“A Valls l’han fet fora de França”

LA CRISI DE L’ESQUERRA

El lli­bre també és, tal com recorda Josep Ramo­neda en el pròleg de l’edició cata­lana, una reflexió sobre la crisi de l’esquerra. En parau­les del peri­o­dista i filòsof, a través de la figura de Manuel Valls, els dos autors del lli­bre “recons­tru­ei­xen la crisi i l’evo­lució d’una esquerra que no troba el lloc en un món en gran mutació i cul­mi­nen un procés de des­ar­re­la­ment ideològic i social que va començar quan Tony Blair i com­pa­nyia van assu­mir el con­sens de Was­hing­ton i la soci­al­de­mocràcia es va des­cafeïnar fins a fer-se irre­cognos­ci­ble”. En el lli­bre es recons­tru­eix el procés de des­cons­trucció de l’esquerra neo­con­ser­va­dora: “La fi d’aquest model es mani­festa amb l’apa­rició de la mun­di­a­lit­zació econòmica i social, el sor­gi­ment de la revo­lució digi­tal i la crisi climàtica i ecològica que vivim; i el pro­blema de fons ha estat que la soci­al­de­mocràcia no ha ana­lit­zat aquests tres aspec­tes quan calia, ha vis­cut enca­llada en els anys setanta i ha per­dut pro­gres­si­va­ment totes les seves bases, des dels obrers fins a les clas­ses mit­ja­nes.” Pre­gun­tem a Patrick Far­biaz si és aquesta deso­ri­en­tació la que explica l’emergència d’un per­so­natge com Manuel Valls, i el mili­tant eco­lo­gista es remunta a la crisi dels anys trenta, quan hi havia un sen­ti­ment “de declivi, de por a la guerra, de por a la immi­gració, que ales­ho­res eren els jueus”: “En aquell moment hi va haver una part de l’esquerra que va deri­var cap al fei­xisme, amb un cas sem­blant al de Manuel Valls com ara Mar­cel Déat, que va pas­sar pro­gres­si­va­ment del par­tit soci­a­lista al Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal Popu­laire.” Matisa que no vol com­pa­rar el can­di­dat de Ciu­ta­dans amb el fei­xisme, però adver­teix que “el con­fu­si­o­nisme porta cap a la deriva”: “Durant molt anys, Manuel Valls anava dient que el soci­a­lisme s’havia aca­bat, que calia replan­te­jar-se la manera com es con­si­de­ra­ven els immi­grants, la jor­nada de les 35 hores, ell mateix va ins­tal·lar càmeres per tot arreu quan era alcalde... En defi­ni­tiva, ho va fer tot perquè l’esquerra evo­lu­cionés cap a la dreta. En ciència política s’ano­mena tri­an­gu­lació. Recu­pe­rem temes i debats de l’adver­sari i ens els apro­piem. Valls va arri­bar a l’extrem de recla­mar, abans de ser minis­tre, que el par­tit soci­a­lista canviés de nom.”

En el pròleg del lli­bre, Josep Ramo­neda recorda el mis­satge que va rebre d’un amic francès el dia que Manuel Valls va anun­ciar la seva can­di­da­tura a l’alcal­dia de Bar­ce­lona i que deia: “Pro­pera etapa, Andorra.”En el cas de Far­biaz, li pre­gun­tem sobre el seu destí polític; i, més con­cre­ta­ment, pel que va pen­sar quan va tenir conei­xe­ment que Manuel Valls havia esco­llit Ciu­ta­dans com a pla­ta­forma d’ater­ratge. Reco­neix que no es va sor­pren­dre perquè “si bé es va voler donar la imatge de Ciu­ta­dans com un par­tit cen­trista, ciu­ta­da­nista, en rea­li­tat havia nas­cut con­tra el movi­ment català”: “Manuel Valls ho sabia i, per tant, estava total­ment en línia amb les seves con­vic­ci­ons que l’Estat ha d’estar per damunt de tot. Coin­ci­deix ple­na­ment amb el seu dis­curs i amb el de Macron en el sen­tit d’afir­mar que no són ni de dre­tes ni d’esquer­res i que ells estan per damunt d’aquest debat. Napoleó és el seu par­tit, coin­ci­deix ple­na­ment amb el seu ADN.”

En el lli­bre es recor­den algu­nes anècdo­tes suco­ses que ens aju­den a aten­dre el per­so­natge. En aquest sen­tit, Patrick Far­biaz explica un enfron­ta­ment físic entre Valls i Macron després que el segon qüestionés la gestió econòmica del pri­mer. L’inci­dent, que va tenir com a esce­nari l’Assem­blea Naci­o­nal, no va ser cap­tat per les càmeres de tele­visió, però en va donar compte pro­fu­sa­ment la minis­tra Ségolène Royal, que va sen­tir com Manuel Valls insul­tava Macron dient-li: “El teu penis què? També està a mig pal.” L’anècdota mos­tra, a parer de Far­biaz, la per­so­na­li­tat vio­lenta de Valls, que no para d’insul­tar la gent, fins i tot els seus col·labo­ra­dors polítics.” A banda d’aquest tret, dema­nem a Far­biaz que pre­senti breu­ment Manuel Valls als elec­tors cata­lans, que ens en faci un retrat. Ens el des­criu com “una per­sona de qui s’ha de des­con­fiar perquè sem­pre té un doble llen­guatge”. “Ell et dirà que està a favor de la democràcia, però al mateix temps uti­lit­zarà de manera sis­temàtica la repressió per com­ba­tre els seus adver­sa­ris polítics. També dirà que està a favor dels tre­ba­lla­dors, però és el mateix que a França va des­man­te­llar l’esta­tut dels tre­ba­lla­dors.”

Patrick Far­biaz també afe­geix que Valls “és una per­sona que torna histèrica la política, l’excita i atia cons­tant­ment la cris­pació”: “Apro­fita qual­se­vol succés per con­ver­tir-lo en con­flicte i després acusa els intel·lec­tu­als d’inten­tar enten­dre els fets. Per exem­ple, després de l’onada d’atemp­tats a França es va diri­gir als intel·lec­tu­als i els va dir que com­pren­dre és excu­sar. Els sociòlegs, els his­to­ri­a­dors i els politòlegs es van que­dar de pedra davant aques­tes parau­les.” Arri­bats a aquest punt, es refe­reix al cas català i afirma: “Manuel Valls ha subs­tituït els gita­nos roma­ne­sos pels inde­pen­den­tis­tes cata­lans. La seva idea és tro­bar un ene­mic i col­pe­jar sense parar. Per això reco­mano a la gent que des­confiï d’ell.”