EL QUE POT SER NOTÍCIA I EL QUE NO

Ningú sap què li pot esperar a l’Amèrica Llatina l’any 2024. Les crisis bèl·liques a l’est d’Europa i al Pròxim Orient, la campanya electoral dels Estats Units i l’espiral dels cops d’estat a l’Àfrica subsahariana segur que tindran conseqüències econòmiques i polítiques al subcontinent llatinoamericà, però és difícil saber en quina direcció. Ja fa temps –des de “l’onada rosa” d’inicis de segle XXI– que la regió no segueix cap patró. La fi del boom de les commodities i la por per una crisi comercial han fet que els habitants d’aquesta regió siguin pessimistes respecte del seu futur i tornin a mirar amb recel la política i l’economia, i molts tornin a plantejar-se l’autoritarisme i la migració com una opció.

De totes maneres, és complicat posar en el mateix sac països petits i grans, estables i convulsos, i productius i amb fallida. Ni classificar els països per regions (els del Carib, de Mesoamèrica, del Con Sud o de la regió andina) ens dona pistes de cap tendència. Ja fa una dècada que el regionalisme va entrar en crisi i que els patrons han desaparegut fins al punt que l’únic patró conegut (als països on les eleccions són competitives) és que el govern quasi sempre rep un vot de càstig.

Aquest any se celebraran sis conteses electorals per elegir presidents, dues no seran competitives (les d’El Salvador i de Veneçuela), una molt probablement serà de continuïtat (la de Mèxic) i en la resta (al Panamà, la República Dominicana i l’Uruguai) el més probable és que guanyi l’oposició. En aquest sentit el cas mexicà és excepcional, ja que l’actual president, Andrés Manuel López Obrador (AMLO), ha mantingut –malgrat múltiples crítiques– una economia estable, una ocupació creixent i un notable suport per part de l’opinió pública. Fruit de tot això esmentat, la formació d’AMLO ha expandit el seu poder guanyant eleccions locals i estatals i tot apunta que la seva candidata, Claudia Sheinbaum, serà la primera dona a conquerir la presidència del país. D’altra banda, tot fa pensar que a l’Uruguai l’esquerrà Frente Amplio –ara a l’oposició– tornarà a governar i que tant a la República Dominicana com al Panamà podran accedir a la presidència candidats novells a partir de candidatures personalistes i populistes. Del que no hi ha cap dubte, en l’àmbit electoral, és de les victòries dels candidats oficialistes a El Salvador i a Veneçuela. Al país centreamericà, Nayib Bukele es presenta –violant la Constitució– a una reelecció assegurada i entusiasta sense cap argument més enllà de la seva persona i la lluita contra la delinqüència. Mentrestant, a la castigada Veneçuela, Maduro tornarà a engegar la màquina de guanyar les eleccions i expulsar (o empresonar) opositors.

Però, més enllà de les eleccions, també seran notícia altres països per diverses raons. El cas més sonat serà el de l’Argentina, on, amb l’arribada de Milei a la presidència i l’impuls del seu programa neoliberal, és quasi segur que esclataran conflictes intensos entre el govern i les centrals sindicals. Amb tot, cal no oblidar-se del laberint polític que viuen Xile i el Perú. A Xile es viu una situació particular perquè, després de realitzar dos projectes constitucionals fallits –amb les corresponents eleccions i plebiscits–, hi ha un president, Gabriel Boric, amb poca empenta i amb una oposició de dretes molt crescuda. I al Perú, perquè continua al cap de l’executiu una presidenta que des de fa un any és interina, Dina Boluarte, i es resisteix a abandonar el poder a cop de repressió.

D’altra banda, tot fa pensar que el Brasil es mantindrà estable sota la batuta de Lula; que la ciutadania de Colòmbia començarà a demanar resultats a l’administració de Gustavo Petro; que el nou president equatorià, Daniel Noboa –fill de la família més rica del país–, no farà realitat cap de les seves promeses, i que no hi haurà cap canvi pel que fa als règims de Nicaragua i Cuba. I, per acabar, cal dir que és molt possible que no sigui notícia el drama que està vivint Haití, que cada dia es va submergint de forma més profunda en una crisi humanitària sense precedents, amb un estat totalment fallit i sense cap control sobre els grups armats que dessagnen qualsevol esperança de la població.