets humans i el dret dels familiars a trobar els seus desapareguts. És un perill que cal tenir en compte. També m’agradaria que la nova llei s’obrís a la participació de joves universitaris, perquè ara tot queda molt en l’àmbit empresarial, sense menystenir la molt bona feina que estan fent aquestes empreses a Catalunya.
És professora d’història contemporània i d’arqueologia. Als estudiants universitaris d’avui la Guerra Civil ja els queda molt lluny?
Potser en una altra facultat si als alumnes els parlés de la Guerra Civil els quedaria molt lluny, però a la Facultat d’Història encara desperta molt interès. Molts treballs de màster i treballs de final de grau d’aquest any continuen sent sobre la Guerra Civil. I molts treballs d’arqueologia se centren en l’estudi de les trinxeres, els camps de concentració o les fosses comunes de la Guerra Civil... Hi ha un interès bastant científic. També es veu un interès especial entre els alumnes quan hi ha una qüestió familiar i quan a batxillerat han tingut un professor que els ha incentivat. Els interessa com una cosa més propera. Però més enllà de la universitat, també en l’àmbit social crec que són temes que encara generen molt interès.
De polítiques de recuperació de la memòria històrica n’hi ha arreu d’Europa.
Sí, nosaltres potser hi hem arribat una mica tard, però forma part d’un moviment molt més global de recuperació de memòria històrica, que també he de dir que no sé si està aconseguint els objectius. Comencem a veure anàlisis que dibuixen com està creixent la ultradreta, malgrat els esforços que es fan en l’àmbit de la memòria democràtica. Tinc clar que les polítiques de memòria històrica marquen la diferència entre dreta i esquerra, però no tinc tan clar com ho està rebent la societat. La pregunta hi és.

RECUPERAR LA MEMÒRIA

Des que el 2008 va dedicar la seva tesi doctoral a les fosses comunes a Catalunya, Queralt Solé (Barcelona, 1976) ha publicat llibres com Els morts clandestins, El jutge dels cementiris clandestins (amb Oriol Dueñas) i La dictadura de pedra (amb Sílvia Marimon). També ha format part de l’equip que va fer possible el llibre Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, de Francesc Escribano, història que ara ha arribat als cinemes. Recentment ha estat la comissària de l’exposició itinerant On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, estrenada al Palau Robert de Barcelona i que actualment es pot visitar a Reus.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor